Josep Arasa i Ferrer

La Gran Bretanya i els EEUU estan en període electoral. Mantenen una guerra pel control petrolífer al Iraq. Mentre aquesta guerra ha emplenat d’esperances l?orgull patriòtic dels seus ciutadans, ha fet pujar vots. Ara que els morts és conten per milers i el binomi guerra/pàtria esta perdent el seu sentit, les enquestes són desfavorables als partidaris de la invasió.

Cuita corrents, cal retirar soldats en una operació populista. Retirar soldats si, però  perdre les inversions guerreres realitzades fins ara, no. Podrien perdre el control de la riquesa petrolera del país.

Davant d?aquesta dicotomia han trobat la solució, canviar els respectius soldats per mercenaris.

 Homes a sou, professionals entrenats per matar, que no estan sotmesos a cap convenció nacional o internacional per a l?exercici de la guerra, a cap control, tenen permís pels excessos de violència que serien inadmissibles en les forces dels estats. A més, un mercenari no gaudeix del mateix sentiment popular que te un soldat, i, malgrat que ambdós siguin professionals, la mort d?un mercenari no és tan mediàtica.

A Iraq en aquest moments hi ha 168.000 soldats nord-americans. El seu President diu que abans de final d?any en marxaran uns quants.

A Iraq, en aquest moments, hi ha 180.000 mercenaris nord-americans. El seu President no explica en quants s?incrementaran abans de final d?any.

La historia d?aquest soldats de fortuna no és nova. A les acaballes de la 1a. Guerra Púnica (240aC) ja és desfermà la Guerra dels Mercenaris, quan és van revoltar els que estaven al servei de Cartago.

A Catalunya prou coneixem les gestes dels nostres mercenaris Almogàvers i el seu capità, italià de naixement i germànic d?origen, en Rutger von Blum (Roger de Flor). Les diputacions i les juntes de la Corona d?Aragó contractaren mercenaris per accions especials o com a reforç de les forces regulars, els famosos Miquelets. Nom que també reberen els mercenaris catalans de la guerra dels Segadors.

A totes les guerres hi ha hagut ?professionals de les armes?, soldats de fortuna. Homes indiferents al poder que serveixen, que és mantenen lligats tan sols per un salari, lluny dels ideals, del be i del mal. En l?època moderna van tronar a mostrar la seva brutalitat a la guerra de Biafra de l?any 1966.

Semblava que havien desaparegut, fins que l?any 1992 el vicepresident nord-americà, Dick Cheney, va volgué privatitzar part del exercit americà. Immediatament els britànics van aprendre la lliçó. L?any 1997 Gran Bretanya va contractar l?empresa de serveis militars Sandline per la seva intervenció a Serra Leone i així poder esquivar l?embargament d?armes imposat per l?ONU. En la guerra d?aquest país amb Angola hi van participar més de 70 exercits privats de lloguer.

Des de 1992 trobem mercenaris americans i britànics a les guerres de Colòmbia, Bòsnia, Kosovo, Nigèria, Serra Leone, Angola, Afganistan, etc, fins a 50 països

S?estima que les empreses de mercenaris, aquest exercits privats de lloguer,  mouen actualment més de 150.000 milions de dòlars anyals, i que cada mercenari cobra diàriament entre 500 i 2.000 dòlars.

Les gestes dels nous mercenaris americans i britànics volen fer oblidar les de tots els seus predecessors. Han estat involucrats en totes les matances de civils que hi ha hagut, en les tortures a la presó de Abu Ghraib, en la desaparició del ric patrimoni arqueològic, en robatoris, en violacions, en… . Com a premi al seu bon fer i a la seva obediència, s?incrementarà el seu nombre.

Petita relació d?empreses de serveis militars de lloguer anglo-americanes: (tan sols algunes de les que és troben a Internet, les seves adreces i actuacions també són fàcils de trobar a la xarxa)

MPRI (es coneix la seva participació a Guinea Ecuatorial); SAIC; Betac; DynCorp (implicada en delictes sexuals a Bosnia, protegeix al president afganès i entrena la policia de l?Iraq); ArmorGroup; Vinnell; Florida Ariscan (a Colòmbia va coordinar l?explosió d?un poble en que van morir 18 civils); Aviation Developement Corporation (a Perú va fer caure un avió ocupat per missioners); Global Risk Strategies; Blakwater Security; Vinnell; Executive Outcome (d?origen sudàfrica); O?Gara Protective Services (protegeix la monarquia sau-di);….

A l?Estat Espanyol, de moment, tan sols és coneix un exercit professional ple de sud-americans, i moltes empreses de policia privada.

.

L?església catòlica sempre és noticia, per activa o per passiva, per diners o per pederàstia, per miracles o aparicions, pels seus capellans o pels feligresos, l?església sempre vol estar en portada. La seva adaptabilitat al medi, i els seus coneixements del màrqueting li han permès sobreviure durant mil·lennis.

Aquesta setmana tres noticies relacionades amb el clergat catòlic m?han cridat l?atenció. La primera fa referència a la potestat que te el Borbó ?igual que la tenia en Franco- de nomenar algun bisbe. La segona: la beatificació -a l?engròs- de 498 sacerdots espanyols. La darrera: la condemna d?un sacerdot argentí per delictes contra la humanitat.

