Josep Arasa i Ferrer

Acabada la guerra civil (1936-1939) era molt difícil trobar menjar, especialment a les ciutats. Una ordre del “Ministerio de Industria y Comercio” franquista va imposar un règim de racionament alimentari, amb les “Cartillas de racionamiento” (1939-1952), una destinada a la carn i l’altre a la resta de productes. Es van establir diferents grups: els homes adults/dones adultes  teòricament havien de rebre 400 grams de pa, 250 de patates, 200 de peix fresc, 100 de llegums, 125 de carn, 30 de sucre, 25 de porc i 10 de cafè al dia, quantitats que no tenien res a veure amb la misèria que finalment es donava.  Els  majors de 60 anys tenien el 80% de la ració d’un home adult, i els menors de 14 anys al 60% . De fet, l’assignació de productes podia variar en funció del treball o el càrrec del cap de casa, de tal manera que les classes benestants tenien accés a més aliments i productes bàsics.

Estava prohibida la lliure circulació dels escassos productes alimentaris existents i la policia vigilava i sancionava. La gent, per assegurar-se la supervivència, recorria al mercat negre i a la compra venda il·legal en l’anomenat estraperlo.

Moltes persones sortien per les nits de les ciutats i es dedicaven a robar als camps, agafar coloms a les places, caçar ocells, recollir herbes, etc. Els trens fins el Penedès s’omplien de gent que venia a buscar queviures perquè a molts pobles encara es collia o criava ramaderia, i no hi faltava tant el menjar.

Aquestes persones arribaven als pobles i compraven al preu que els demanaven i  barataven poc. Compraven pa, oli, patates, cigrons, figues, vi, anaven a València o allà on fos a buscar arròs, guixers o fesols,…. Alguns passaven dos o tres dies viatjant d’un lloc a l’altre comprant per revendre a les ciutats on venien al preu que volien. Aquests viatges tenien els seus inconvenients, moltes vegades quan els agafava la policia a les carreteres o als trens, els hi requisava tot el que portaven i els detenien. Amb el temps la policia acabà deixant-se subornar i acceptava els regals alimentaris o els favors especials de “les estraperlistes”.

Quan els estraperlistes pujaven al tren amb els paquets havien d’amagar tot el gènere per tots els racons, perquè quan menys s’ho esperaven pujava la policia i si veien un “bulto” sospitós, se l’emportaven. Alguns pujaven al sostre del tren la qual cosa va costar la vida a més d’un perquè no veia que s’apropava un túnel, i els matava.

Quan el tren s’apropava a Barcelona, que tenia les estacions molt vigilades i burots a les entrades, es notava un moviment continuat de persones dins els vagons. Els estraperlistes preparaven els farcells que tenien amagats. Els maquinistes afluixaven una mica la velocitat del tren. Els estraperlistes aprofitaven el moment per llançar a la via els paquets de menjar que eren recollits amb destresa pels seus familiars o col·laboradors situats al costat de la via. Un cop arribada la mercaderia a les ciutats tan sols calia vendre-la, la qual cosa era fàcil i rendible.

Moltes persones es van fer riques amb l’estraperlo. Un informe de la Cambra de Comerç de Sabadell, de l’any 1946, deia que el preu del sucre era 10 vegades més gran que l’oficial i que el pa s’havia multiplicat per quatre, el de l’oli per sis, el de l’arròs per cinc i el de les patates per tres.

Publicat a El 3 de vuit de 31 de desembre de 2015