Josep Arasa i Ferrer

Quan falten poques setmanes per les eleccions al Parlament Europeu -es celebraran entre els dies 4 i 7 de juny- l’eurobarometre no perd el seu pessimisme. El 62% dels electors europeus encara ignora que hi haurà eleccions. La xifra, malgrat tot és positiva, ja que en l’anterior estudi fet fa un mes, la ignorància arribava al 75 %.

El 53% dels enquestats no mostra cap interès per les eleccions i el 62% creu que no serviran per a rés. Segons l’estudi 1 de cada 2 europeus no sap si votarà.

El europeistes més optimistes opinen que tan sols el 28% dels europeus amb dret a vot, aniran a votar. Percentatge molt inferior al de les eleccions del 2004 quan -malgrat una important abstenció- va anar a votar el 54,5% del electorat, amb estats com Eslovàquia on l’abstenció va arribar al 83%.

La crisi i mil anècdotes serviran als polítics estatals per a justificar aital fracàs democràtic i participatiu. Recullen el que any rere any han anat sembrant i que, sembla, els satisfà. (segueix) 

Europa és una mamella -que els polítics estatals voldrien invisible- i de la que moltes administracions xuclen.

Els diferents governs francesos administren i gestionen totes les aportacions i subvencions europees fent creure a l’electorat que les ajudes de Brussel·les provenen de Paris.

Els seus deixebles i admiradors jacobins de l’Estat Espanyol dilueixen la imatge de la UE fins a “oblidar-se” de convidar al Comissari de Transports el dia del primer viatge del TGV de Madrid a Barcelona, quan la institució europea havia estat la que més diners va aportar per a la realització del traçat ferroviari; les protestes de Brussel·les i la improvisació van poder salvar la imatge.

Els protagonistes de les eleccions parlamentaries europees no són els partits i les coalicions del Parlament europeu, volen ser i són els politics estatals que fan d’aquesta escomesa electoral una plataforma personal de promoció, per tal de sortir en una fotografia que no els hi correspon, conscients que vint-i-set debats estatals sobre Europa no fan un debat europeu.

Europa ha de canviar i no crec que amb els polítics actuals i amb aquestes estructures ho faci. Europa ha d’obrir la porta a noves demarcacions territorials. Catalunya i les altres nacions sense estat no estan representades directament al Parlament, malgrat el seu pes econòmic, la seva voluntat de ser, o el seu nombre d’electors. I si aquest motiu ja és de per si prou important per invalidar el seu funcionament, centenars “d’anècdotes” justifiquen el desinterès del electorat.

*Des de l’any 1957 el Parlament Europeu manté tres seus: Brussel·les, Estrasburg i Luxemburg. A Luxemburg hi ha la Secretaria General, a Brussel·les i a Estrasburg hi han oficines i salons de plens. Des de l’any 1992 és obligatori fer a Estrasburg un mínim de 12 plens anyals, conseqüentment cada mes tot el Parlament canvia de ciutat. Els desplaçaments entre les dues seus (450 kmts) costa anyalment 200 milions d’euros i l’emissió de 20.000 tones de CO2, l’equivalent a 13.000 vols Londres – Nova York.

*Els lobbys europeus són grups de defensa de interessos personals o col·lectius que “pressionen” als diferents parlamentaris i als grups parlamentaris per tal d’aconseguir els seus  objectius, més enllà dels programes i les ideologies dels partits que representen. La majoria de lobbys tenen seu a Brussel·les i, teòricament, qualsevol persona o entitat en pot crear un, malgrat que la incidència estarà condicionada per la seva capacitat econòmica.

Es tan fort el lobby de les petroleres que, malgrat la crisi de l’agricultura a Europa i en especial la del sector vitivinícola, les directives del Parlament no permeten l’ús dels alcohols vínics per fer funcionar vehicles a motor. Autorització que permetria a la pagesia sobreviure de la vinya al trobar una utilitat industrial al raïm i, conseqüentment, mantenir vius conreus i espais rurals. Paral·lelament, i defugint el sentit comú i la racionalitat, es subvenciona la destrucció d’aquests alcohols.

Aquesta dinàmica de producció per a la destrucció és habitual en la política agrícola comunitària. Els pagesos de Lleida, els polítics, i les administracions, coneixen bé el que és enterrar carregues senceres de camions de fruita; els francesos i els holandesos fan, seguin instruccions de Brussel·les, el mateix amb milions de tones de mantega, etc. Coneixen que la política rural i agrícola dels diferents estats està condicionada en un 80% per les directives europees, valorarem la importància que tenen els lobbys comercials o industrials i la seva incidència entre els europarlamentaris.

*El Parlament Europeu tindrà, a partir de les properes eleccions, 785 membres i utilitzarà 23 llengües oficials. Disparitat lingüística que va obligar a traduir (2005) més d’un milió de pagines de documentació.

L’entitat va tenir l’any 2006 un pressupost de 1.320 milions d’euros, dels quals va destinar un 44% a pagar els salaris dels 5.800 empleats de que disposa.

El 21% del seu pressupost es dedica a despeses dels seus parlamentaris: salaris (7.000 euros per europarlamentari i mes), despeses de desplaçament (1.000 euros per desplaçament aeri indistintament del seu cost real que sempre és inferior, si es desplaça amb cotxe no cal aportar cap justificant), dietes (el divendres es considera festiu i sempre es cobren, no cal presentar justificants), plans de jubilació (arriben al 100% del salari a partir de tres legislatures), despatxos (molts parlamentaris fan servir els despatxos oficials pels seu treball privat com assessors dels lobbys) i assistents (els parlamentaris perceben els salaris dels seus empleats com si tothom estigues treballant a Brussel·les, quan en realitat els jornals que es paguen a Praga o a Madrid són molt inferiors que els que es paguen a la capital europea, etc). Tots aquets emoluments es cobren en el marc d’un paradís fiscal particular anomenat P.E.

Malgrat la important quantitat que perceben, l’absentisme parlamentari es escandalós. La majoria d’europarlamentaris tan sols assisteixen el 50% de les sessions, quantitat justa i rodona amb la qual poden continuar cobrant el seu estipendi, per sota d’aquest percentatge podrien estar sancionats. Val la pena fer esment d’algunes excepcions: com el català Raul Romeva, d’en Gérard Onesta (verd francès), de la portuguesa Ilda Figüeiredo, o de Prevenche Bêrès (francesa) que han assistit el 100% de les sessions i comissions al llarg de la darrera legislatura.

*etc, etc, etc….(seguirà)