Josep Arasa i Ferrer

El camí de l’oblit és un passatge senyalitzat i pautat que ja fa uns mesos han endegat tots els partits.

Abans de les eleccions espanyoles és succeiran multitud d’actes i promeses amb l’afany que oblidem la nostra dissort. Si fa uns dies el tàndem Zapatero el Mentider i la Chacón ens  sorprenien amb una formula vella d’ajut als lloguers, ara és en Montilla que, al Parlament utilitzant la tàctica del descrèdit del adversari, qui vol que oblidem la manca de responsables del desori energètic d’aquest estiu. En Mas fa el mateix proposant un nou referèndum sobre un Estatut que ell va pactar, en el cas que el Constitucional el retalli.

En Montilla demana “lleialtat a Espanya”, fa l’epitafi de la Catalunya nació i transforma la Generalitat en l’administració d’una “comunidad autonoma”, mentre els seus companys de govern, amb dos comentaris i tres gests, és mantenen com convidats de pedra invisibles.

Això si, dins de quatre dies – el 21 de desembre-, tots es faran visibles. Amb camisa i corbata, de la ma d’en Zapatero aniran a inaugurar l’AVE de Tarragona i Barcelona, tot i ser sabedors que a finals d’any l’obra no estarà acabada. Però una fotografia electoral val més que mil dissorts populars o mil promeses no acomplertes.

La consigna general es clara: abans de les eleccions el poble ha d’oblidar. Que oblidi les plaques de matricula, que oblidi els nyaps energètics, que oblidi les seleccions nacionals, que oblidi les cues de les carreteres, que oblidi els  sous de misèria per uns i els grossos dels polítics, que oblidi els pactes i els seients, que oblidi les jubilacions de gana, que oblidi les renuncies, que oblidi les reivindicacions, que oblidi la repressió, que oblidi…………

El camí cap a l’oblit és curt i no te aturador.

"TV3 y Catalunya Ràdio han vetado a varios colaboradores por hablar en castellano. ¿Que le parece esta medida?¿Se trata de una legítima promoción de la lengua vernácula o de persecución lingüistica?

El Ente Público aprobó el pasado 17 de julio un acuerdo que instaba a su director general, Juan Majó, a cumplir la carta de principios de la CCRTV. En ella está previsto que "locutores, conductores, entrevistadores y colaboradores fijos" usen el catalan "cuando esten en antena". Segun ha denunciado el diario El Mundo, con el inicio de la nueva temporada de septiembre, algunos colaboradores han sido despedidos por hablar en castellano. ¿Que le parece esta medida? ¿Se trata de una legítima promoción de la lengua vernácula o de persecución lingüistica?"

Recomano la lectura dels comentaris adjunts

Maria Luisa (27/09/07): Se trata de un episodio más del proceso de secesión por expulsión de todo lo español de la comunidad catalana, que cuenta, al menos, con el visto bueno del PSOE.

Manuel Vicente Vicente (27/09/07): Me parece muy bien lo que piensen estos nacionalistas y separatistas de todos los demas españoles, pero ahora vienen unas fiestas en las cuales se pueden acordar de nosotros si tenemos dignidad y vergüenza de no comprar ni una sola botella de cava de ese pais extranjero, yo por mi parte tan solo pienso comprar una, si en la etiqueta viene la bandera de ESPAÑA CON LA FIGURA DEL TORO, porque seguro que cuando la mire veré la cara de alguno de estos indeseables, ya que cuando veo la cara de ciertos tipejos se parecen mucho al toro de Osborne, por favor no comprar cava catalan, no son ESPAÑOLES.

I si alguna persona en vol continuar coneixent més, que entri a :

http://www.elconfidencialdigital.com/Tertulia.aspx?IdObjeto=396

Si d’altres volen llegir el discurs d’en Montilla pronunciat al Parlament,  pot entrar a la web del Parlament o a la del PSC.

Manifest de suport:

El 27 de setembre de 1975 cinc lluitadors per la llibertat i la democràcia van ser assassinats pel Govern espanyol; Juan Paredes Manot, Ángel Otaegui Etxeberria, José Luís Sánchez Bravo, José Humberto Francisco Baena Alonso y Ramon García Sanz. Han passat molts anys però el dolor i el record d?aquella ignomínia segueix present en tots els que d?una o altra manera estaven compromesos amb la recuperació de les llibertats segrestades molts d?anys per la dictadura franquista.

