Josep Arasa i Ferrer

Els aniversaris són fites banals que els humans interposem en les nostres carreres cap al no rés. Els animals no tenen aniversaris. Els animals no han descobert la historia.
Aquesta any en fa 40 d’allò que hem simplificat com maig del 68. Una revolució que el sistema va volgué que tan sols fos una revolta. Però el 68 no va ser l’esperança perduda d’un grapat de parisencs, va ser la crisi guanyada per un jovent que va redescobrir el valor de les idees i la imaginació.

I ens ho varem creure, i el món era nostra. El món sempre és teu quan tens vint anys i creus en alguna cosa i tens gent al teu costat que comparteix allò pel que tu lluites.

El 68 és una etapa llarga que abraça anys i territoris, en una carrera un xic innocent i romàntica per canviar les coses. Va ser a Paris, a Mèxic, a Praga, a Rio, a Montevideo, a Berlín o a Washington aquell any. Va ser 68 la revolució portuguesa dels clavells de l’any 1974, i ho van ser les lluites dels anys 70 i 80 a Barcelona, Bilbao o Madrid. Van ser 68 les lluites per l’alliberament del Tercer Món. Era 68 la mitificació de la revolució cubana, de la resistència vietnamita, basca o corsa.
El 68 es el naixement d’un nou estat de coses. El 68 és la síntesis del triomf de les banderes i del internacionalisme; de les actituds de tots els rebels de totes les èpoques; i en aquesta síntesi varem creure que amb la joventut rebel naixia una nova classe social. (quan el món encara parlava de classes).
I al darrera – o al davant- intel·lectuals, homes de lletres que anaren omplin de raons filosòfiques allò que el carrer transformava amb llambordes. Un aiguabarreig filosòfic que aglutinava Herbert Marcuse, Jean Paul Sartre, Marx, Marta Harnecker, Rimbaud, acompanyaven les nostres passes. Les lluites del Che, Ho Chi Min, Mao, i fins i tot els escrits del dictador Stalin sobre les nacionalitats eren el nostre aliment espiritual. Per primera vegada a la historia preníem consciència que com a joves (instruïts i privilegiats), podíem dir alguna cosa, i que havia moltes coses per les que lluitar.
A Grècia, a Portugal o a l’Estat Espanyol, aquest discurs arribava en comptagotes i mediatitzat pel filtre de les dictadures. A casa nostra els viatges a Perpinyà o a Paris ens apropaven a la nova realitat. Els grans debats intel·lectuals que és vivien arreu quedaven desdibuixats per la lluita diària i clandestina contra el franquisme. La paraula LLIBERTAT ens omplia les boques i es pronunciava reverencialment.
La praxi revolucionaria ens omplia de contradiccions; ens impedia pensar que més enllà de la caiguda de la dictadura calia la creació d’una administració, volíem una universitat per tothom i rebutjàvem els títols.
Al 68 tot va entrar en una gran crisi, en un gran sotrac: els partits, la universitat, la religió, la família, el sexe, el sistema. Però rés no és va poder consolidar com alternativa i el pèndol de la historia a anat esborrat els aquells avenços.

Quaranta anys desprès, ja no queden llambordes a Paris, la plaça Tlatelolcoestà plena de turistes nord-americans, els moviments d’alliberament d’Amèrica Llatina ha estat aixafats i els que queden han agafat una nova direcció. Mao és va morir. Parlar de classes socials no és políticament correcte, els blocs han desaparegut, hem descobert que Stalin era un gran dictador i que els seus estudis sobra les llibertats nacionals eren demagògia. A en Marcuse ja no se l’estudia a les Universitats, els moviments armats han perdut la seva base social i els vells líders llançallambordes avui son diputats al parlament europeu (D. Cohn-Bendit). A casa nostra, quan és va poder, varem esdevenir funcionaris i avui ja estem en el prestatge dels trastos vells.
Catalunya no és independent, els pantalons texans (símbol de protesta) han estat assimilats pel propi sistema comercial, els estudiants lluiten per un títol, dirigents de la dreta duen barba, els partits tornen a estar centralitzats, els treballadors cada cop son menys proletaris i el consumisme es el nou alienador.

Però rés va ser un fracàs, ens varem demostrar que la imaginació podia incorporar-se a la vida quotidiana. Potser perquè rés és un fracàs quan tens vint anys.

“No pot tornar a dormir tranquil aquell que una vegada va obrir els ulls”

Universitat de Nanterre 1968