1ra.-Els reis d?Espanya mantenen el privilegi franquista d?escollir la persona que serà nominada bisbe castrense. En els acords entre Espanya i la Santa Seu, de 1976 i el de 1979. és defineix el procediment que cal utilitzar quan la plaça de bisbe castrense queda sense treballador.

El ritual que cal seguir és: El Ministeri d?Afers Exteriors i la Nunciatura, de comú acord, seleccionen tres candidats.  Notificació a la Santa Seu que dona el vist i plau al tercet. El Rei d?entre els tres noms, n?escull un i ho comunica al Vaticà, que el nomena oficialment.

L?elegit serà el responsable de l?assistència religiosa a  l?exèrcit i de l?atenció a la família reial.

Dues reflexions al respecte:

a)Aquesta obediència de la cúria eclesiàstica a la reial, és la imatge de la democràcia interna de la institució religiosa.

b) Caldrà augmentar-li el jornal al rei, ja que se li prepara feina, doncs és de suposar que, en un Estat lliure i no confessional, haurà de fer el mateix amb els popes, pastors, imans, rabins i d?altres responsables religiosos contractats pel mateix menester a l?exèrcit espanyol.

2a.-Amb molta joia, mes ben dit ?con profunda alegria? la Conferencia Episcopal Espanyola, ha escollit aquest moment en que a les Cortes és debat la Llei de Recuperación de la Memoria Historica, per a celebrar a Roma la beatificació de 498 dels seus ?hermanos nuestros en la fe, de los muchos miles que dieron su vida ….durante la persecución religiosa de los años treinta del pasado siglo XX. La iglesia reconoce ahora solemnemente que murieron como martires…?

Segueixo amb el comunicat eclesiàstic ?el testimonio de miles de mártires ha sido más fuerte que las insidias y violencias de los falsos profetas de la irreligiosidad y del ateismo?.

Tan sorprenen com el moment escollit per a la beatificació, ho és que mai hagin beatificat massivament els morts per la violència inquisitorial; o els capellans catòlics morts pels franquistes defensant el país basc; o els que van patir les presons o els camps de concentració de la dictadura. Ni beatificat a cap dels pagesos morts de gana, per les escasses rendes que els hi donaven els bisbes escanyapobres propietaris de la terra que treballaven.

3ra.-La justícia argentina ha condemnat a cadena perpetua al sacerdot catòlic Christian Von Wernich, el primer religiós sentenciat per delictes contra la humanitat comesos durant la seva dictadura militar (1976/1983). El capellà confessava detinguts il·legalment en centres clandestins de la dictadura per treure?ls informació i, fins i tot, va participar en sessions de tortura.

La cúria catòlica, coneixedora dels fets i solidària amb els dictadors ara calla, però, lògicament, hauria de indemnitzar (terrenalment) a les víctimes i celestialment beatificar-les. De la mateixa manera que hauria d?indemnitzar als morts pels canons de Mussolini, beneits pel papa Pius XII abans de sortir al combat contra els abissinis.

Coneixedors de la sentencia, seria bo escoltar la Conferencia Episcopal Española  a propòsit dels capellans que durant anys van ser solidaris i ferms defensors de la dictadura franquista?.

I els darrers governs espanyols que han fet amb el clergat que va participar activament en les tortures a les presons espanyoles, en els camps de concentració o beneint els camps de treball?. Que els hi va passar a tots aquells que col·laboraven o silenciaven les sentencies de mort del dictador?. Perquè han guardat silenci i desaparegut del record, aquelles monges de les presons de dones, que maltractaven desapiadadament a les presoneres i els seus fills?.

Masses silencis en nom de Deu. Silencis que ara troben la col·laboració de la llei de Memòria històrica.

Prenen com esport fullejar diaris o fer zàping entre les cadenes de TV, posant-hi molt bona voluntat, aplicant set ciències -tot buscant la Mediterrània- he constat:

a) que una ma negra selecciona les noticies a la nostra televisió nacional.

b) que malgrat la distribució poblacional o territorial de Catalunya, sempre generen més noticies els barcelonins que la resta del país.

c) que la denominació PPCC no existeix a TV3

d) que les noticies s?analitzen des de una perspectiva espanyola, excepte el Temps.

d) que no es segueix sempre el mateix criteri per que un esdeveniment arribi a la categoria de noticia.

e) que cada cop és fa més evident la manca d?identitat nacional o la poca qualificació lingüística d?alguns presentadors i presentadores

.Prenc per exemple el dia 7 d?octubre, TV3, en els seus informatius, ha parlat de la detenció dels dirigents de Herri Batasuna, però ha silenciat l?escorcoll realitzat a les dependències del Partit Comunista de les Terres Basques. Detall important ja que és partit legal amb representació parlamentaria i sense cap vinculació demostrada entre les dues formacions. Silenci incomprensible si és te en compte que és la primera vegada que un partit legalment constituït, i dins la llei, pateix una violència semblant. La televisió basca en va parlar abastament.

S?ha dedicat un bon temps als set morts en un tiroteig efectuat per un policia ximple als EEUUEEUU de Amèrica. No han dit rés de l?accident ocorregut a Cuba entre un tren i un autocar que ha produït vint-i-vuit morts. Quina és la vara de mesurar: el nombre de morts, l?origen de la noticia o com és produeix la mortaldat?.

