Josep Arasa i Ferrer

Eren les 8 del matí, hora solar, quan un veí astorat va corre a casa de l’alcalde. L’home treia foc pels queixals i traspuava suor freda arreu del cos. Cap cop va allargar la ma tremolosa a l’autoritat. El seu bon dia acompanyava un paper mecanografiat a doble cara i el seu ensurt li feia aflorar veu de gallimarsot.
Un súbdit de la corona municipal de la molt respectable dictadura de Santa Margarida i els Monjos havia gosat a sollevar-se, havia redactat una octaveta carregada de raons per a defensar-se. Era el colmo de la gosadia¡¡¡

El mon s’està acabant!!, va somicar el missatger. (segueix)

Fa trenta anys que en Jordi Girona és alcalde de Santa Margarida i els Monjos. En Jordi Girona és una mostra de perpetuïtat en el càrrec i de la decadència en la gestió, de la que no està orgullós ni el mateix PSOE/PSC, entitat reconeguda per la seva capacitat d’assimilació dels monstres més abjectes i les ideologies més contradictòries.

La manca de gestió de la institució municipal ha estat reconeguda a tots els mitjans i, tal com deia en un anterior post, és fàcilment constatable fent una visita a les localitats del municipi. De la manca de criteris democràtics municipals n’és una mostra la necessitat que tenen persones i institucions de retornar als antics sistemes pamfletaris per a defensar-se. L’ajuntament mai ha impulsat cap mitjà públic de comunicació democràtica al servei dels ciutadans –radio, televisió, premsa…- i paral•lelament disposa del monopoli informatiu amb una revista –Nosaltres– al servei del clan del poder i on tan sols tenen cabuda aquelles referències que són laudatòries.
La paranoia controladora i temorenca del Consistori vers la critica lliure ja fa anys que va fer desaparèixer els versots del ball de diables de la programació festamajorenca, i a la representació històrica local del peculiar ball d’en Serrallonga, la van desterrar a la nocturnitat quan el públic potencial estava sopant.

El bon estat de salut econòmica de la localitat, el tanmenfotisme d’una part dels electors, la incapacitat de la oposició, i l’amiguisme i la capacitat per transformar els nouvinguts en electors fidels al clan guanyador, han fet que aquest municipi hagi merescut un dels més tristos rècords de la seva llarga historia: trenta anys de govern amb tics antidemocràtics.
És sabut que la manca de democràcia del poder tan sols evoluciona cap a la prepotència i la corrupció.

La denuncia del Pla d’Ordenació Urbana Municipal (POUM) ha estat un detonant i possiblement l’atzucac més greu de tots els 30 anys de mandat. Certament hi ha hagut altres episodis d’oposició i denuncia, però tots -més o menys- han acabat amb la compra del denunciant o la resolució silenciosa del problema.
En Pere Rovira, el denunciant actual i signatari del document-octaveta dominical, te unes característiques diferenciades: no denuncia rés que el pugui beneficiar particularment, esgrimeix raons de bé comú, coneix el tema i esta ben assessorat, crec que no te aspiracions polítiques ni de protagonisme personal, i a més no necessita del municipi per a sobreviure econòmicament. En Pere Rovira és un gra de difícil curació amb els mètodes tradicionalment emprats pel consistori. Un os dur per rossegar amb unes dents tan corcades per la malura.

La octaveta denuncía, argumentadament, la nul•litat de ple dret de l’actual proposta de POUM per incompatibilitat dels seus redactors, l’estudi Hèlix SCP, empresa constituïda per els Srs. Soler i Cols arquitecte i arquitecte tècnic respectivament del mateix ajuntament.

Jo no se si en Pere guanyara la guerra per la honestetat i la transparència municipals, però amb la seva actuació ja ha guanyat una primera batalla: ha aconseguit que el veïns i veïnes tornin ha interessar-se per la dissortada vida municipal; que l’actual alcalde ja estigui declarant que no vol seguir; i ha dignificat la imatge de mesellscapscots dels habitants del municipi, malauradament guanyada amb tants anys de nepotisme. Tan sols per això ja mereix el meu aplaudiment.