Josep Arasa i Ferrer

Víctor Alexandre (05/10/11)
Cada cop que Madrid anuncia que presenta candidatura per ser seu dels Jocs Olímpics apareix un estol de catalans que li riu les gràcies i que en nom d’una peculiar esportivitat li dóna suport. N’hi ha que ho fan de bona fe, “perquè l’esport no s’ha de barrejar amb la política”, diuen, i n’hi ha que ho fan per sentir-se ciutadans del món, perquè, segons ells, les tensions polítiques entre Catalunya i Espanya no han d’interferir en qüestions com aquestes. En el primer cas, suposant que la bona fe sigui certa, hi trobem una esbiaixada percepció de la realitat, i, en el segon, cosa habitual en les veus del pensament oficial, una galdosa concepció de la universalitat. Parlem-ne, si més no.

Diguem d’entrada que l’esport sempre ha estat un element de representació simbòlica de les nacions. Totes les nacions se n’han servit com a instrument d’autoafirmació i de projecció internacional. A la Unió Europea, però, amb la desaparició de diverses monedes i el caràcter residual dels exèrcits, aquesta representativitat ha agafat més preponderància i s’ha situat al capdavant. Només cal preguntar a espanyols o francesos, posem per cas, si, atesa la crisi mundial, estarien disposats a eliminar les seves seleccions nacionals com a mesura d’estalvi. I ara! Ni els ha passat pel cap. Abans suprimirien les pensions. Les seleccions no s’eliminen perquè, si això passés, el fet seria viscut com una humiliació equivalent a la supressió de la bandera. De fet, aquesta és la raó per la qual Espanya impedeix l’oficialitat de la selecció nacional de Catalunya. Sap que impedint-la no sols evita la identificació dels catalans amb els seus colors, sinó també la projecció exterior del seu país i la cohesió interna consegüent. I si, a més, hi afegim que Espanya, sense el potencial esportiu català, seria un país de tercera fila en les competicions internacionals, la resta és literatura.

Pel que fa a les veus difusores del pensament oficial, que és el pensament de la submissió i de la resignació catalanes, és a dir, aquells que ens diuen que hem de ser bons minyons i fer costat a Madrid en els seus afanys olímpics, perquè una cosa no treu l’altra, són les mateixes veus que titllen de radicals tots aquells catalans que no caminen prou encongits. Bàsicament, perquè, com tothom sap, com més vinclat tens el cos davant d’Espanya més bon català ets. Una mica com el “sí, bwana” en les persones de pell negra. Tanmateix, atès que tenim cervell propi i que no ens cal que els assalariats de l’immobilisme pensin per nosaltres, sabem que negar el suport a la candidatura de Madrid 2020 és pur sentit comú. Un sentit comú repartit en bocins com aquests:

• És a Madrid on se’n van els 22.000 milions d’euros que Espanya espolia cada any als catalans.

  És a Madrid on Espanya inverteix cinc vegades més per cada quilòmetre quadrat que a Catalunya.

• És a Madrid on Espanya ha invertit cinc vegades més en la terminal T4 de Barajas que en la terminal T1 del Prat.

• És a Madrid on Espanya concentra el gruix de la inversió en R&D i deixa les engrunes per a Catalunya.

• És a Madrid on només el 9% dels trens que hi circulen són obsolets mentre que a Catalunya ho són el 38%.

• És a Madrid on el trajecte ferroviari Madrid-Alcalà té un 30% més de freqüències de trens de rodalia que el trajecte Barcelona-Mataró, que és igual en distància però amb el preu del bitllet un 40% més car.

• És a Madrid on l’aeroport de Barajas ha rebut 300 milions d’euros per a mesures mediambientals mentre que l’aeroport de Barcelona només n’ha rebut dotze i mig.

• És a Madrid on Espanya ha fet 600 quilòmetres d’autovia mentre que a Catalunya només n’ha fet 20.

• És a Madrid on hi ha un TGV per anar a Sevilla que genera un dèficit de 2.036 milions d’euros mentre que Barcelona no en té cap que la connecti amb França, tot i que generaria 1.251 milions d’euros de beneficis.

• És a Madrid on Espanya, per diluir la projecció de Catalunya, va decidir espanyolitzar els Jocs Olímpics del 1992 ajuntant-hi l’Expo de Sevilla i la Capitalitat Cultural Europea de Madrid dins la celebració del Quinto Centenario.

• És a Madrid on Espanya fa lleis que impedeixen la gestió dels nostres ports i aeroports i l’ús de la nostra llengua a les institucions de l’Estat i a la Unió Europea.

• I és a Madrid, en definitiva, on se’ns nega el dret a competir oficialment amb les nostres seleccions nacionals i on converteixen en paper higiènic les lleis que aprova el Parlament de Catalunya.

Francament, cal una autoestima molt baixa o un autoodi molt gran per ser català i donar suport a la candidatura de Madrid 2020. És una qüestió de principis. De principis i de dignitat.

www.victoralexandre.cat