Josep Arasa i Ferrer

Tot i que no em considero cap estudiós de la Guerra Civil espanyola ni de la posterior dictadura franquista he d’admetre que, com a català i home de lletres, sempre he sentit força curiositat per ambdós esdeveniments històrics. Òbviament, no es tracta de cap curiositat o interès estrany perquè segur que molts dels meus coetanis (jo sóc del 68) encara heu pogut conèixer parents que van patir tant una cosa com l’altra i que, per tant, poc o molt us hauran pogut proporcionar informació de primera mà al respecte. Dissortadament, no ha estat el meu cas. Tant el meu avi patern com matern van morir relativament joves i a les meves àvies mai els hi va agradar massa això de parlar de política. Possiblement pels tristos records que d’aquesta etapa en tenien però també perquè mai havien estat persones massa compromeses ideològicament i perquè degut a la seva condició humil prou feines havien tingut, sens dubte, en preocupar-se de tirar la família endavant. Total, que el poc que sé de la meva família en l’esmentat context històric ho he anat descobrint, bàsicament, gràcies a hores i hores de navegació per la xarxa.

De totes les troballes, però, la que més m’ha frapat (i més m’ha sorprès, per descomptat) ha estat la de l’expedient penitenciari del meu oncle avi Josep Tort Colet. Un expedient que ningú de la meva família més propera coneixia (tret d’alguna dada imprecisa i genèrica, és clar) i que, al meu parer, sintetitza a la perfecció el drama pel qual van haver de passar milers de represaliats o presos polítics del franquisme. Però anem a pams.

D’entrada dir-vos que jo al Josep no el vaig conèixer mai. Fill del Ramon Tort Solanas i de la Teresa Colet Parés, el Josep era el més gran de tres germans –els altres dos eren el Jaume (1904-1983) i la meva àvia Pilar (1910-2002)– i havia nascut l’any 1902 a la casa pairal de la família Tort. Concretament, al número 15 del carrer Mare de Déu a La Ràpita, una barriada de Santa Margarida i Els Monjos (Alt Penedès). Pagès dedicat a la vinya, com la majoria dels seus avantpassats, el més probable és que el Josep (i el seu pare, és clar) fossin rabassaires. Dic “el més probable” perquè ma mare creu que les terres de l’avi Ramon eren seves. Tot i així, insisteixo, el més probable és que el Josep, el seu germà Jaume i el Ramon, el seu pare, fossin rabassaires. Un terme, rabassaire, que procedeix de rabassa morta i que defineix al pagès que treballava les terres d’un propietari amb el qual s’establia un contracte de conreu en règim emfitèutic (arrendament de terres) que només quedaria dissolt si les dues terceres parts dels ceps conreades deixessin de ser productives o bé haguessin passat 50 anys des de la seva signatura. A fi i efecte de defensar les seves posicions envers els propietaris, però, els pagesos dedicats a la vinya van decidir sindicar-se l’any 1922 sota el nom Unió de Rabassaires. I el Josep, òbviament, no va tardar gaire temps en afiliar-se a aquest col·lectiu.

D’abans de la guerra, però, només sé que el Josep va quedar orfe de mare amb 14 anys, que ell i el seu pare (en segones núpcies) es van casar alhora (el Josep, curiosament, amb la filla de la seva pròpia madrastra, la Lola Urpí), que va tenir dos fills (el Joan i la Teresina) i que la seva implicació amb l’esmentat sindicat vitivinícola va anar progressivament en augment. Amb el sindicat i amb els ideals republicans d’Esquerra Republicana, per descomptat, doncs no oblidem que tant Lluís Companys com el seu partit sempre van defensar els interessos dels pagesos i de les classes més desfavorides. A més, la majoria de rabassaires també militaven a Esquerra Republicana, que al poble tenia la seva seu a la Societat Coral Republicana La Margaridoia. Potser per això mateix, just quan va esclatar la guerra el Josep fou escollit per formar part del Comitè de Milícies Antifeixistes de Santa Margarida i Els Monjos en representació de la UdR conjuntament amb el Joaquim Vergés i Joan Sonet (de la CNT), el Josep Casany (de la UGT) i el Joan Vinyals (del POUM). Un comitè la primera mesura del qual (concretament el dia 20 de juliol, dos dies després de l’Alzamiento) va ser cancel·lar d’immediat la Festa Major i anar a tallar els plataners del poble per posar-los al mig del pont junt amb sacs de terra i ciment a fi i efecte de barrar el pas als rebels nacionals que poguessin aparèixer. Posteriorment, fou regidor de l’Ajuntament per la UdR entre octubre de 1936 i setembre de 1937. Tot això ho sé gràcies a dues fonts: al portal web totselsnoms.org, projecte de recuperació de la memòria històrica (1931-1978) al Penedès, i a la inestimable col·laboració del Josep Arasa Ferrer, administrador de la pàgina de facebook SMMonjos Memòria.

A partir d’aquí, però, comencen les llacunes. De la incorporació del Josep a les files republicanes, per exemple, no en tinc cap constància. El que sí sé és que poc abans que finalitzés la guerra el Josep fou sotmès a un consell de guerra (el 25 de març de 1939) i posteriorment traslladat a la presó de Vilafranca del Penedès per una sèrie de fets que havien succeït a Santa Margarida i Els Monjos entre febrer de 1936 (eleccions generals guanyades pel Front Popular) i l’inici de la guerra (18 de juliol de 1936). Uns fets que, per cert, consten de forma extremadament enrevessada i confusa a l’atestat de la Comandancia de la Guardia Civil de Barcelona (puesto de Vilafranca del Penedès) que vaig obtenir del portal PARES (Portal d’Arxius Espanyols). Tot i així, si es pot arribar a alguna conclusió podríem dir que l’atestat acusa al Josep i a un munt de ciutadans del poble militants de diferents partits i associacions sindicals (Esquerra Republicana, CNT, UGT, POUM, UdR, etc.) de tot un seguit d’aldarulls, robatoris, detencions, assassinats i crematori d’esglésies. Tot i així, també és possible que el consell de guerra i la sentència a pena de mort del Josep s’hagués fonamentat en les confiscacions de l’església de La Ràpita i de la finca de Les Masses. Dues confiscacions que es varen produir al juny de 1937, quan el Josep ja era regidor de l’Ajuntament per UdR.