Txiki és un referent per als nostres poble i per a tots els lluitadors per la llibertat.

Rellegeixo el que la premsa diu sobre els pressupostos generals de l?Estat i que la majoria de partits festegen com una victòria i que per a mi ?al marge de les quantitats- tenen el regust amarg de la caritat.

Qui més qui menys reconeix que són quantitats electorals, i que l?any que bé tindrem de tornar a discutir, regatejar, demanar ja que:

·        La interpretació que fa el govern espanyol del 18 % que l?estatut diu que invertiran a casa nostra, per a ells no es anyal, que pot ser acumulatiu. Es adir que si un any acumulen totes les partides pressupostaries destinades a l?estació de la Sagrera, o a l?AVE de Figueres, ja arribaran al percentatge senyalat.

·        Pel que he llegit jo aquest any tampoc no seré beneficiari d?aquest pressupost. La gran majoria del pressupost estatal  és destinarà a dues obres: al famós AVE i a la terminal de l?aeroport. Jo no agafo l?avió i de moment a Madrid no hi he perdut rés. Mentrestant l?estació del meu poble esta degradada, quasi ruïnosa i sense WC, sense cap responsable que ens pugui donar un bitllet nou quan el tren arriba en retard, que és quasi sempre. Aquest any ja veig que continuaré fent cues a les carreteres ?nacionals? que no s?arranjaran, i pagant els peatges d?unes autopistes que no esta previst nacionalitzar.

·        Tan sols feia falta que algú, i en aquest cas és CiU, estigui demostrant que les quantitats pressupostades són inferiors a les  que ens correspondrien. I és molt possible que tinguin raó, ja que el partit socialista tan sols respon amb atacs a l?organització interna de CiU i no amb els números que demostren el desencert. ERC, sense donar cap justificació coherent, no s?oposarà als pressupostos.

·        I tots cofois (quasi tots) perquè aquest any han pressupostat el 18%, sense que existeixi cap clàusula que obligui a l?execució de l?obra. Tal hi com sempre ha succeït, fan unes promeses, anem a votar i després no les realitzen, però ells ja tenen el poder i nosaltres l?engany.  

Pobre el destí d?una nació que ha de pidolar constantment perquè li retornin el que és seu i que a més el retornat està tan condicionat que no afectarà a la majoria de la població.

Si volem ser un país turístic -crec que ho som- no entenc la manca d?atenció que mereixen els nostres visitants i el desaprofitats que estan la munió d?actes que s?organitzen habitualment a casa nostra.

El turisme es una activitat transversal i altament sensible, que en el nostre país a aprofitat els baixos preus i un paisatge i climatologia envejables. Amb els anys, els preus s?han apujat, hem destruït el nostre paisatge i amb la mateixa climatologia estan sorgint destinacions més econòmiques i atractives.

Si des de fa molts anys la senyalització és una greu mancança tan en el nostre entorn urbà com en el rural, que ja va despertar critiques entre els periodistes estrangers l?any 1992; si la manca de informació sobre la nostra realitat nacional entre els visitants és un mal endèmic; la nostra capacitat cultural de sorprendre?ls no defalleix.

Activitats com les festes populars de la Mercè a Barcelona són impensables a la majoria de capitals europees. La desfilada de bestiari, les danses als carrers i la resta d?activitats amb més identitat, son les més atractives pels forasters. Dracs, castells, gegants o diables atrauen la atenció de milers de persones, que encuriosides, algunes opten per demanar informació i d?altres ens prenen per ximples.

Doncs bé, Barcelona, la ciutat que visiten milions de turistes, no ha editat cap programa de festes en anglès. A Catalunya els visitants no troben cap informació gràfica sobre el que és i que representa la nostra cultura popular, o el seu calendari.

Possiblement els responsables considerin que al ser diferent la nostra cultura popular de l?espanyola pot ferir la sensibilitat dels veïns, o potser consideren la nostra cultura popular com una expressió provinciana?.

Si les festes de la Mercè, les de Santa Tecla, les de Vilafranca, Vic o Berga, per citar-ne tan sols alguna, les fessin a França ja haguessin esdevingut motiu de divulgació internacional, tal i com es pot constatar en qualsevol tríptic promocional de la República veïna.