Al llarg dels diferents telenotícies, han parlat de la manifestació de Barcelona per demanar un habitatge,  van participar-hi 1800 persones.  No han parlat de la manifestació de Premia de Mar, en la que hi van participar tres mil persones demanat una solució per la carretera N-2 en el seu pas per la comarca. Al llarg del any ja hi ha perdut la vida 11 persones.

Diàriament Catalunya sencera coneix els problemes de transit que tenen els barcelonins per entrar a la seva ciutat. Tarragona o la Seu d?Urgell (Andorra) tenen embotellaments diaris i mai se?n parla.

Tots coneixem els greus problemes ciclistes o ferroviaris que te la nostra capital i no he sentit mai cap referència a les greus mancances del transport públic de la resta de Catalunya. Quan un tren arriba tard a Barcelona és una avaria i un titular, quan arriba tard a Tarragona, Tortosa, Figueres o Lleida (que són gairebé tots), no hi ha cap referència.

TV3 continua sent la nostra emissora nacional ?no en tenim pas d?altre-, però en aquest camí de davallada informativa -no crec que esdevingui una emissora antropològica com voldrien els espanyolistes- però si una emissora generalista i complementaria de les grans cadenes, amb la particularitat que aquesta emetrà des de, i per Barcelona.   

Isidre Estévez (laMalla.net)

Després de tres dècades, el nacionalisme ocupa finalment el nucli de la vida política espanyola.

Durant anys la Festa Nacional d’Espanya va ser una jornada incòmoda. Com la majoria de països del món el país havia de tenir la seva festa nacional i en una clara concessió als sectors més tradicionalistes es va decidir que el dia més adequat era el 12 d’octubre. La incomoditat dels progressistes amb els sentiments nacionalistes, els conflictes amb Catalunya i el País Basc, i les connotacions militars i imperialistes del dia van fer que el 12 d’octubre fos, més que celebrat, tolerat. Però les coses han canviat molt a Espanya i, el pròxim divendres, el país celebrarà la festa nacional més intensa de la història de la democràcia.

La identificació entre Espanya i el franquisme va fer que durant tres dècades fossin pocs en el camp de l’esquerra els que es mostraven disposats a celebrar el dia de la pàtria. Encara ara, els mitjans de comunicació espanyols fan servir el terme "nacionalista" per definir partits com Convergència, Esquerra o el PNB però no consideren al PP o al PSOE formacions nacionalistes. Un partit que defensa els interessos de Catalunya és, així, nacionalista, però un que defensa els interessos d’Espanya és… un partit. Els nacionalistes, a Espanya, són els altres.

La situació, però, comença a canviar i ho fa a tota velocitat. Quan els dirigents del PP van decidir fer de l’Estatut de Catalunya el nucli central del seu atac a l’executiu de Zapatero estaven fent del nacionalisme l’eix vertebrador de la vida política espanyola. El discurs nacionalista de PP va agafar al PSOE desprevingut però, de mica en mica, els socialistes han anat situant-se en el terreny marcat pels populars, en part com a reacció per no perdre vots i en part perquè han caigut els tabús que mantenien discretament callats als elements més nacionalistes del partit.

Uns pugen, altres baixenSi a Catalunya el PP o Ciutadans han atacat la resta de grups amb l’argument que es preocupen només de qüestions identitàries que no interessen la ciutadania, a Espanya la vida política actual passa exactament per aquí: pel debat sobre la identitat nacional espanyola. Espanya està de moda. I ho està per moltes raons. Durant la transició catalanisme i democràcia eren sinònims, mentre que Espanya era un concepte sospitós. A més, Catalunya era avançada, rica, moderna, oberta i progressista, mentre que Espanya era pobra, conservadora, tancada i retrògrada. Les coses han canviat, i molt. Catalunya ja no té el pes econòmic d’abans. I, amb menys pes econòmic, té menys pes polític. Espanya, en canvi, gràcies a dècades d’inversions espanyoles i europees i al suport que han rebut Madrid i València, és un dels països econòmicament més dinàmics d’Europa.

Uns pugen i altres baixen. Mentre que els catalans fan cua a autopistes cares i col·lapsades, els extremenys circulen per autovies gratuïtes i gairebé sense cotxes. Escoles d’idiomes, centres d’assistència primària, aeroports… Catalunya paga el preu d’anys d’escassa inversió i continuat augment de la població, mentre que a Espanya l’auge econòmic es tradueix en més i millor serveis que mai. El contrast és evident. Madrid és foradada com un formatge per noves línies de Metro i el projecte de túnel de l’AVE que travessa tota la ciutat d’Atocha a Chamartín veu el llum verd sense que a ningú se li mogui una pestanya. A Barcelona les obres encara no han començat i els polítics passen de dir blanc un any a dir negre el següent, ballant als acords que dicta la poderosa junta de la Sagrada Família.

El canvi en el terreny de l’economia té el seu paral·lelisme en altres territoris, sobretot el cultural. Si als anys 80 Barcelona era la factoria d’on sortien els projectes teatrals més innovadors, i tenia una vibrant escena artística i literària, ara qualsevol ciutat espanyola té festivals de música i centres d’art millor dotats que els catalans. L’exili d’empreses a Madrid, la caiguda de la indústria editorial o cinematogràfica… paulatinament Catalunya ha cedit posicions. Espanya, en canvi, és avui més forta, més moderna i, per tant, més segura d’ella mateixa. Aquesta nova autoestima, feta de museus i infraestructures flamants, ha fet que ser espanyol ja no sigui una cosa de la qual avergonyir-se.