Sigui com sigui, tots els implicats a l’atestat varen sembrar al poble el que els franquistes van passar a denominar com a terror rojo o marxista. I molts d’ells (destacats en fons groc), els tornarem a trobar, conseqüentment, al llistat de ciutadans de Santa Margarida i els Monjos jutjats per tribunals militars que em va proporcionar el Josep Arasa i que inclou els següents noms: Jaume Bertran Bosch, Manuel Bertran Ferrando, Crispi Bertran Raventós, Pere Batet Canals, Antoni Bolet Soler, Manuel Carreño González, Josep Casany Morató, Miquel Castellví Figueres, Joan Domènech Robert, Pere Fernández Martos, Josep Francech Solé, Miquel Galindo González, Antoni Gatell Quer, Francesc Gatell Quer, Josep Gatell Figueres, Antoni Guillén Castejón, Josep Guasch Beltran, Joan Jané Cañas, Pau Jané Figueras, Ginés Martínez Hernández, Antoni Olivella Orpí, Josep Pagès Duran, Joan Palau Brugal, Joan Pujol Canals, Josep Ràfols Raventós, Pere Raventós Raventós, Josep Ribas Boada, Antoni Rovira Ventura, Joan Santacana Sants, Emili Tomàs Miravet, Joan Torrellas Pallissa, Pere Torrents Cañas, Miquel Torrents Cañas, Josep Tort Colet, Jaume Tutusaus Ràfols, Ramon Viñals Usina, Aureli Viquerin Viquerin i Josep Zamora Vivancos.

Val a dir que fou l’ajuntament franquista de Vicente Samaranch Fina el que va adreçar a la fiscalia el llistat de persones que havien actuat contra les víctimes de dretes. Aquí el veiem l’any 1941 a la recepció del governador civil Antonio Correa. Samaranch és el franquista de les ulleres de sol.

Naturalment, no entraré a valorar si tots ells van actuar correctament o no. I no ho faré perquè evidentment estem parlant d’un context històric molt convuls. El que sí sé és que el Josep i els seus companys eren gent compromesa amb una causa, la de la República. Gent d’esquerres que van veure amenaçada la legalitat vigent i que van actuar, encertadament o no, per defensar-la. A banda d’això, hem de tenir molt en compte que tant l’atestat com l’expedient de la Guàrdia Civil que descriu els delictes comesos pel Josep (i que us adjunto a continuació) són documents escrits per funcionaris adeptes al règim franquista. I que, per tant, la perspectiva des de la que es jutgen els fets és totalment esbiaixada, venjativa i perversa. Tot i així, hi ha un detall en aquest darrer document de la Guàrdia Civil (amb data de 1952, per cert) que em crida l’atenció. L’expedient diu que el Josep és un sujeto peligroso per haver patrullat pels carrers armat i per haver participat en robatoris, saquejos i crematoris d’esglésies però, en canvi, quan es refereix al delicte més greu que li imputaven (assassinat) diu literalment: “se le supone intervino en el asesinato cometido en la persona del vecino de La Ràpita Don Sebastián Romagosa”. És a dir, 16 anys després dels fets (l’expedient de la Guàrdia Civil, insisteixo, és de 1952) el Josep continuava sent un simple sospitós (se le supone) d’assassinat. Un crim mai provat que li va comportar un consell de guerra, una sentència de pena de mort, un posterior indult de la pena màxima i una condemna final de 30 anys de presó que, sortosament, només van quedar en 7. Però bé, no ens anticipem i retornem on ens havíem quedat. A la detenció del Josep per tots aquests fets i al seu trasllat a la presó de Vilafranca del Penedès.

Així doncs, un cop detingut i sotmès a un consell de guerra que el va condemnar a pena de mort (25 de març de 1939), el Josep va estar retingut a la presó de Vilafranca fins que el varen traslladar a la seva nova destinació: la presó cel·lular de Barcelona o, el que és el mateix, La Model. Va ser el 6 de juny de 1939 i aprofitaré un petit article que vaig escriure pel Malarrassa (un diari digital terrassenc) per explicar-vos les meves impressions d’aquesta presó i tot el què he esbrinat sobre l’estada del Josep en aquest centre penitenciari de funest record per milers de presos polítics del franquisme. Diu així:

[Conec molta gent que pensa que el millor que es podria fer amb La Model seria posar-li una tona de goma 2 als fonaments, fer-la saltar pels aires i edificar habitatge social al solar que en quedés. Ho entenc, ho respecto i fins i tot em sembla una molt bona alternativa. Tot i així, jo prefereixo, sincerament, l’opció que en el seu moment va prendre l’Ajuntament de Barcelona: conservar l’edifici (o una part, almenys), obrir-lo al públic i convertir-lo en un centre d’interpretació de la repressió política i social. En part perquè sóc un ferm defensor de la memòria històrica. I en part, també, perquè trobo molt curiós i paradoxal que una presó que es va dissenyar com a modèlic paradigma del que havia de ser un innovador, modern i funcional centre penitenciari del s. XX (Hotel Entença li van arribar a dir) s’acabés convertint, en canvi, en un modèlic exemple de presó sinistre, obsoleta i massificada. I en un destacat símbol, és clar, de la més pura i dura repressió franquista. 

Per aquest motiu, doncs, el meu principal al·licient el dia que vaig trepitjar per primer cop La Model va ser conèixer més d’aprop la presó on el Josep Tort, el meu oncle avi, va estar engarjolat com a pres polític durant cinc anys i mig. Concretament, del 6 de juny de 1939 a finals d’octubre de 1944. Els anys més durs i sagnants, sens dubte, de la dictadura franquista. Primer, cinc mesos al corredor de la mort, esperant que qualsevol dia els militars se l’emportessin al Camp de la Bota per afusellar-lo o que decidissin escanyar-lo pel salvatge mètode del garrot vil. I després, un cop indultat, complint una condemna de trenta anys. El seu delicte, haver lluitat per la causa republicana, haver estat membre d’Unió de Rabassaires (sindicat vitivinícola molt proper a Lluís Companys i Esquerra Republicana) i haver-se vist embolicat en una sèrie d’aldarulls al seu poble natal (Santa Margarida i Els Monjos) la causa judicial dels quals (“sembraron el terror marxista” diu) mai va quedar gens clara.

Per més que ho intento, però, em resulta molt difícil imaginar-me com devia ser el dia a dia del Josep a la quarta galeria de La Model durant tots aquells anys. Em resulta difícil perquè es concentren tantes variables adverses al mateix temps que suportar-les totes alhora devia ser una tasca gairebé homèrica. Em refereixo a l’angoixa de qui es veu sentenciat a mort, a l’amuntegament dels presos (fins a dotze dormint capiculats en una cel·la individual de nou metres quadrats) en un centre concebut per a vuit-cents reclusos que n’allotjava més de tretze mil l’any 1940, a les infectes condicions higièniques que es traduïen en malalties de tota mena i que facilitaven que les rates i les xinxes campessin al seu aire i, òbviament, al fred, la calor, la gana i la set que devien patir tota aquella munió de persones castigades -en definitiva- per no haver donat suport a un cop d’estat feixista..