I si avui no les cremo, les he cremat, pago la caixa de llumins i a més encara duc barba. I per acabar-ho d?adobar soc català, republicà i independentista.

Ah¡ i si vol un altre motiu per considerar-me potencialment un delinqüent, no hem sento espanyol.

Crec que el tema esta sortint de mare i està transformant una anècdota en objectiu, de la qual cosa, en els fons, em sento molt cofoi. I els mitjans de comunicació l?estan ajudant, tan els de casa nostra com els més rancis espanyolistes.

Els de casa nostra, amb l?editorial de la  Vanguardia 24/09/07 al cap davant, recuperant inclús el llenguatge ranci dels anys 50.  A d?altres, analitzant tan sols el fet estètic és queden en la prima pell del acte.

Els grans mitjans espanyolistes analitzen el fet amb clau de catalanofòbia i electoral.

Cap dels grans mitjans catalans o espanyols, ni vostè sr Grande, tenen cap interès que el tema prengui profunditat, i emprengui el veritable debat que gira a l?entorn de quatre gran eixos:

• República o monarquia

• El dret que tenim tots els pobles a decidir llur forma d?estat.

• Cal posar límits a la llibertat d?expressió?

• L?estructura territorial de l?estat i el dret a l?autodeterminació

Mentre aquest debat no s?enceti, vostè sr. Grande anirà jugant i fent mèrits, succeiran casos com el Jueves o el d?en Jaume Roure; molts continuarem comprant caixes de llumins; i és repetiran les contradiccions: a les Falles és permet cremar les imatges del Reis sense que succeeixi rés, poden quedar en ridícul en programes de TV, i fins i tot a les publicacions minoritàries s?autoritza el debat soterrat per tal de mantenir tranquil·la la imatge internacional.

Amb això els governants i els Reis contents, i el poble?…….el poble a pagar el sou de la monarquia i la seva parentela.

Sr. Grande-Marlaska les seves accions mereixen el nostre aplaudiment, perquè obren el camí cap un debat social imprescindible, malgrat que el preu que s?hagi de pagar sigui car, i ens obligui a coneixer el veritable rostre dels nostres partits.

Ja empaiten un altre català, aquest cop per insultar el PP.

A TeleMadrid iniciaven avui (19/09/07) el seu espai de notícies amb dues referides a Catalunya. Les dues fetes per cridar l?atenció sobre "la greu situació d?ordre públic" que estem patint. La tercera ha estat un reportatge  sobre ETA.

La primera notícia mostrava imatges del 11 de setembre amb l?ofrena del PP al monument de Rafael de Casanoves de Barcelona. La locució feia esment dels insults que van rebre i l?imatge és deturava en un grup de manifestants. La càmera s?apropava fins a M.P.M. i el locutor repetia el nom i cognom del xicot i gairebé la seva biografia.

Deien que en M.P.M n?era el principal insultador, que és de Montmeló, que va participar de les llistes d?ERC a les passades eleccions i que és dirigent de la formació. L?acusaven de haver cridat adreçant-se a la gent del PP ?tots morts?, i proferit crits de solidaritat amb ETA. El reportatge acabava amb una crònica en directe des de Montmeló, i fen esment de l’actitud d’ERC que no volia fer cap declaració al respecte. La periodista es transformava en jutge i en fiscal, obviant tota presumpció d?innocència, el feia culpable en base a l?article 169 del codi penal.

La segona noticia del dia, feia referència a la crema del retrat del Borbons a Girona, i de l’ incident ocorregut quan un grup de persones va interrompre el Ple Municipal mostrant la seva solidaritat amb els manifestants. La locució ha insinuat que la presencia d?aquelles persones s?havia realitzat amb la complicitat de l?alcaldessa Anna Pagans.

Per contrast, segons abans de començar el noticiari havien emès un reportatge sobre la presentació d?una criatura, de les que tenen els Borbons, a una Verge, en una acte que deien que era tradicional. A l?acte hi havia en Felip, la Letícia, el crio i força gent. En entrevistes  fetes entre la població assistent, el poble de Madrid es mostrava orgullós i cofoi dels seus prínceps i princesetes, i del goig que tots plegats feien.