Evidentment, part d’aquest canvi d’actitud és generacional: Franco va morir fa 32 anys i milions d’espanyols ja no associen la bandera espanyola amb la dictadura. Els ciutadans de qualsevol país necessiten un sentiment de pertinença, necessiten sentir-se orgullosos i els espanyols estan posant fi a una anomalia: veure en l’amor a la pàtria una mostra reaccionària i feixista. A Catalunya, mentrestant, l’orgull i la confiança de les últimes dècades han donat pas al desconcert. Els que somiaven amb una Espanya federal es retiren amb la cua entre les cames. Els que, arran la pujada d’ERC, van creure que la independència era un objectiu possible veuen ara com Carod pot fer propostes de referèndums sense que ningú se’l prengui seriosament. Un Estatut defensat amb timidesa, que no sembla haver canviat res i que pot ser descarrilat des del Tribunal Constitucional acaba de complicar l’horitzó polític del catalanisme.

El canvi dels progressistesEn aquest context, la celebració de la Festa Nacional ja no és una jornada vergonyosa heretada del franquisme sinó una autèntica diada d’identitat i orgull nacionals. Molts progressistes espanyols, que mai no van creure ni acceptar una idea federal o multinacional de l’Estat, comencen a dir el que sempre han pensat i fins ara callaven. I els conservadors veuen com, per fi, el vent espanyolista bufa a favor. El nacionalisme espanyol té, per fi i després de dos segles d’espera, el que necessita qualsevol nacionalisme per progressar: motius per sentir-se orgullós (el progrés econòmic, la modernització del país), defensors (el PP, Ciutadans, el nou Unión, Progreso y Democracia, el PSOE), i enemics (ERC, CiU, el PNB…). És una situació nova que canvia les regles de joc de la transició, tant a Espanya com a Catalunya. A Espanya, mai els polítics havien parlat tant de la "nació" com ara. A Catalunya, no és casual el sorgiment d’un partit com Ciutadans, dedicat a fustigar el nacionalisme català i defensar el nacionalisme espanyol. Tampoc és casual que Fernández Díaz asseguri que el seu partit denunciarà els districtes de Barcelona on no onegi la bandera espanyola.

Aquesta nova situació marca un 12 d’octubre més intens que mai. Les joventuts del PP han convocat per aquest diumenge a Catalunya, el País Basc i Galícia un acte comú per tal de reclamar als respectius governs autonòmics que celebrin la "Festa Nacional", tal i com es farà "a la resta d’Espanya". Nuevas Generaciones ha dissenyat una campanya amb el lema "Som Espanya", destinada a recordar als ciutadans que "celebrar el dia de la Festa Nacional és un moment per sentir-se orgullosos". A València, Espanya 2000 cremarà 500 símbols independentistes catalans a l’inici d’una manifestació convocada com a protesta contra "els que volen dividir Espanya". Al cartell de la convocatòria es veu una Senyera estelada, la cara de Carod-Rovira i el logo d’ETA, tot en flames. El portaveu del PP a l’Ajuntament de Lleida, Ismael Zapater, ha reclamat el dret dels ciutadans a celebrar el Dia de la Hispanitat després que el grup municipal d’ERC presentés una moció en la qual qualificava la festa de "celebració aliena a Catalunya i a Lleida".

La nació com a arma electoralPSOE i PP fan servir l’element nacional com a arma d’atac però, més enllà de les diferències, tots dos partits han adoptat un perfil obertament nacionalista. La vicepresidenta De la Vega ha acusat als populars d’apropiar-se de "la festa de tots" i de posar "la bandera i la pàtria" al servei d’un partit. El secretari del PP, Ángel Acebes, assegura que el PSOE ataca al PP per "amagar la covardia que pateixen, ja que no han estat capaços de penjar la bandera d’Espanya als ajuntaments que governen". És evident que els socialistes no defensen la pàtria amb el mateix entusiasme que el PP o Ciutadans -la mateixa De la Vega ha criticat els que "es passen el dia embolcallats amb la bandera espanyola- però també ho és que, com en tants altres temes, el partit té por de perdre vots davant un PP que aconsegueix marcar el ritme de la vida política del país.

Amb manifestacions i contramanifestacions, amb guerres de les banderes, recepcions reials, cremes de fotos i desfilades militars, el nacionalisme és al bell mig de la vida política espanyola. Fa uns anys el PP va penjar una bandera espanyola gegant a la madrilenya plaça de Colón. Quan fa cinc segles el navegant va arribar a Amèrica Espanya no existia. Avui és un valor en alça.

Publicat a El Insurgente

Així ho a dit Fernandez de la Vega, vicepresident del govern espanyol mentre detenien a una colla de persones per exercir el dret de reunió.

En la cursa per l?espanyolitat empresa entre el PP i el PSOE, volen acabar amb el nacionalisme, amb les discrepàncies territorials. És indiscutible que PP i PSOE tenen la mateixa versió del que es l?estat i utilitzen els mateixos sistemes per fer-ho valdre.

No és pot justificar els silencis tot dient, que Euskadi i Catalunya són dues nacions diferents, malauradament som dos països amb el mateix enemic i les mateixes limitacions, i no ens queda altre remei que caminar junts.

Avui la policia espanyola ha entrat a la seu d?un partit legalitzat amb representació parlamentaria. Entre les quatre i les vuit han registrat la seu del Partit Comunista de les Terres Basques, els hi ha confiscat 15 ordinadors i una quarantena de caixes de documentació.

