Josep Arasa i Ferrer

Les actuals festes solsticials, que coneixem com festes de Nadal, són la síntesi cultural de moltes tradicions modelades al llarg de la història. En elles hi trobem traces de les festes de la llum jueves “Janukkáh”, de les Saturnalia romanes –festes celebrades en honor de Saturn, deu de l’abundància i de la felicitat-, de les gregues d’Apol·lo, de les celtes, etc.. Són dates en què disminueix considerablement l’activitat al camp, l’astre escalfa menys i les nits són llargues. Cal invocar els déus esperant la regeneració del nou Sol (Sol Invicto Deo), del nou any, de l’espècie. El cristianisme, atesa la impossibilitat d’extirpar-ne les arrels, va optar per cristianitzar la festa, fent coincidir la data del 24 de desembre amb el naixement de Jesús.

El costumari tradicional és molt abundós a la comarca. El cicle nadalenc començava el dia de sant Nicolau (Pare Noel, Pare Nadal, Santa Claus) quan els nens anaven cantant per carrers i masies esperant les estrenes. El dia 13 de desembre sortien a cantar les nenes, diada de santa Llúcia patrona de les modistes. La fornada de pa d’aquests dies era doblada en quantitat i qualitat, se seguia la tradició de repartir pans als necessitats del poble i als captaires, origen de l’escudella de Gelida. Seguint aquest costum, a moltes cases, el dia de Nadal, es deixava un lloc a taula pels pidolaires.

El Tió de Nadal és una supervivència de l’antic culte al foc i als arbres. Els romans atorgaven al foc un paper importantissim, ja que simbolitzava el sol i la continuïtat familiar. A les cendres del foc els hi atribuïen uns poders màgics i així les escampaven pels conreus i baluards per tal de protegir-los de les malvestats. Talment com encara feien a principis del segle XX a Cal Salines i a Santa Margarida, desprès d’haver “fet cagar” el Tió -tot menjant unes llesques de pa torrat amb allioli dolç- el cremaven i escampaven una mica de cendra per cada camp.

En Pere Sadurní en els “Retalls de Folklore Penedesenc” explica que a la Missa del Gall, a l’Arboç, els pastors oferien una gran abundor de viandes i coques i acabada la celebració regalaven xais al celebrant, que els beneïa i els rifava a la plaça a benefici de la Confraria de sant Joan.  A Begues, els pastors atansaven fins les portes de l’església un ramat d’ovelles carregat d’esquelles que dringaven durant la celebració. En Sadurní recull la creença penedesenca que els nascuts el dia de Nadal tenen una creu marcada al paladar “i podien guarir de gràcia”.

La nit de fi d’any era la de la festa major de les bruixes que entraven per les finestres, la majoria dels penedesencs per lliurar-se’n, senyaven el coixí tres vegades. El dia de Reis era també considerat màgic, molts pagesos creien que si aquella nit feia lluna es tornarien llunàtics aquell any. Els joves imploraven al rei Melcior que no se’ls tornessin els cabells blancs.

Publicat 3 de vuit 30-12-11