El que no he acabat d?entendre és perquè no obrien el seu noticiari, amb la multa de 90 euros que ha imposat la policia municipal madrilenya a una ciutadà per visitar una prostituta a la Casa de Campo. Al pobre senyor que descarregava la seva libido, li han aplicat una ordenança municipal de 1948, que diu que els ciutadans de Madrid han de ?mantener la compostura i corrección que se espera del modelo de la capital de Espanya?.

Si fos espanyol m?avergonyiria. Si fos madrileny dimitiria.

Reflexions de Joan de Deu Domenech a "L’espectacle de la pena de mort".

"La distància que separa l’heroi del traïdor és mínima.

Tot i que ambdós moren esclafats pel concepte de pàtria, uns, amb el temps, reben honors públics, hi ha monuments, carrers i jardins a memòria seva, tenen entrada amb il·lustració a les enciclopedies…..

…el traidor d’avui serà l’heroi de demà. O a l’inrevés. Perquè el patriotisme és un discurs reduït a només dos elements: herois i traïdors."

Devant la catedral de Barcelona, a les mateixes escales de la Seu, l?any 1824 s?alçà una forca i és penjà un home per cridar ?visca la constitució?.

L?any 2007 a Girona és busquen dues persones per cremar el retrat del rei Borbó. Mesos enredere s?havia segrestat una revista perquè uns ninotaires havien caricaturitzat el seu fill i la nora.

Llegeixo a ?L?espectacle de la pena de mort? de Joan de Deu Domenech, la relació tradicional que hi ha hagut entre els reis, les putes i els botxins.

Diu ?el rei i el botxí són intocables. Se?ls tem. Són poderosos. No obstant això, pel seu rang i condició, tots dos són proscrits. Els antropòlegs expliquen que a les societats primitives rei i botxí tenen existències similars. Viuen sotmesos a nombroses interdiccions que els aparten de l?existència del comú de la gent, amb la qual no és poden relacionar de manera habitual. També són remeiers. Els reis taumaturgs que sanen escròfules amb una imposició de mans, i el botxí que després de complir amb una execució tenia la virtut de poder guarir només de tocar la part malalta del pacient?.

Actualment la feina de botxí ha esdevingut feina d?estat i a casa nostra ja no és maten persones a la forca. És castren pobles.

Els reis ja no són taumaturgs, són ganduls, rics, i intocables.

Els reis ja no paguen als botxins, ara cobra una fiscalia medieval que impulsa la persecució dels demòcrates i els antifeixistes..

Ja no és penja a ningú per cridar ?visca la constitució?. Utilitzen la seva constitució per penjar la llibertat d?expressió.

I entre tant que esperen silenciosos els nostres partits? On és la defensa gremial del republicanisme i de la nostra gent? . Esperen que tornin els vells temps i ens aixequin forques repressores a les cantonades per lamentar-se?. Esperen que torni la prohibició de ser català i sentir-se lliure?.

Si després de tot el passat aquest darrers mesos, seguim sense una resposta social, ni nacional, arribarà un dia que un grup en nom d?una avantguarda traurà els vells manuals i començarà camins revolucionaris radicals. I llavors sonaran totes les alarmes, i escoltarem els mateixos tòpics de sempre: és que els catalans no ho som eixís¡¡¡, són un grup de provocadors¡¡¡, ara no és el moment històric¡¡¡, aquesta no és la via¡¡¡.

Quan els laments arribin ja serà massa tard, hauran de cridar la Confraria de la Sang perquè acompanyi les nostres despulles.

Extret del bloc de Miquel Iceta, viceprimer secretari i portaveu del PSC, amb una visió molt "personal" de Catalunya i la nostra identitat.  No descobreix res del seu partit, però cal llegir i reflexionar

?Per ser catalanista ni tant sols és necessari afirmar que Catalunya és una nació ni, encara menys, pensar que la plenitud de Catalunya sols podrà ser assolida mitjançant la independència…..

El catalanisme ha de tenir clares les seves prioritats Catalunya endins i Catalunya enfora, transformant Espanya ….

De la mateixa manera, cal convèncer tothom de la necessitat imperiosa de fomentar el coneixement i la difusió de la nostra llengua, front l?absurd d?obligar a ningú a fer-la servir…

Progrés econòmic, justícia social, equilibri territorial, respecte al medi ambient i solidaritat han de ser els objectius del catalanisme del segle XXI. Sols així renovarà la seva vigència i el seu vigor. Sols així servirà Catalunya i, el que és més important, als que hi viuen i treballen en aquest país….?

