Josep Arasa i Ferrer

Es va llicenciar en Dret a Barcelona i el 1844 va estudiar a París la poesia provençal. A partir de 1845, retornà a Catalunya, on es va doctorar en Filosofia i Lletres, i un any després guanyava la càtedra de Literatura a la Universitat de Barcelona. Fou membre de l’avui anomenada Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi (1858).

Malgrat el seu paper a la Renaixença -i l’estelada que oneja al costat del seu monument  vilafranquí-, la catalanitat de Manuel Milà es contradictòria, ell es considerava per sobre de tot espanyol (Milà i Fontanals. Sociolingüística. Miquel Almirall). Els historiadors de la literatura diuen que Milà presenta diferents fases: la negació, el rebuig i el menyspreu del català; el discurs de la marginalitat i inferioritat del català; i un discurs en que parla de la coexistència entre català i espanyol.

Moltes vegades Milà es refereix al català com a dialecte, negant que sigui una llengua normal: “por lo que hace a nuestro dialecto, todos los que participan del gusto o desventaja de hablarlo...(1854).

El discurs que té Milà sobre el català és un discurs pessimista basat en l’escepticisme,  amb un passat –molt gloriós- però sense futur, mentre que el seu discurs sobre l’espanyol és un discurs optimista basat en la confiança i el futur. Per ell el català tan sols serveix per àmbits no formals,  contràriament a l’espanyol que continua essent la llengua nacional. En Milà fa una defensa folklòrica del català i un elogi constant de l’espanyol.

Va morir a Vilafranca, el dia de la Mare de Deu del Carme de l’any 1884.

Vilafranca li va aixecar un monument a la rambla de Sant de Sant Francesc. “ la primera pedra del monument va ser col·locada el 10 de maig de 1908, en presencia de les comissions organitzadora i executiva de l’homenatge al mestre, d’autoritats…., del seu deixeble Menendez y Pelayo... “ El mateix any Barcelona li erigia un monument al parc de la Ciutadella, projectat per l’arquitecte Joan Rubio amb un bust esculpit per Manuel Fuxa.

La inauguració del monument vilafranquí “va ser per el 30 d’agost de 1912 durant la Festa Major. L’obra és un projecte d’Enric Montserda Vidal, qui va dirigir-la , i també va fer-ho Josep Puig i Cadafalch. El bust, en marbre del mestre, és obra de Manuel Fuxa i té a banda i banda les escultures d’un guerrer i una dama en bronze, d’Eusebi Arnau, representant les poesies populars catalana i l’èpica castellana. L’àngel que remata el monument, una musa amb ales de bronze (també obra d’Arnau) simbolitza el triomf de la bellesa.” (Vilafranca i la rambla, Lluís M. Udina Castell).

Publicat a El 3 de vuit (07-06-13)