Per si fos poca cosa, caldria afegir un altre element fatídic. La humiliació. La tortura psicològica. La degradació moral. Perquè si bé l’ésser humà és capaç de sobreviure en les condicions físiques més adverses, aconseguir neutralitzar alhora la violència ideològica del torturador/botxí comporta, certament, un esforç emocional titànic. I en aquest context entren en joc personatges com l’Isidro Castillón López, director de La Model i autor de la famosa frase “Un preso es la diezmillonésima parte de una mierda” o el cruel i venjatiu capellà del centre, el Bienvenido Lahoz Laínez, conegut per la seva malaltissa obsessió de convertir els reclusos comunistes al nacionalcatolicisme. 

Així doncs, era freqüent que els presos haguessin de participar a totes les celebracions religioses que es duguessin a terme a la capella del panòptic (per Nadal, inclús, fent esperpèntics pessebres vivents) i que, naturalment, cantessin el “Cara al sol” com a colofó de cada acte. De tots aquests actes, però, en destaca un de molt concret. El que es va celebrar amb motiu de la visita a La Model del general Luis Orgaz Yoldi, Capità General de Catalunya, i el seu fidel secretari el Tinent Coronel Emilio Ruíz del Árbol el 20 d’agost de 1939. Una visita que va comptar amb una missa cantada i amb una filípica als presos per part del mateix Orgaz Yoldi. Com a dada anecdòtica, afegir que l’esmentat capitost franquista va fer seva l’eloqüent descripció de l’aristòcrata i intel·lectual feixista Agustín de Foxá Torroba respecte als presos republicans: “Eran una masa revuelta formada por mujerzuelas feas y jorobadas, niños anémicos y sucios, tipos cojos, obreros de mirada estúpida y maestritos amargados y biliosos”. Una descripció realment conmovedora.

 En fi, que us recomano visitar La Model de totes, totes. Tant si voleu mantenir viva la memòria històrica com si, senzillament, us pica la curiositat o el morbo. Arquitectònicament no és cap meravella, però té el seu què. I recordeu que a banda de presos polítics com el president de la Generalitat Lluís Companys, el pedagog Francesc Ferrer i Guàrdia, l’anarquista Salvador Seguí El noi del sucre, l’artista Helios Gómez, l’antifeixista Salvador Puig i Antich o l’activista Lluís Maria Xirinachs, també van passar-hi temporades allà delinqüents tan mediàtics com l’assassí en sèrie Manuel Delgado Villegas El arropiero, el quinqui Juan José Moreno Cuenca El vaquilla, el gangster francès Raymond Vaccarizi, els atracadors Dani El Rojo i Martí Cots, El Rambo de la Cerdanya o el financer mangui Javier de la Rosa. Per la meva part i per raons òbvies, però, em quedo amb el Josep Tort, el meu oncle avi. Un de tants catalans anònims que van pagar un preu molt alt, massa i tot, per defensar la democràcia d’aquest país.]

Dissortadament, però, l’historial penitenciari del Josep no acaba a La Model. I francament no sabria dir-vos si les seves noves destinacions serien millors o pitjors que la seva estada a l’infecte presó barcelonina. Bàsicament perquè si bé La Model era una presó sinistre i massificada, la Colonia Penitenciaria Militarizada de Montijo (Badajoz) –malnom del camp de concentració extremeny que seria el seu lloc de treball i reclusió els propers 7 mesos– no semblava quelcom millor. Sobretot si tenim en compte que el Josep va ser un dels 170 catalans (d’entre 1500 presos republicans) destinats allà per treballar en les tasques més dures de construcció del canal i la presa de Montijo. Concretament, de l’1 de novembre de 1944 al 6 de juny del 1945. Les dades han estat extretes (a banda de l’apunt a la seva fitxa penitenciària que més avall us adjunto) de la Asociación para la recuperación de la memoria história de Extremadura (ARMHEX).

La segona colònia on va anar a parar el Josep fou el Destacamento Penal de Bustarviejo (Madrid), el 21 de juliol de 1945. Bustarviejo era un altre camp de treball situat a 70 km al nord de Madrid, enmig del no res, on la ma d’obra esclava dels reclusos va servir per construir dos túnels, un viaducte i una estació de tren per la via ferroviària que anava de Madrid a Burgos. A Bustarviejo hi acostumaven a anar els presos polítics abans d’accedir al tercer grau i una de les seves característiques era l’aplicació d’un mecanisme d’enginyeria social basat en la redempció que, segons els seus ideòlegs, havia de reconvertir els presos en subjectes perfectament vàlids pel règim franquista. Reconvertit o no, però, el Josep va sortir d’allà assolint la llibertat definitiva (però condicional, per descomptat) un 21 de març de l’any 1946. La guerra havia acabat 7 anys abans.

Res del que us he explicat hagués sortit a la llum, però, sense la informació que vaig extreure dels dos primers documents que em van ajudar a seguir l’itinerari penitenciari del Josep com a pres polític. El primer el vaig trobar tafanejant a la xarxa per curiositat i és la llista de persones encausades per procediments judicials militars Sumaríssims de l’Arxiu del Tribunal Militar Territorial Tercer de Barcelona (1939-1980) on el Josep hi figura entre les prop de 80.000 persones represaliades pel franquisme en el període que va de 1937 a 1980. I el segon és la fitxa de la Dirección General de Prisiones que em va proporcionar l’AGA (Archivo General de la Administración) i a partir de la qual he pogut he pogut anar encaixant totes aquelles peces que em faltaven.

I poca cosa més. Afegir que un cop lliure el Josep va continuar exercint de pagès a La Ràpita i què, òbviament, la maquinària policial del règim el va continuar vigilant durant molt de temps. Ho confirma l’expedient de la Dirección General de la Guardia Civil de 1952 que us he adjuntat anteriorment. Concretament, a la última frase: “En la actualidad parece ser que observa buena conducta pero se le considera elemento peligroso”. Com a dada anecdòtica esmentar, també, que gran part de la seva família mai va saber res de la seva experiència penitenciària (la majoria creien que durant tot aquest temps havia estat exiliat a França) i que l’únic record que la meva mare (o, el que és el mateix, la seva neboda) conserva d’ell és el d’un home més aviat esquerp i distant; sobretot si el comparem, per exemple, amb el seu germà Jaume, un home molt més simpàtic i rialler. Naturalment, ara la meva mare entén millor perquè el Josep era un home tant seriós i de poques paraules. La seva traumàtica experiència no va ajudar gaire, sens dubte, a fer d’ell un home precisament alegre i afectuós. Per si fos poca cosa, la meva àvia i el seu germà mai van tenir massa tracte. I tan és així que la meva mare ni tan sols recorda exactament quan va morir el seu oncle. Possiblement, però, a la dècada dels 70.