• Ser republicà es quelcom més que desitjar una formula d?estat determinada. Ser republicà implica -o implicava?- els valors d?igualtat i de llibertat, de solidaritat.

Ser d?esquerres la defensa d?uns valors socials, de l?honradesa,  de la lleialtat.

Ser polític implica servir, liderar i dinamitzar col·lectius per a tal d?aconseguir els objectius comuns. Aquest lideratge s?obté amb mil i un recursos, entre d?altres amb l?exemple.

Avui (11/09/07) uns cotxes oficials, xofers inclosos, pagats amb els diners de tothom, han acompanyat i esperat a càrrecs polítics republicans, durant hores, perquè poguessin resoldre els seus afers personals: el dinar amb la gent del seu de partit.

Massa exemplificadora no ho era la imatge que donaven, malgrat que electoralment ja vestissin amb l?uniforma informal (texans i samarretes) de poble pla.

El curiós del cas, és que no fa gaires anys, ells criticaven aquesta practica dels politics convergents. CiU va començar amb els cotxes i xofers oficials i va acabar fen treballar l?administració pel partit. Alguns politics de CiU també van agafar-se el seient com una propietat personal i van acabar fen anar el xofer i el cotxe oficial a comprar, dur el nen a l?escola, i buscar l?amistançada.

Quan de temps falta perquè ho facin?

• En declaracions a Catalunya Radio (10/09/07) el Conseller Joan Puigcercós (ERC) diu que no veu prioritària ?una llei de referèndum?.

El President d?ERC J.Ll. Carod-Rovira (ERC) va proposar, no fa gaires dies, un referèndum d?autodeterminació per l?any 2014.

Com quedem?

Esperen fer el referèndum sense un marc legislatiu? Si és així, ja el poden convocar ara, el resultat tindrà el mateix valor moral.

O marejaran la perdiu mentre al·leguen una manca de majoria social per convocar-lo? O arribat el moment, ens diran que encara no existeix la legislació que permet fer-lo? O que no és el moment històric?

O és que tot plegat, tan sols és una cortina de fum?

Artur Mas pide reformar el catalanismo desde una base más amplia y abierta. Va Duran Lleida y dice que no está de acuerdo.
El president Pujol invoca una huelga fiscal que podría ser como la del “tancament de caixes” de 1899 que comportó la salida del gobierno de Madrid de Duran i Bas y también la dimisión del Dr. Bartomeu Robert como alcalde de Barcelona.
Carod Rovira pone como fecha para celebrar el referéndum de autodeterminación el año 2014, tres siglos después de la desaparición de los derechos de Cataluña.
La temporada política se presenta con más retórica de la habitual. A ver quién da más, quién pone el listón más alto. Un grupo de tertulianos y columnistas de diarios proponen un foro de reflexión sobre la soberanía.
Me agobia tanta palabrería y tanta demagogia aunque sea en tiempos electorales. Me gustaría que tuviéramos unos dirigentes más prágmáticos, más inteligentes, más responsables. Si están dispuestos a pedir una huelga fiscal, no lo digan, háganlo.
Cada vez soy más partidario de un referéndum sobre la autodeterminación de Cataluña. Pero no para el 2014. Mucho antes, incluso en esta misma legislatura como ha anunciado el lehendakari Ibarretxe. Que se de la palabra a los catalanes y a ver qué sale. Las acciones políticas tienen consecuencias. Lo mismo que las palabras.
Lo que me fatiga es la palabra banal, las promesas que no pueden cumplirse, el utilizar un lenguaje fatalista, frustrante, agobiante. No podemos convertirnos en un país de charlatanes.
Me inquieta también que el gobierno de José Montilla no haya sido capaz de construir un discurso que ilusione. Aunque su gestión fuera excelente, que no lo es, todo gobierno tiene que tener un discurso que vaya más allá de la imprescindible buena gestión de los responsables políticos.
Cada vez que alguien, desde la oposición o desde el mismo gobierno, propone alguna fórmula interesante, o extravagante, aparece un señor del PSC, José Zaragoza, para rebatirla. No sé qué hacen los demás consellers. Y no sé por qué la respuesta la tiene que dar don José Zaragoza.