?El estado de derecho funciona? i els silencis dels nostres partits porucs també. A Catalunya avui estan encausant a persones per cremar fotografies del rei, estan impedint que és parli en català en els judicis, estan imposant el castellà a les escoles i les universitats, estan impedint la recepció de TV3 al País Valencià, estan…….

Demà  portaran a judici els batlles que no posin la bandera espanyola als ajuntaments, faran….. . Continuaran els nostres partits abaixant el cap?

El preu que està pagant ERC per la submissió al PSOE és tant alt, que estarà  molts anys a refer-se.

Podríem estar d?acord en l?oportunitat, o no, de participar en el govern, del desgast que representa per CiU passar a l?oposició, de l?oportunitat històrica que per ERC ha representat participar d?un govern per així poder formar els seus quadres. De la necessitat, o no, de que ERC comparteixi el mateix espai electoral de CiU. Podríem ….

Crec que Catalunya necessitava d?un recanvi als 23 anys de govern de CiU, especialment després de la darrera etapa d?en Mas, en Puig i tota la colla de benestants que hi havia.

Però, ningú havia dit, que aquest canvi comportaria la submissió d?ERC al PSOE. De que ERC hauria d?engolir-se tots els ?marrons? que el PSOE anés plantejant.

Hi ha diferents raons que poden justificar-ho: la manca de capacitat dels dirigents d?ERC i el seus afanys personals de poder; i una estratègia ben negociada i  premeditada per part d?en Montilla i en Zapatero, que han demostrat que van ser uns bons negociadors i millors estrategs. La suma de tots aquest factors esta permeten una tàctica eficaç per cremar a ERC, i ajudar a consolidar el pacte socioconvergent que sorgirà i és perpetuarà durant la propera legislatura.

I entre tant els Carod i els Puigcercos engolint.

I si avui la direcció d?ERC es responsable de multitud de silencis, d?actituds apocades, de manca de decisió, de la disminució de vots, etc…,  és també corresponsable del no retorn dels papers de Salamanca, del nyap de la Peri Rossi a Catalunya Radio, de la  TSUD, de que no és pugui parlar en català en els judicis, etc, etc, etc.

O s?acaba aviat amb els responsables, en Carod i la seva trepa, o ells acabaran amb ERC, i ni les promeses d?un referèndum pel 2014 ho salvaran.

Article de Rosaria Amato publicat a la Republica (04/10/07)

In stato d’indigenza l’11,1% della famiglie. Di solito si tratta di nuclei con tre o più figli nei quali il capofamiglia presenta un basso livello d’istruzione o è disoccupato

Istat, in Italia 7 milioni e mezzo di poveri I 2/3 vivono al Sud, sempre peggio gli anziani

ROMA – Due milioni e 623.000 famiglie in stato di povertà, corrispondenti a 7.537.000 persone, il 12,9 per cento della popolazione. La povertà nel 2006 è rimasta "sostanzialmente stabile", secondo l’Istat: interessa l’11,1 per cento delle famiglie residenti. In forte peggiomento però le condizioni degli anziani: solo tra loro, infatti, l’incidenza della povertà è aumentata da 5,8 a 8,2 per cento. E rimane più che mai marcato l’abisso tra Nord e Sud: nel Mezzogiorno vive il 65 per cento delle famiglie povere.

Ma i poveri del Sud vivono anche in condizioni peggiori: le famiglie in stato d’indigenza infatti presentano una spesa mensile inferiore del 22,5 per cento rispetto alla "soglia di povertà". L’incidenza della povertà è maggiore tra le famiglie numerose, con tre o più figli. Di contro, risulta meno diffusa tra i single e tra le coppie senza figli di giovani e adulti.

La soglia di povertà. Per il 2006 la "soglia di povertà", cioè la spesa mensile per consumi della famiglia al di sotto della quale un nucleo viene definito povero, è stata fissata dall’Istat in base all’indagine sui consumi a 970,34 euro per una famiglia di due persone (di tratta della cifra equivalente alla spesa media procapite). Per una persona sola la soglia di povertà si attesta a 582,20 euro di spesa mensile; per una famiglia di quattro a 1581,65 euro.

Caratteristiche delle famiglie povere. Risiedono al Sud, il capofamiglia presenta un basso livello d’istruzione o un basso livello professionale o è disoccupato, hanno molti figli o almeno un componente anziano: è l’identikit delle famiglie povere italiane, così come è delineato dall’Istat. "Si mantengono tutte le caratteristiche strutturali degli anni precedenti – spiega la responsabile dell’indagine sulle condizioni delle famiglie dell’Istat, Linda Laura Sabbadini – in condizioni peggiori le famiglie con tre o più figli".

Le differenze territoriali. Nel Mezzogiorno oltre un quinto delle famiglie residenti (22,6 per cento) è sotto la linea di povertà relativa. Nel Centro la percentuale è del 6,9 per cento, al Nord il 5,2 per cento. Al Sud, rileva l’Istat, "ad una più ampia diffusione del fenomeno si associa una maggiore gravità: le famiglie povere presentano una spesa media mensile di 752,01 euro (l’intensità è del 22,5 per cento) contro i 797,62 e 806,35 osservati per il Nord e il Centro". Di conseguenza, al Sud risiedono i tre quarti delle famiglie "sicuramente povere", la cui spesa media mensile è cioè inferiore di oltre il 20 per cento alla soglia minima. Mentre al contrario i tre quarti delle famiglie "sicuramente non povere" (cioè oltre il 20 per cento sopra la linea standard) risiedono al Nord. Al Sud, rileva Sabbadini, incide anche lo "scoraggiamento" delle donne: "Negli anni sta crescendo il livello di inattività femminile, e quindi ci sono sempre più famiglie monoreddito. Questo incide pesantemente sulla diffusione della povertà".