No m’agradaria acabar aquest relat, però, sense retre el meu homenatge pòstum a aquest oncle avi que mai no vaig conèixer i que, no obstant, admiro profundament pel seu compromís amb la causa republicana i, sobretot, per la seva increïble fortalesa i resiliència. I quina millor forma de fer-ho, com no, que amb el document de reparació jurídica emès pel Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya que declara la nul·litat de ple dret de la seva causa penal i que un servidor va demanar per tenir-ne constància i, naturalment, perquè era el mínim que podia fer per ell 80 anys i escaig d’aquell terrorífic periple. Allà on siguis, Salut i República, Josep!

Vicens Samaranch Fina va ser el primer alcalde franquista de SMMonjos. Va accedir a l’alcaldia el 5 de febrer de 1939 i es va mantenir fins els anys 60 del segle passat.

Va signar el ban que imposava el castellà a la població especialment als mestres, professors, tant públics com privats i als funcionaris “todos los funcionarios…cualesquiera que sea su categoria, …que… se expressen en otro idioma que no sea el oficial del Estado, quedaran ipso facto destituidos, sin ulterior recurso” , I acabava deixant clar l’objectiu “lograr rapida y eficazmente el restablecimiento del uso exclusivo del idioma nacional en todos los actos y relaciones de la vida pública “ .

Recull Ramon Arnabat, a “La gent i el seu temps”, que l’ajuntament de Vicens Samaranch redactà l’informe adreçat a la fiscalia (07-12-1940) amb la relació de morts i atacs soferts per les persones de dretes del municipi. Aquest document servi per empresonar i afusellar molts dels dirigents locals dels partits d’esquerra.

Era metge d’ofici, fill del també metge del municipi Marià Samaranch. L’abril de 1920 va començar a SMMonjos el “conflicte del metge” quan una delegació dels veïns es va adreçar a l’Ajuntament queixant-se de les  desatencions mediques i demanant que s’instal·lés al municipi un altre metge, cosa que la corporació accepta. Es donaren de baixa del metge Samaranch 305 famílies del municipi, que s’igualaren al nou, Alfons Casalé Sans, republicà.

Quan a l’ajuntament tingueren majoria els republicans nomenarem Alfons Casalé metge titular. Quan els d’Esquerra van perdre la majoria el metge Casalé va haver d’abandonar el càrrec que passaria a ser ocupat per Vicens Samaranch (monàrquic). I així successivament en una història que no tindria fi.

L’any 1970, el consistori franquista del moment, va batejar les noves “Escuelas Nacionales” d’Els Monjos amb el nom de Vicente Samaranch Fina. L’home, malgrat la seva edat i la ceguesa que llavors patia, va assistir a l’esdeveniment.

Vicens Samaranch, com a metge, va ser lloat per uns i criticat pels altres. Quan va ser alcalde es va construir la Casa de la Vila actual, però el seu pas per l’alcaldia no va comportar millores significatives pel municipi.

“No podem tancar ferides si convivim amb símbols que han humiliat els perdedors de la Guerra Civil i les víctimes del franquisme. Això inclou monuments i noms que homenatgen colpistes i dirigents de la dictadura.” Ester Capella, consellera de Justícia de la Generalitat. Gestió integral de la Memòria històrica (11-07-2018).

El Foix neix a l’Anoia, va a parar al mar del Garraf, travessa l’Alt Penedès, i rep aigües del Baix Penedès. Però en aquest itinerari, la seva riquesa ecològica, el seu aprofitament lúdic/turístic es tan sols un miratge puntual de la part alta del riu i de la seva desembocadura.

La conca del riu Foix, té una pressió demogràfica, industrial i agrícola molt important, que sumat a la desaparició del bosc de ribera, i a la presencia d’espècies invasores, contribueix a fer que sigui un dels rius més contaminats de Catalunya. Per alguns, aquesta valoració pot semblar exagerada, però els hi referenciaré algunes dades. L’Agencia Catalana de l’Aigua ja l’any 2003  dividia el Foix en tres trams.

Entre la Serralada d’Ancosa fins a la confluència amb la riera de Llitrà L’ACA diu que la qualitat biològica de l’aigua és relativament bona, malgrat la seva afectació agrícola i industrial.

Des de la riera de Llitrà al pantà de Foix l’ACA diu que té una qualitat biològica deficient. D’aquest Foix central n’hem fet, una claveguera que té com a principal recurs hídric les aigües de l’Estació Depuradora d’Aigües Residuals  de Vilafranca. Una depuradora  que va ser construïda l’any 1978 per donar servei als veïns i veïnes de Vilafranca i que, actualment, amb lleugeres modificacions, recull les aigües de 13 municipis.  Una EDAR que incorpora al riu moltes més sals de les que els organismes aquàtics poden suportar i alhora fa molt difícil de potabilitzar l’aigua. En el cas de l’amoni tot i tenir índex baixos, pot tenir risc de toxicitat depenent del PH i del temps de permanència. En el cas dels nitrits, els contaminants presents perjudiquen la biodiversitat d’organismes aquàtics i comporta un empitjorament de l’estat ecològic del riu. Si parlem de nitrats, l’excés de nutrients que porta l’aigua és una  de les principals causes del pèssim estat ecològic juntament amb nivells alts de fosfats.

L’estat ecològic (índex ECOSTRIMED) del riu Foix es pèssim en aquesta part, a més a més, incompleix les directrius de la Directiva Marc de l’Aigua d’Europa. I aquesta aigua es recull al Pantà de Castellet on, les algues verdoses, són una de les mostres de la malaltia de l’aigua, a causa de l’abundància de fòsfor que provoquen falta d’oxigen a les capes inferiors i, per tant, problemes de potabilitat.

El Foix està al servei de solucions curterministes, i lògicament d’esquena al territori per les pudors, la bromera de les aigües contaminades que porta.

En el tercer tram, des de la presa del Foix fins a Cubelles, l’ACA diu que la qualitat biològica de l’aigua és deficient. La desembocadura del riu de Foix, a Cubelles, forma una zona d’espais humits de gran atractiu, quan hi arriba aigua.

D’aquell Foix fronterer del segles IX i X entre moros i cristians, hem passat a un Foix a mig camí entre Tarragona i Barcelona que manté aspiracions d’esdevenir l’eix vertebrador de la regió agroalimentària del Penedès. Fa uns dies l’Eix Diari del Garraf publicava un interessant article dedicat al Pantà de Foix que deia “ara tenim una oportunitat d’or de recuperar unes terres que podrien proveir-nos d’aliments de proximitat i d’anar adquirint una importància cabdal per a fer front a l’emergència climàtica”, en poques paraules, que en el futur es zones de rec del Foix podien ser el nostre rebost.