El 80% de la població europea vivim en el 20% del territori. Vol dir això que el 80% del territori esta quasi desert i el que es pitjor, amb poques possibilitats de generar riquesa productiva. La revolució industrial, les polítiques de concentració poblacional (a ningú escapa que els habitants d?una ciutat son mes alienables que els d?una col·lectivitat rural autogestionària) i darrerament la crisi del sector agroalimentari, impulsen la desertització de les nostres zones rurals.

La Política Agrícola de la Unió Europea rep gairebè la meitat del pressupost de l’institució, i tot i així, no està creant cap altre futur que col·lectius de subvencionats agrícoles. A Europa, els polítics no els preocupa l?abandonament dels conreus i el territori, de moment som prou rics perquè els pagesos subvencionats, produeixin el que produeixin, es mantinguin com a jardiners del paisatge, arregladors d?un jardí que gaudiran els ?urbanites? en llurs caps de setmana.

Subvencionats agrícoles i no rurals, ja que aquells habitants de zones rurals que no és dediquen a la agricultura ?fusters, electricistes, remeiers, dibuixants, etc- no tenen cap ajut, malgrat que igual que els pagesos, pateixen els inconvenients de viure en zones amb escassos serveis. El futur es negre pels habitants de les zones rurals d?Europa, malgrat que cada cop ressona amb més força la reivindicació del dret a viure en el propi territori.

Ara aquí s?apuja el preu del pa, i ens diuen que és com a conseqüència d?un increment del preu de la farina. No es pas perquè  consumim més pa, o més coca, res d?això; és que els americans estan utilitzant bona part del seu gra per a fer biocombustible, per fer funcionar els seus vehicles.

Fa un temps que alguns analistes van alertar d?aquest problema, i van pronosticar que la fam s?incrementaria en els països del tercer mon si els vegetals que es produïen havien de servir per fer funcionar la maquinaria dels països industrialitzats.

El problema es tan greu que el gra produït a Catalunya es més car i de pitjor qualitat que el gra que ens arriba de l?Argentina o dels USA, malgrat això, aquí es continua plantant i subvencionant el gra d?aresta. I la pagesia -amb honroses excepcions- segueix conreant indiferent a les necessitats de mercat i a la  rendibilitat de la producció, ja que sempre te la seguretat de cobrar la subvenció.

I a la rica Europa, en lloc d?incentivar noves produccions, de subvencionar la investigació sobre plantes idònies per cada territori en funció de les noves necessitats, en lloc d?assumir un reciclatge de la nostra pagesia per que planti el més rendible, es dediquen a subvencionar al pagès cerealístic  i a repercutir aquesta disbauxa entre les butxaques de tots els contribuents.

Com a mostra d?aquest desori pressupostari tan sols cal analitzar la política existent entorn de la vinya. La terra del nostre país es idònia pel conreu de la vinya, degut a la seva composició, a la climatologia, etc. segons s?ha constatat al llarg de la historia. Dons be, fins fa quatre dies estava subvencionada la plantació de vinyes. A partir del proper any, quan encara les darreres vinyes subvencionades no hauran donat els seus primers fruits, ja és cobraran 6.000 euros per hectàrea de vinya que s?arranqui.

Els polítics han descobert que en un mercat globalitzat com l’actual es produeix massa vi, i en lloc de buscar-hi utilitats (transformar-lo en alcohol combustible) estimulen la destrucció dels ceps.

Això succeeix en un país com el nostre, que té un ampli teixit industrial d?elaboració d?alcohols i, fins i tot, una indústria per a l?aprofitament d?aquest alcohol com combustible. Seat ha fet automòbils durant anys per exportar al Brasil que funcionaven amb etanol, curiosament son vehicles que aquí no han tingut mai l?autorització per circular.

No seria més coherent permetre el regadiu de determinades vinyes i incentivar de nou la plantació, per tal d?incrementar la producció de raïm?. Posteriorment tan sols caldria treure dels circuits convencionals aquesta fruita i transformar-la en combustible (bioetanol). Si així es fes hi hauria: menys dependència energètica (importar menys petroli i menys cereals); un assentament de la pagesia en el medi rural i la recuperació de la seva autoestima de productors.