Single, anziani, disoccupati e working-poor. Solo il 3,3 per cento dei single è povero, e il 4,9 per cento delle coppie senza figli. La povertà in Italia sembra essere sempre più una condizione che si accompagna alle famiglie numerose: sono povere quasi un quarto dei nuclei con cinque o più componenti. L’incidenza sale al 30,2 per cento per le coppie con almeno tre figli minori. L’incidenza della povertà sale poi di almeno due punti sopra la media nazionale tra le famiglie di anziani (13,8 per cento, ma al Mezzogiorno una famiglia su quattro).

Sono povere il 49,4 per cento, praticamente la metà, delle famiglie "senza occupati nè ritirati dal lavoro": prive pertanto di un reddito, da lavoro o da pensione. In condizioni gravi anche le famiglie con un percettore di pensione e un componente alla ricerca di un lavoro: l’incidenza della povertà è il 28,3 per cento. Si tratta di famiglie con capofamiglia anziano, ritirato dal lavoro, e figli adulti conviventi disoccupati, diffuse soprattutto al Sud. "La presenza di occupati (e quindi di redditi da lavoro) – spiega Sabbadini – non è sufficiente a eliminare il forte disagio dovuto alla presenza di numerosi componenti a carico, soprattutto quando si tratta di working poor, cioè di persone che percepiscono un reddito basso".

Il peso dell’istruzione. Al basso titolo di studio si associa una forte incidenza della povertà, pari al 17,9 per cento, di quattro volte superiore rispetto a quella osservata tra le famiglie con a capo una persona che ha conseguito almeno la licenza superiore (5 per cento). Tra i tipi di attività lavorativa, quella più remunerativa sembra quella autonoma: infatti l’incidenza della povertà è minima se la persona di riferimento c’è un lavoratore autonomo (7,5 per cento), in particolare se si tratta di un libero professionista (3,8 per cento). Per i lavoratori dipendenti la percentuale di poveri sale al 9,3 per cento, e per gli operai o assimilati al 13,8 per cento. Se però la famiglia con a capo un operaio vive al Sud, la percentuale raddoppia (27,5 per cento). (4 ottobre 2007)

Article de Victor Alexandre a e-notícies.

www.victoralexandre.cat

En les facultats de ciències polítiques s?hauria d?estudiar el cas de Joan Saura com un exemple altament il·lustratiu del polític que és capaç de qualsevol cosa per tal de superar el complex d?inferioritat que pateix. Tot el seu discurs és pura mentida i quan no menteix calla per por que la mentida li compliqui la vida. Sap que no hi ha un lloc noble en la història de Catalunya per als polítics com ell, però li manca humilitat per acceptar-ho. Justet -com tots els polítics insignificants- i arrogant -com tots els qui es deleixen pel poder-, Joan Saura és la cara més patètica de l?ambició; una ambició il·limitada capaç de ridiculitzar la formació política que presideix. Per això, Iniciativa per Catalunya Verds faria bé d?acabar amb la carrera de Joan Saura abans que sigui Joan Saura qui acabi amb la d?Iniciativa per Catalunya Verds. No queda altre remei quan el nyeu-nyeu no té prou dignitat per dimitir per ell mateix.

Cal tenir en compte que hi ha projectes personals que poden ser un càncer per a un projecte col·lectiu, i és un càncer per a ICV que la conselleria d?Interior s?hagi convertit en una delegació de l?Audiència Nacional espanyola i els Mossos d?Esquadra en el seu braç executor. Per això, quan el reporter del portal e-noticies pregunta al conseller si li sembla normal que els Mossos demanin als fotògrafs que facin de policies, el conseller calla. Calla perquè els Mossos ja fa temps que són notícia per maltractar detinguts, per acusar de terrorisme persones innocents, per perseguir sistemàticament el jovent independentista, per irrompre amb brutalitat en manifestacions pacífiques i per reprimir la llibertat d?expressió. Sembla que estiguem parlant d?un cos dirigit per Ángel Acebes, oi? Doncs no. Estem parlant de Joan Saura, el mateix personatge que l?any 2004, en un programa de TV3, demanava que Josep-Lluís Carod-Rovira abandonés la política per sempre. Era així, per eliminació, com esperava esdevenir conseller en cap.

Saura, però, no s?atura i ara insisteix a coaccionar fotoperiodistes perquè delatin les persones que el passat 22 de setembre es manifestaven lliurement i pacífica a Girona en defensa dels joves Jaume Roura i Enric Stern que nou dies abans havien cremat una foto del rei d?Espanya, un rei imposat pel franquisme que va jurar els Principios Fundamentales del Movimiento i que quan li van demanar que intercedís per evitar l?afusellament de les cinc darreres víctimes de Franco va respondre que no era cosa seva. Aquest és el símbol que defensa Joan Saura amb homes armats fins a les dents.
www.victoralexandre.cat

La Toneta no pot anar a mercat. La Toneta no te cap autobús, ferrocarril, TGV, ni avió que la dugui a mercat. La Toneta viu en un poble petit de la Catalunya rural. Un poble com tants altres, no hi passa cap autobús, no hi posen telèfons, ni te gaire cobertura de mòbils, ni te escola, veu pocs canals de televisió, no rep senyal digital i te greus dificultats per rebre internet..