L’autor o autora, amb una benevolència encomiable, oblidava que ja l’any  2009 la Generalitat va prohibir la pesca esportiva a l’embasament del Foix perquè es van trobar carpes amb salmonel·losis. Diu l’OMS que la Salmonella  pot sobreviure diverses setmanes en un entorn sec i diversos mesos en aigua. La salmonel·losis és una  malaltia de fàcil transmissió als humans. Si algú menja productes sense coure regats amb a aigua del Foix a les hortes de Ribes o Cubelles, i si malauradament es contagia, el dany que podria representar pel Penedès seria greu. No seria tan sols que una o unes persones de Ribes o de Cubelles s’han intoxicat per menjar uns enciams regats amb aigua del Foix. Sens dubte, la imatge que produiria un accident semblant, afectaria a tota la marca Penedès.

Cal fer una repassada al calendari recent del riu:

El 1997 l’Auditoria Ambiental de Santa Margarida i els Monjos en el seu apartat 3.2 ja deia “L’estat ecològic del riu Foix i dels seus afluents al seu pas pel municipi no és bo: les aigües superficials presenten un índex de qualitat ecològica baix”. I segueix “Les aigües subterrànies d’alguns pous del municipi presenten alta salinitat (fins a 1700 microsiemens), i nivells de nitrats insatisfactoris. Malauradament la situació ha empitjorat.

El 2006 la contaminació per aigües fecals del riu Foix a Cubelles, era nou vegades superior al que permet la llei.

L’any 2011 la Diputació de Barcelona qualifica el Foix “com una conca amb una qualitat ecològica majoritàriament baixa”.

L’any 2017 va ser important per la història del Foix, alguns ajuntaments van aprovar mocions demanant a l’ACA “una millor depuració de les aigües residuals al llarg de tota la conca del Foix”. Es demanava que es calendaritzes la nova construcció de depuradores, la “recuperació del bosc de ribera” i que “s’iniciessin els tràmits per la regeneració mediambiental del Pantà del Foix”.

També aquell any al Parlament de Catalunya el grup de Junts pel Si va  presenta una proposta de resolució en la qual afirmava que el Foix és un dels rius amb estat més deficient de Catalunya.”  Demanava que “Es realitzi una millora de la depuració d’aigües residuals al llarg de tota la seva conca,

Com a resultat de totes aquestes gestions el mes de Maig de 2017 l’ACA va incloure “el riu Foix, aigua avall de l’EDAR de Vilafranca” en el seu pla de treball amb un pressupost de 19.087.500 que entre d’altres incloïen la millora de l’EDAR de Vilafranca. En aquell projecte l’ACA deixava pel pla de treball 2021-2027 36 actuacions que considerava imprescindibles per la depuració del Foix, com són les depuradores per localitats que no en tenen, etc,….

Aquell mateix mes de maig, el plenari del Consell d’Alcaldes de l’Alt Penedès va presentar el projecte de restauració ambiental de l’embasament del Foix. A la presentació es va dir que al Pantà hi havia una gran quantitat d’algues per l’abundància de fòsfor; aquestes algues provoquen falta d’oxigen en les capes inferiors i, per tant, problemes de potabilitat. La poca fondària del pantà, el fet d’estar mig ple de sediments i l’avaria de les comportes inferiors, no ajuden i s’ha trencat l’equilibri natural del zooplàncton i el fitoplàncton.

El projecte de restauració del pantà havia de durar cinc anys i el lideraria la Diputació de Barcelona. La Fundació Abertis havia de ser la partner del projecte, i un equip d’especialistes de les Universitats i del IRTA proposarien, executarien i avaluarien les intervencions tècniques.

La Diputació de Barcelona i el Consorci del Parc del Foix van arribar a un acord per elaborar un projecte per sol·licitar un ajut al programa europeu LIFE per finançar la restauració ambiental del pantà.

Aigües avall de la presa es volia recuperar un cabal ecològic suficient. Projectes complementaris que majoritàriament van quedar aturats, fins aquest any, que en la proposta dels nous pressupostos de la Generalitat, s’ha inclòs una partida per a la millora i ampliació de l’EDAR de Vilafranca de 9.215.000€. Recordem que la quantitat prevista en el pla de treball de l’ACA superava els 19 milions.

En fi, el riu i el pantà continuen essent majoritàriament una claveguera a cel obert condicionada pels designis polítics. És cert que s’han elaborat projectes i s’han fet declaracions per la recuperació ecològica, per la conservació i per la seva transformació en espai lúdic, però tinc la sensació que el riu dona pocs vots. Tot i així tinc esperances. Escriu la historiadora Rebecca Solnit que “Tenir esperança és adoptar una personalitat diferent, una que s’arrisca a patir decepcions i traïcions”, i en els darrers anys, el Foix, ha tingut grans decepcions. Per això crec que si volem una ecologia integral del Foix, ultra la implementació urgent dels projectes i la implicació dels partits, es necessita del compromís i del control de tota la societat especialment de les entitats ecologistes.

La fàbrica de ciment Porland Valderribas de SMMonjos, (abans Uniland, Ciments Freixa) segueix a la llista de les empreses més contaminants de Catalunya (cinquè lloc) i està entre les 25 més contaminats de l’Estat.
Cementos Portland Valderrivas a Catalunya és una filial de Fomento de Construcciones y Contratas (FCC), una transnacional especialitzada en el sector de les infraestructures, avui controlada per l’empresari mexicà Carlos Slim, el cinquè home més ric del món segons ‘Forbes’. La fàbrica de ciment va superar d’un 4% la quota d’emissions assignada durant el 2018.