Poc s?entén la política rural europea, però menys s?entén la política agrícola i l?energètica. Tinc la impressió que esta totalment condicionada pels interessos productius i energètics dels EEUUEEUU, pels lobbys agrícoles i pels polítics nacionals, temorecs de perdre els seus vots si mouen algun dels privilegis d?un sector de l?electorat tan sensible i conservador com la pagesia.

Poques vegades com ara, Catalunya ha esdevingut tan decisivament provinciana.

La decisió a prendre, en la nova escomesa electoral espanyola, situa els electors catalans a l?ull de totes les mirades polítiques. Es de preveure que ni el PP ni el PSOE obtindran una majoria absoluta, i els vots de Catalunya seran decisius per formar govern.

Però els electors catalans tenim memòria (espero), malgrat que a partir d?ara hi haurà una campanya mediàtica d?oblits intencionats i promeses/exigències de futur. Pels partits espanyolistes això sembla lògic. Al PP esta molt interessat en que oblidem els insults i la seva etapa de govern amb escasses inversions a casa nostra.

El PSOE no vol recordar les promeses incomplertes del seu president, ni la realitat de la nostra quotidianitat fen-nos veure en el galet de les inversions milionàries previstes i la culpabilització dels governs passats.

I per primer cop, en unes eleccions espanyoles, qui també te molt d?interès en que oblidem son els partits catalans. CiU vol que passem pàgina de la seva relació amb el PP, i de la ignominiosa venda del estatut que va fer el sr. Mas a canvi d?una foto, o del llagrimeig del sr. Duran per un ministeri. I Esquerra (abans Republicana de Catalunya) amb propostes oportunistes, no vol que recordem els seus recolzaments al PSOE/PSC a canvi de res, ni els seus silencis.

Davant d?aquest present, i convençut ?un cop més- que si Espanya no soluciona els nostres problemes no hi ha necessitat de caminar plegats, ens queden poques alternatives no violentes :

a)deixar de ser catalans i esdevenir ovelles més espanyolitzades i dòcils

b)una abstenció generalitzada o un VOT EN BLANC MAJORITARI.

Si hi hagués una desobediència democràtica a Catalunya, expressada a amb una abstenció generalitzada o amb un increment substancial del vot en blanc que pot passar:  (algunes reflexions sense ordre ni concert)

• .-Tindríem una lamentació publica de tots els partits, especialment els de casa nostra. (tampoc crec que s?arribés una autocrítica seriosa).

• Qui en sortiria beneficiat seria la dreta. L?abstenció tan sols beneficia a la dreta o als partits militantistes (escassos actualment), ja que són ells ?els de dretes, la gent d?ordre- els que sempre van a votar. Les esquerres son més critiques i indisciplinades.

• Els espanyolistes del PSC no podrien formar grup parlamentari propi, conseqüentment tot intent d’obrir una via d?unitat catalana al Parlamento tornaria a desaparèixer (en cas de participació, tampoc crec que l?unitat d?acció dels partits catalans s?aconsegueixi).

• Si el triomf de la dreta és per majoria simple pot ajudar a la política del victimisme. Es tornaria ?al peix al cove? actualment de la ma del PSC. Viure d?engrunes, pa per avui i gana per demà. Augmentaria la provincialització de la política catalana, conseqüentment la desmotivació social i disminuiria l?autoestima.

• Si el triomf de la dreta es per majoria absoluta, pot comportar una radicalització de les actituds anticatalanes, que en la  lògica acció-reacció podria revitalitzar l?autoestima del nostre país. I si algun partit la sap o la vol liderar, cosa que també dubto, podríem avançar en el camí del nostre alliberament.

• …….

El futur no és afalagador, ni és fàcil la solució. Espero que aquest i d?altres post o comentaris ajudin a obrir el debat estratègic.

Benvolgut Sr. Huguet, Honorable Conseller d?un munt de coses i responsable de turisme:

Des de que vostè va arribar a la Conselleria em consta que tot esta potes enlaire. Que amb la seva brillant capacitat ha trasbalsat cel i terra, ha parlat amb industrials i gestors, ha fet mil promeses i creat mil projectes.