La Toneta ja és gran, viu sola. De jove va servir i fer de cuinera en cases de senyors molt rics. Tan rics, què mai li van pagar la seguretat social. La Toneta ho trobava be perquè l?estimaven com si fos de casa. Tan l?estimaven que quan es va fer gran la van tornar al poble, això si, amb els papers de SOVI arreglats.

Al seu poble no hi ha parat mai cap autobús, ni en cap escomesa electoral els ha visitat mai cap polític, ni cap assistent social. Però te televisor, sap els problemes que tenen els pobres barcelonins amb les motos i les bicicletes. Ella ja fa anys que no hi pot anar amb bicicleta. Ella ha d?esperar la bona voluntat d?algun veí que la porti a mercat.

El poble és bonic, amb mosques, vaques i cases buides, i ella se sent catalana com la que més. Però no pot tenir telèfon mòbil, perquè la poca cobertura que hi ha no li permet parlar des de dins de la casa. El telèfon convencional el va demanar ja fa un grapat d?anys, i la companyia diu que no poden posar més línies en aquella zona (ella no ho creu) i esta resignada.

La Toneta ha sentit a parlar del TGV i de l?aeroport del Prat, esta informada, la TV l?ajuda molt. L?últim avió que va veure va ser el dels bombers que hi van anar, quan a la partida de Tombatosals és va calar foc aquest estiu.

A Madrid no hi ha anat mai. Els seus senyors la necessitaven molt. Mai va tenir vacances. La Toneta tan sols vol anar a mercat.

Cada mati mira amb enveja com l?autobús del transport escolar porta el quatre minyons del poble a estudi. I ella és queda dempeus veient com s?allunya mig buit. A TV3 a sentit a parlar dels problemes que tenen amb aquest trens tan ràpids que portaran els barcelonins fins a Madrid.

I un ?hippy? grenyut li ha explicat que, a Suïssa, els camions de correus disposen de tres o quatre places accessòries i serveixen com a transport públic i que els veïns dels pobles petits l?utilitzen  per anar i venir. I palplantada escolta com el conductor del transport escolar li repeteix que ella no hi pot pujar, que si l?assegurança, que si la Generalitat no ho permet, que si escrigui una carta…..

I la Toneta espera, sense autobús, que algun polític tingui en compte la Catalunya rural i els seus problemes. La Toneta no entén com una solució tan senzilla com la d?obrir el transport escolar a l?ús general, en aquelles localitats que no tinguin d?altre servei públic de transport, no esta permesa.

Jo que tinc cotxe per anar a mercat, tampoc ho entenc. Potser esperen que la Toneta deixi la casa, baixi al pla i el poble és mori.

Del bloc de Gérard Onesta (Verts FR), vicepresident del Parlament Europeu.

La population mondiale

D’ici le milieu du XXIe siècle, dans seulement 50 ans, la population mondiale augmentera de 50%, passant de 6 milliards, fin 1999, à près de 9 milliards, en 2050.

C’est le 12 octobre 1999 qui avait été choisi comme date officielle, marquant l’avènement d’une planète comptant 6 milliards d’habitants. Ce jalon historique nous a rappelé que la progression de la population du globe n’a pas toujours suivi le même rythme.

Il y a deux mille ans, la terre ne comptait que environ 300 millions d’habitants. La croissance de la population du globe était alors plutôt lente : 1 500 ans s’écoulèrent avant qu’elle ne double. À partir de 1750, la cadence commença à s’accélérer. En 150 ans seulement, de 1750 à 1900, la population mondiale doubla pour atteindre 1,7 milliard d’individus. La baisse du taux de mortalité et les progrès scientifiques et techniques furent responsables de cette fulgurante progression.

La croissance démographique se poursuivit à un rythme accéléré. En 1950, on comptait sur terre 2,5 milliards d’habitants; 50 ans plus tard, on en comptait six milliards. La majeure partie de ces nouvelles naissances ont eu lieu dans les pays en développement.

La population humaine continue d’augmenter, mais nous vivons la fin de la période d’expansion la plus rapide de la démographie humaine. Dans la période 1995 à 2000, le taux d’augmentation a été de 78 millions de personnes par année; plus faible que prévu il y a seulement quelques années, mais quand même l’équivalent d’une nouvelle Chine aux quinze ans.

Le rythme d’augmentation ralentit. Dans la période 2015 à 2020, le taux d’augmentation annuel diminuera à 64 millions, puis descendra à 30 millions, vers 2045-2050. En 2050, la Terre comptera 8,9 milliards d’êtres humains. On envisage ensuite un rythme d’augmentation beaucoup moins rapide, même s’il demeure tout à faire possible que la population mondiale atteigne un jour les 10 milliards.

En 2050, l’Afrique et l’Asie compteront respectivement pour 20 et 60 % de la population mondiale. Les pays développés auront deux fois plus de personnes âgées que de jeunes et la population de plusieurs d’entre eux sera en déclin.