Al matí del dissabte 21 de gener de 1939 van entrar al municipi els exercits franquistes. Acabava una guerra provocada per un cop d’estat militar i començava la repressió, molts veïns i veïnes marxaren a l’exili, d’altres entraren a camps de concentració, als camps de treball o a les presons, molts foren jutjats per tribunals militars. Comença una etapa repressiva que no acabaria fins l’any 1977 quan fou jutjat per un tribunal militar en Josep Alsina i Rosell d’Els Monjos, al llarg d’aquells quaranta anys d’altres persones ho foren pel Tribunal de Orden Público, o simplement detinguts i torturats per les “fuerzas del orden”.
De SMMonjos, al final de la guerra, foren jutjats per tribunals militars les següents persones:
Jaume Bertran Bosch, Manuel Bertran Ferrando, Crispi Bertran Raventos, Pere Batet Canals, Antoni Bolet Soler, Manuel Carreño Gonzalez, Josep Casany Morató, Miquel Castellví Figueres, Joan Domenech Robert, Pere Fernandez Martos, Josep Francech Solé, Miquel Galindo Gonzalez, Antoni Gatell Quer, Francesc Gatell Quer, Josep Gatell Figueres, Antoni Guillen Castejón, Josep Guasch Beltran, Joan Jane Cañas, Pau Jane Figueras, Ginés Martínez Hernández, Antoni Olivella Orpí, Josep Pagés Duran, Joan Palau Brugal, Joan Pujol Canals, Josep Rafols Raventós, Pere Raventós Raventós, Josdep Ribas Boada, Antoni Rovira Ventura, Joan Santacana Sants, Emili Tomàs Miravet, Joan Torrellas Pallisa, Pere Torrens Cañas, Miquel Torrents Cañas, Josep Tort Colet, Jaume Tutusaus Ràfols, Ramon Viñals Usina, Aureli Viquerin Viquerin, Josep Zamora Vivancos.
https://banc.memoria.gencat.cat/ca/app/#/ 

A la política hi ha una cosa pitjor que estar a la oposició, és estar a la irrellevància.

Tots els partits (sigui quin sigui) han implementat la política reduccionista d’objectius, els han simplificat en la presa del poder. La seva única fi és “tocar poder” per a mantenir-s’hi. Actualment un partit sense rascar poder està condemnat a desaparèixer. I aquesta praxis no és privativa de les estructures superiors de govern.

Les passades eleccions municipals els uns van accedir o mantenir les alcaldies. D’altres es van quedar a l’oposició municipal, on tenen menys protagonisme mediàtic, malgrat que des del seu lloc aquestes regidores i regidors també tenen molta feina a fer i capacitat de dinamització social si saben emprendre estratègies diferents.

En un moment que davant dels poders de l’estat és fa necessari impulsar la desobediència, quan s’han incrementat les desigualtats socials, quan la lluita contra aquesta desigualtat ha d’estar al cor de la política, alguns grups municipals d’oposició han quedat arraulits, ensopits, tot esperant les properes eleccions per omplir les nostres bústies de promeses i, entre-tant, van fent la viu-viu justificant la seva presència al consistori amb la lectura defensiva d’alguna moció. Han cedit llurs capacitats d’iniciativa als equips de govern municipal, han aterrat en la irrellevància.

Són oposicions que estan desbordades emocionalment, són els que han navegat pels primers cents dies desorientats. Polítics que segueixen llepant-se les ferides de la derrota, perdent molta energia jutjant i criticant als guanyadors. Que perceben els canvis de paradigma com amenaces, que no deixen de queixar-se verbalment, immersos en les seves preocupacions sense buscar possibles solucions, faltats d’iniciativa i buscant culpables. Decebent als seus electors. Són les oposicions reactives.

Els electors necessiten oposicions amb una actitud proactiva. Una actitud capaç de controlar el govern municipal i dinamitzar els veïns i les veïnes. Una oposició proactiva és aquella capaç de liderar al marge del que passa al seu voltant, capaç de reaccionar davant l’inesperat. Assumint, de forma conscient, la co-responsabilitat de la seva conducta per decidir com volen actuar i com sentir-se davant els estímuls que percep, tenint sempre en compte els seus objectius per generar noves oportunitats.

Són grups que tenen iniciativa, que avui estan a l’oposició però que demà estaran al poder perquè són positius i no cauen en el victimisme. Són oposicions creatives per poder elaborar constantment alternatives. Tenen clar el seu futur.  S’anticipen als problemes, no permeten que aquests s’allarguin en el temps sinó que prenen decisions ràpides i pragmàtiques. La seva constància és permanent. Tenen clares quines són les seves fortaleses i les seves debilitats i confien en la seva capacitat. Son grups assertius.

L’assertivitat és una habilitat comunicativa, una  virtut necessària per una Catalunya que viu un moment històric. És la capacitat d’autoafirmar els propis drets, sense deixar-se manipular i sense manipular els altres. Ser assertiu consisteix a ser capaç de proposar i defensar un argument, una reclamació o una postura amb un capteniment de confiança en si mateix; encara que contradigui el que diuen altres persones, el que fa tothom, o el que se suposa que és correcte.

La pro activitat i l’assertivitat són exigència que han de tenir l’empatia com la corretja de transmissió. Sols així es pot fer el salt de la irrellevància al poder. Tan sols així es pot guanyar el futur.

La proposta d’un nou Estatut o la seva reforma de l’actual per part dels socialistes catalans, es una nova mostra més de com la burla a la societat catalana no te límits, ni vergonya.

Enfortits diuen pels darrers resultats, ja que han recuperat part del vot de Ciudadanos, cosa que ja dona idea per on es belluga en bona part aquest vot socialista, ara proposen aquest Estatut vintage, ja que fan un reset i tornen al 2010 com si tal cosa amb una proposta ofensiva per la població i sense cap tipus de vergonya.

Ens parlen com si fos seriós, que ara no hi ha les majories necessàries però en un futur esperen aconseguir-les i poder fer servir tots els mecanisme per aquest tipus de lleis apostant per una Espanya federal i fins hi tot Iceta ja treu el tema de la nació que diu no incorpora sobirania com a definició en el seu Congrés.

Cal tenir molta barra, per obviar que hi ha unes majories independentistes, que fa 10 anys amb més o menys encert hi ha un procés d’independència a Catalunya, que s’han aprovat unes lleis al Parlament, que hi va haver un referèndum i una declaració posterior, i que en les eleccions dels últims anys la meitat més o menys es vot netament independentista i que un 80% de la població ho vol resoldre amb el vot. Alhora obvien que ells, els del 155 han provocat una repressió ferotge contra Catalunya, amb presos polítics exiliats i intervenció continua a la cambra catalana desmuntant i anul•lant resolucions i lleis sense fre.

Tampoc recorden com l’última temptativa de nou Estatut li van passar el ribot a Madrid sense contemplacions i posteriorment al si de la població catalana van retallar altre cop al TC buidant-lo de contingut i esborrant preceptes que en altres Estatuts segueixen vigents. Via morta i enterrada que va portar al procés sobiranista.

De fet, la discussió encara sobre la definició de nació a aquestes alçades quan ja hem dit alt i clar que apostem per un Estat es de vergonya aliena.