Però avui el turisme a casa nostra esta en crisi. Aquesta activitat multi-sectorial, de la que viu una bona part del nostre país i que malgrat els seus importants ingressos no te una conselleria pròpia, està patint el desencert provocat al llargs de molts anys d?especulació. A vostè li ha tocat ballar amb la més lletja

.I les dades canten, tal hi com era previsible aquest any han vingut menys persones i estan deixant menys diners. Te raó quan diu que s?acabat una etapa de sol, platja i turisme barat, i que  la qualitat es la base pregona del desenvolupament futur, ja fa anys que això s?ensenya en els estudis de turisme. Però una part de culpa es seva, encara que vulgui tirar pilotes fora i responsabilitzar del desgavell a l?empresàriat i al temps.

Sr. Huguet, vostè vol fer-nos oblidar que una reglamentació tan important pel desenvolupament del turisme en els pobles d?interior, com la de l?agroturisme,  va ser vostè qui la va gestionar i que en aquest decret es va negar a classificar per categories els establiments de turisme rural (alguns diuen que per pressions dels hotelers). I que avui, conseqüentment, cap usuari sap la qualitat de l?establiment que visita, ni el preu, ni els serveis que li ofereixen abans de contractar i que aquest deu ser l?únic país d?Europa en que això succeeix.

Sr. Huguet, ja fa anys que esta a la Conselleria, i ja fa anys que mante sense resoldre el mateix problema que va heretar: la senyalització global del país. Faci un dia de turista belga clandestí, –ara sembla que això esta de moda– i situïs al mig de Salou o de Sitges, per tan sols anomenar dues destinacions turístiques importants, i guiat pels cartells de carretera intenti sortir del nostre país. Veurà com en el millor dels casos pot anar a parar a Reus o a la Rambla de Barcelona. Reconec que no se li pot exigir una pla de senyalística tan acurat com el francès, – a Tolosa de Llenguadoc ja hi ha cartells que ens indiquen Barcelona– però com a mínim emmirallis amb el pla valencià o el del Maestrat aragonès. Abans d?entrar als poble de les dues zones abans esmentades ?tal hi com succeeix a la majoria de països europeus- hi trobarà senyals indicatives dels monuments i dels serveis de que disposa. Senyals millorables i en alguns casos mal conservades, però sr. Huguet, el nostre país estaria molt content de puguer-les tenir. 

Es possible que vostè hagi endegat grans operatius estel·lars de promoció de Catalunya, però reconeixerà amb mi que els visitants continuen desconeixen el nom del país que visiten i la llengua que parlem, i que la formació de els/les guies turístiques ?que son els/les primers/eres informants- no esta reglada i que el material de que disposen es escàs.

Sap que malgrat la monumentalitat d?alguns espais, aquests continuen donant una imatge d?abandó i deixadesa que no conviden a deturar-se. Hem pot dir que en molts casos es responsabilitat dels ajuntaments, possiblement sigui tan cert com quan un bosc es crema dir que es responsabilitat exclusiva del amo del terreny. Un país que rep tants visitants i que en percep tants ingressos amb les seves vistes, els hauria de mimar més, i aquesta tasca pedagògica davant dels responsables municipals tampoc l?està fent el seu Departament. Es fàcilment constatable a pobles i ciutats; per exemple a Barcelona la font de la Plaça dels Voluntaris esta sempre apagada i comencen a sortir una bon grapat d?herbes al seu voltant. A qualsevol poble de la costa o del interior les pintades denigren el paisatge o a la bonica Tortosa o a Balaguer els seus barris històrics estan talment degradats que es impossible passejar-hi.

Malgrat la importància del nostre patrimoni festiu no conec cap document editat per la seva conselleria que relacioni les poblacions del nostre país  amb les seves festes, el seus productes gastronòmics, el seu patrimoni monumental, els seus artesans, etc. Una petita guia de divulgació que permetés al visitant optimitzar i diversificar el seu temps.

Vostè sap que la nostra legislació esta enrederida i no evoluciona amb la rapidesa del mercat. Vostè sap sr. Huguet que podria seguir amb exemples i mancances. I ja que ho sap, no tiri més pilotes fora i assumeixi les responsabilitats que li pertoquen com a responsable.

La industria turística a casa nostra comença a fer més aigües de les que diuen, i queda clar que no totes les culpes es deuen a la climatologia i a la falta d?inversions de l?empresàriat.