Terres productives

Les terres productives du globe constituent une ressource en constante évolution. Les variations climatiques, les désastres naturels et les interventions humaines ne cessent d’en modifier les limites. Par terres productives, on entend les sols arables, les pâturages et les forêts.

Les terres arables totalisent trois pour cent de la surface du globe. Même si elles perdent constamment du terrain au profit de l’urbanisation, la superficie totale des terres en culture augmente en raison du défrichement des forêts.

Les besoins en terres agricoles continuent de croître sous la poussée démographique, entraînant le défrichage de terres marginales: terrains en pente et sols fragiles. Cette exploitation contribue à l’érosion de la couche fertile du sol, la perte d’éléments nutritifs et la contamination par le sel, autant de causes d’abandon.

Les pâturages occupent plus du double de la surface des sols en labour. Bien que produisant moins de protéines à l’hectare que les céréales, dans les pays en développement surtout, l’élevage permet de tirer parti des terres marginales.

La diminution des terres productives tient essentiellement à la destruction des surfaces boisées, nullement compensée par la fraction transformée en terres cultivées et en pâturages. Finalement, l?ensemble des terres qui produisent notre nourriture, nous fournissent le bois de feu et le bois de construction, purifient l’atmosphère, maintiennent les niveaux de précipitation et freinent l’érosion, sont en constante régression.

Maleïda por i maleïts els venuts que no defensen llurs ideals.

Ara tots els partits son monàrquics i protesten per que quatre forassenyats cremem les fotografies del Borbó. Uns és defineixen com a juancarlistas, d?altres no toquen el tema, i el que més, demana penes lleus, però ningú esta dient obertament, ?nosaltres som republicans?.

Que ha passat amb aquella munió de gent que criticava al Borbó per ser  una rèmora franquista i un anacronisme polític?, I amb aquells intel·lectuals que defensaven la tercera República espanyola?. I amb aquelles persones que negaven la superioritat de sang?. Amb noms i cognoms encara en podria senyalar alguns dins al Parlament o a les Corts.
On són els ideals dels parlamentaris d?Esquerra Republicana  quan han votat a favor de ?respectar els símbols institucionals?. Símbols expressats en la Constitució de 1978 que van votar en contra. Estic segur que a l?Heribert Barrera, o a l?Àngel Colom, no se?ls hi hagués vist mai el llautó com a aquesta colla que avui és diuen republicans i d?esquerres.

Perquè en tot aquest afer no s?ha sentit cap cop la paraula república entre els hereus d?en Vidiella i en Comorera, ni entre cap dels altres honorables?.Ha desaparegut la paraula del seu diccionari de futurs? Hem escoltat referències a la llibertat d?expressió, als drets humans i als drets dels pobles, però cap referència a la República com alternativa a aquesta monarquia.

Amb la por no s?obtenen més vots, ni és dinamitza una societat, ni és fa pedagogia política. O potser si que el que ara volen fer entre tots, és pedagogia monàrquica?

Perquè calleu covards?

Avui calleu amb el Borbó, demà empaitaran a d?altres perquè no son catòlics, musulmans, o no celebren la festa de la Hispanidad, i vosaltres, cap cots, a córrer per trobar una excusa.  Perquè no apreneu de la historia, a cop de justificacions la societat ha tancat els ulls davant de les detencions indiscriminades, la guerra de Bòsnia, o els camps de concentració nazis.

Llegeixo a la portada del Periodico una frase lapidaria del Sr. Montilla,  (aquell president a qui ERC dona suport) 😕Catalunya no esta deprimida ni cabrejada?.

Te raó sr. Montilla, aquest poble ja no esta cabrejat. No esta cabrejat per les cues a les carreteres, pels retards injustificats dels trens, perquè repetidament el seu Zapatero ens hagi enganyat. No esta cabrejat perquè el seu partit defensi aquí les seleccions nacionals i a Madrid voti en contra; no esta cabrejat per l?ús social del català; ni per les deficiències elèctriques; ni per la destrucció del paisatge; ni per l?abandó de les zones rurals

Aquest país no esta cabrejat per l?hipocresia dels seus líders polítics; no esta cabrejat pels peatges de les autopistes; ni per les cues eternes de la seguretat social; ni per pagar més impostos; ni perquè li diguin lladre.

Aquest país ja no esta cabrejat, ni deprimit, esta decebut, i això es molt pitjor. Esta decebut amb tots els polítics, que com vostè, s?han omplert la boca de promeses, han pactat, hi han venut els ideals i les promeses electorals per un seient de fals prestigi. Esta decebut i ho manifesta a cada escomesa electoral amb l?abstenció. És cert que en temps de decepcions els pobles busquem líders forts, repassi el nostre passat; però malauradament, el que sabem, és que aquest lideratge no el trobarem en vostè, ni amb la gent del seu govern.

No esta deprimit, alguns potser estan cagats de por. Però els únics deprimits són la gent com vostè, aquells que un dia van agafar el poder i veuen que no tot Catalunya balla al seu ritme.

Es un moment important de la nostra historia, però no oblidi sr. Montilla que el país va resistir el segle XVIII i el franquisme, i estic segur que també podrà sobreviure a la seva etapa com a President, i als que com vostè creuen que no hi pot haver d?altre joc democràtic que aquell que és mou dins la seva constitució.

Sr. Montilla, malgrat que vostè s?entesti en que oblidem abans de les eleccions, la memòria del nostre poble és tossuda.