Aquesta mesquinesa desesperada d’un partit que vol semblar el que no es, no es res més que moviments desesperats i miserables d’un nacionalisme ranci i caducat que nomes amb la violència i la repressió ha apaivagat la voluntat popular. Aquest es el seu concepte democràtic i no cap altre.

https://blocs.mesvilaweb.cat/ALBERT1969/?p=270759

NOTES RELATIVES A LA LIQUIDACIÓ DERIVADA DEL PROCEDIMENT DE REGULARITZACIÓ CADASTRAL A SANTA MARGARIDA  I ELS MONJOS (informe dels advocats consultats).

El procediment de Revisió Cadastral es va aplicar a SMMonjos a finals de l’any 2016. Aquest procediment, aplicat directament pel Cadastre a tots els municipis de l’Estat entre el període 2013-2017, tenia per finalitat fer aflorar les noves construccions i les ampliacions de construccions existents que no haguessin estat declarades al Cadastre.

Encara que s’hagués obtingut el corresponent permís d’obres municipal, si l’ajuntament o el contribuent no havia comunicat els canvis al Cadastre, representa que els valors cadastrals no s’havien incrementat segons les noves característiques, i això és el que feia aquest procediment.

L’ajuntament no va informar al Cadastre de les modificacions o millores  que autoritzava (permís d’obres concedits), ni va informar adequadament als veïns sobre la necessitat de comunicar al Cadastre els canvis que es feien als edificis.

L’any 2016 tots els afectats van rebre una comunicació del Cadastre, informant de la nova valoració cadastral i amb una taxa administrativa per import de 60 euros. En cas d’errades era en aquell moment quan es podien presentar al·legacions sobre el propi procediment de regularització cadastral.

A la comunicació del Cadastre no s’explicava les conseqüències que tenia aquest procediment en les futures liquidacions, i tampoc en les liquidacions anteriors no prescrites (4 anys enrere). De nou l’ajuntament no va informar com calia.  A SMMonjos ens deien que no s’apujaven els impostos, ni les taxes.

L’Organisme de Gestió i Recaptació Tributària va aplicar els nous valors cadastrals a les liquidacions a partir del 2017-2018. Va quedar pendent la liquidació dels 4 exercicis no prescrits (la del 2013, 2014, 2015 i 2016) que són les liquidacions actuals. Als mitjans de comunicació d’aquells anys es pot llegir que a “SMMonjos no s’apugen ni les taxes, ni els impostos”.

Actualment, en cas de que no s’estigui d’acord amb la valoració cadastral -resultant de l’aplicació del procediment de regularització cadastral feta a finals del 2016- es pot presentar una sol·licitud de rectificació cadastral, davant l’oficina territorial del Cadastre a Vilafranca, i en cas que donin la raó, només serà aplicable als propers exercicis, ja que les valoracions es donen per consentides per als exercicis passats degut a que, tal com hem dit, no es van presentar les al·legacions quan tocava fer-ho.

Abans de pagar, és important que revisem i comprovem que les noves dades corregides per cadastre són correctes així com la seva valoració corresponent.

Feta la consulta a l’Organisme de Gestió Tributària de la Diputació de Barcelona (ORGT), diuen que els interessos que cobren són els que es van generar fins el moment en que va néixer l’obligació de liquidar (finals 2016), no pas pels darrers anys.

Actualment es pot fraccionar i/o ajornar el pagament. Cal tramitar la sol·licitud a l’oficina de l’Organisme de Gestió Tributària de la Diputació de Barcelona (ORGT) de Vilafranca, (Carrer de la Lluna, 6, Local 2, 08720 Vilafranca del Penedès. Telèfon: 934 72 92 15 ) o els dimecres als baixos de la Casa de la Vila, on faran la valoració econòmica i ho concediran sempre que es compleixin els requisits. Cal tenir en compte que s’aplicarà la normativa tributària, és a dir, subjecte al tipus d’interès legal més un 25% del mateix. Amb els tipus actuals serà realment baix.

 L’Ajuntament continua sense informar, ni assessorar als veïns sobre com obtenir facilitats de pagament, o com tramitar les rectificacions de valoració davant del Cadastre.

A les anteriors eleccions generals espanyoles un partit independentista, Esquerra, va guanyar les eleccions per primera vegada des de la mort de Franco.

Catalunya va aportar més diputats independentistes al Congrés (22) que no pas unionistes (19), sempre deixant els comuns fora de l’equació. ERC va treure el 24,59% dels vots (1.015.355 electors la van votar), un increment respecte a les darreres eleccions espanyoles de 2016 de 383.121 vots.

A Santa Margarida i els Monjos, el PSC va guanyar per un estret marge de votants, obtenint el 26,65% de vots en tant que ERC va obtenir el 26,07%. Resultats que ja presagiaven el gir electoral que s’anava prenen i que a les eleccions municipals va comportar la pèrdua d’un regidor del PSC i que per 18 vots de diferencia no van perdre la majoria absoluta.

A les eleccions generals de 2019, a SMMonjos Ciutadans va augmentar el seu nombre de votants passant del 10,34% el 2016 a 12,59% el 2019. El Partit Popular va perdre electors passant de 11,23% del 2016 al 4,21% al 2019. ERC de SMMonjos va augmentar el seu nombre de votants fins a 1.027 electors, el que va representar un increment del 9.01% respecte les anteriors generals de 2016 (553 electors). Un notable augment percentual, superior al que va tenir Esquerra arreu de Catalunya, que va ser del 6,42%.

Arreu del país Junts x Cat va tenir una certa baixada passant del 13,92% al 2016 al 12,05% el 2019. A SMMonjos l’any 2016 havien tret el 11,82% de vots, i el 2019 en van obtenir el 8,96%.

El desembre de 2017 es van celebrar eleccions al Parlament de Catalunya imposades pel PP, els socialistes i Cs, els partits del 155. A SMiMonjos el independentisme va guanyar,  entre Junts per Catalunya, ERC i la CUP van obtenir el 45,4% del vots (1.923). Els partits unionistes, partidaris de l’aplicació de l’article 155 (PP, PSocialista, i Cs), van treure 1.883 vots, amb una participació record del 82,8%.

En aquesta campanya, malgrat la fatiga electoral, o els fantasmes de la victòria del tripartit de dretes o d’un possible pacte Socialistes-Populars, es de preveure que a SMiMonjos la tendència electoral es mantingui i Esquerra en concret i l’independentisme globalment guanyin les properes eleccions generals.

Que es vulgui fer creure que un acte de partit és un acte institucional és, a més d’un cinisme aclaparador, una estafa democràtica més propera a estats com Turquia que a la honestedat que s’espera d’un governant a Catalunya.

Per aquells lectors que no ho coneixen Santa Margarida i els Monjos és un municipi penedesenc on, des de fa quaranta anys,  governen els socialistes amb majoria absoluta. Aquesta longevitat en el càrrec, paral·lela al increment poblacional, ha creat unes dinàmiques de govern prepotents que han transformat la Casa de la Vila en la finca particular de l’equip de govern. Prepotència que ni la vergonya de ser l’únic municipi català on s’ha inhabilitat l’alcalde i la secretaria ha pogut escardar.

L’alcaldessa actual és la personificació dels polítics que tan sols despleguen una acció per afavorir-se ells mateixos i el sistema imperant. Alcaldessa  que a l’anterior legislatura era la que més ingressos percebia de tota la comarca, i que en aquets moments complementa el seu bon sou amb la feina d’assessora de l’ajuntament d’Olèrdola.

“Nosaltres” és la publicació finançada per l’ajuntament, i des del seu naixement ha estat al servei del partit de la majoria. El mes de setembre ha publicat, un significatiu reportatge sobre l’acte “Institucional” de l’11 de setembre. Des de fa uns anys, a l’acte “institucional” de la Diada, tan sols participa el partit de la majoria. Amb diners públics s’organitza “l’acte” molt promocionat i divulgat al que assisteix un reduíssim nombre de fidels, amb cantant inclosa, que tan sols serveix per la seva promoció partidista.

Paral·lelament l’oposició, sense ajudes municipals,  organitza una trobada exitosa per commemorar la Diada Nacional que no mereix cap menció a la publicació municipal.

Manipulació informativa que és una nova manifestació de la por a perdre la cadira dels que la mantenen des fa més de 40 anys, i que en aquestes darreres eleccions van veure com, tan sols per uns escassos 18 vots, la mantenien.

La Marxa de Torxes de Lledoners se celebrarà la tarda-vespre de dimarts 1 d’octubre per commemorar el segon aniversari del referèndum d’autodeterminació de Catalunya. També suposarà un clam per la unitat estratègica per la independència que ha de servir per fer front a la repressió i per actuar conjuntament quan surtin les sentències dels presos polítics.

La marxa, que es va haver d’ajornar a causa de les inclemències meteorològiques, mantindrà el mateix recorregut. Quatre columnes amb torxes led de diferents colors sortiran a 2/4 de 9 del vespre de Santpedor, de Sant Joan de Vilatorrada, de Pineda de Bages i del santuari de Joncadella i posaran rumb fins a l’esplanada de Lledoners, lloc on confluiran tots els assistents als volts de 2/4 de 10. Una vegada allà hi haurà actuacions musicals i folklòriques. També hi haurà els parlaments de la presidenta de l’ANC, Elisenda Paluzie, d’un representant d’Òmnium, i de familiars dels presos polítics. La lectura del manifest anirà a càrrec de representants dels quatre pobles del Bages que van ser agredits per la Guàrdia Civil el dia 1 d’octubre.

Des de l’organització es fa una crida a participar en aquesta marxa de torxes per donar suport als presos i exiliats polítics a pocs dies de què surtin les sentències. “Estem en un moment transcendental per la història de Catalunya i hem de donar escalf als nostres polítics empresonats i exiliats”, destaca Toni Cornudella, portaveu de la Marxa de Torxes de Lledoners. Cornudella ressalta que l’acte ha de servir per “recordar la unitat i l’empoderament ciutadà que hi va haver durant l’1 i 3 d’octubre”.

Les torxes valen 3 euros i es vendran a partir de les 7 de la tarda en els punts de concentració. Es recomana portar lot, aigua i calçat còmode. Els qui vulguin accedir directament amb el vehicle fins al pla de Lledoners, ho podran fer fins a 2/4 de 8 de la tarda.

La marxa de torxes està organitzada per l’ANC d’Artés, Balsareny, Callús, Santpedor, Sant Fruitós de Bages, Sant Joan de Vilatorrada i Sant Martí de Torroella, i Súria.

Que és un càrrec de confiança? és una plaça laboral per suplir els dèficits del càrrec electe. Un càrrec de confiança no figura a cap llista electoral i és elegit directament, en aquest cas per l’ajuntament d’Olèrdola. Per tant, no ha passat cap prova que avali la seva aptitud per desenvolupar la seva tasca, i el seu sou no està subjecte a cap reglamentació.

Que fa Imma Ferret a l’ajuntament d’Olèrdola? La legislatura anterior era: “dinamitzadora de la gent gran” (assistent social) a temps parcial,

Que farà ara a l’Ajuntament d’Olèrdola? El mateix que feia, però amb l’argúcia legal d’ “Assessora, en funcions de dinamitzadora de la gent gran”.

Perquè ara és “assessora”?  Perquè el sou d’un càrrec de confiança no està sotmès a cap reglamentació i, evidentment, és molt superior al que cobren els altres treballadors que fan la mateixa feina.

Que no està ben pagat el càrrec d’alcaldessa a SMMonjos? Durant la darrera legislatura l’alcaldessa de SMMonjos era la que més rebia de la comarca. Ingressava per la feina de l’alcaldia més diners que els alcaldes de Vilafranca, Gelida o Sant Sadurní. Aquesta legislatura seran 47.152 €, que és el màxim permès per a una localitat de 10.000 habitants.

Es que Imma Ferret no té prou feina com alcaldessa de SMMonjos? Si la vol fer si. SMiMonjos és un municipi de 7.600 habitants, on l’atur sobrepassa la mitjana comarcal. A l’ajuntament la cultura és un full molt prim, la poca dinamitzada és la popular, les esglésies romàniques incloses a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya estan abandonades i la majoria del patrimoni arqueològic està sense referenciar. El seu creixement poblacional ha estat escandalós i ha deixat regust d’especulació. Es fan rotondes de gust dubtós i carrils bicis que no porten enlloc sense cap pla de mobilitat actualitzat. El centre de dia està tancat i les contaminacions -acústica, ambiental, atmosfèrica, etc- són un mal endèmic. La feina de l’ajuntament per superar la greu situació actual, democratitzar la gestió i  l’atzucac que va representar ser l’únic ajuntament de Catalunya on es van inhabilitar l’alcalde i la secretaria, és ingent, i necessita de dedicació exclusiva i d’un bon equip amb moltes ganes de treballar.

Aquesta és una maniobra legal i ètica? Tinc els meus dubtes que una operació politico-comercial com aquesta -ser alcaldessa d’un ajuntament i càrrec de confiança d’un altre- sigui legal. El que tinc molt clar és que no és ètica, no conec cap altre cas arreu de Catalunya on succeeixi. Ètica que hauria de pressuposar-se a una persona que es presenta a unes eleccions per servir als ciutadans i no per omplir les seves butxaques.

“Quan s’estira molt la corda acaba per trencar-se”… o pot ser la crònica d’una successió anunciada?.