Josep Arasa i Ferrer

La guerra de Successió Espanyola (1701-1715) va començar quan Carles II moria sense descendència i les corts europees van discutir l’herència dels dominis de la Monarquia Hispànica. Dues nissagues la reclamaven: la francesa Casa de Borbó i la Casa d’Àustria.

Castella va donar suport a Felip de Borbó mentre que els estats de la Corona d’Aragó s’alinearen amb el pretendent Carles d’Àustria, que oferia garanties de respecte a les llibertats tradicionals.

La guerra de l’exèrcit borbònic invasor tenia un alt cost econòmic que es va voler fer pagar, amb exorbitants impostos, a les poblacions catalanes dominades. Les “quinzenades” van ser el nou tribut imposat per les tropes borbòniques el 1714, mostra de l’espoli imposat contra Catalunya. Aquesta contribució de guerra obligava a Catalunya a pagar 750.000 pesos, una suma molt per sobre de les capacitats fiscals que hi havia aleshores. El pagament s’havia de fer de forma fraccionada cada quinze dies, per això se’ls anomenà “quinzenades”. Era abusiu i els pagesos que no el podien pagar s’exposaven a represàlies per part dels soldats que realitzaven els cobraments. Aquestes accions van desencadenar una sèrie d’emboscades i atacs contra els borbònics per part dels sometents d’una gran part de pobles de la Catalunya interior durant els mesos de gener i febrer de 1714.

El ministre filipista Jean Orry va imposar a la vegueria de Vilafranca una contribució de 17.500 pesos, uns 10 escuts per habitant. El Penedès, econòmicament exhaust, s’havia negat a pagar les quinzenades, cap localitat del Penedès va comparèixer a satisfer la seva part. Per combatre aquesta insurrecció en Restaino Cantelmo-Stuart y Brancia, duc de Pòpuli, militar napolità, capità general dels borbònics a Catalunya (1713-1714), ordenaria l’ús del terror per reprimir els ciutadans, sovint cremant pobles sencers.

El malestar generat tant pel nou impost com per la violència que desencadenava no va tardar a esclatar. El duc de Pòpuli, destacà a Vilafranca el reforç de 300 infants i 300 dragons, i la tropa del mariscal de camp, marquès de Lede.

En aquesta guerra el paper de Vilafranca és gairebé nul, per tal com les tropes espanyoles l’ocuparen ben aviat. Amb tot, el Penedès, mostra la seva animadversió envers Felip V. Hom te esment…de partides de voluntaris i miquelets que… impossibilitats de poder presentar batalla a la guarnició de Vilafranca, apressaven tots el militars que trobaven pels camins i sovint els portaven a Sant Martí Sarroca.(P. Mas i Parera)

La primera vila a revoltar-se fou Sant Martí Sarroca, el 4 de gener de 1714. En negar-se a pagar, 150 granaders van ser enviats des de Vilafranca del Penedès a Sant Martí. El sometent va preparar una emboscada al crit de “Via fora lladres” i un tiroteig molt viu a la dotació de soldats que pretenia realitzar el cobrament de les quinzenades. La qual cosa els va obligar a recular tot deixant moltes baixes.

“L’alçament de Sant Martí prengué un caràcter general al Penedès i va ésser Sant Quintí de Mediona el baluard dels revoltats” (P. Mas i Parera).

El 10 de gener de 1714 els exèrcits del Borbó Felip V van assaltar Sant Quintí de Mediona, el van saquejar i, sense cap respecte per la població civil, van cremar la població. Van matar i degollar a tots els veïns i veïnes i a totes les persones que es refugiaren a la localitat. Malgrat les diferents versions alguns autors quantifiquen en vuit-cents els morts a mans del marques de Lede, el qual es vantava de passar “a cuchillo a todos los que disputaron su entrada”.

El duc de Pòpuli, referint-se a Sant Quinti, el 17 de gener va dir: “He mandado poner fuego a la villa, que era de 120 casas sin las masias circunvecinas, …pues la reincidente perfidia de estos naturales se ha hecho ya indigna de toda piedad y consideración y precisa de usar del hierro y el fuego para cauterirzar a miembros tan dañados”. Amb el càstig exemplar, la destrucció i matadegolla de Sant Quinti el duc de Pòpuli ja va donar per “calmat” el Penedès.

“Els barcelonins reberen amb gran alegria la nova d’aquesta insurrecció, un cop era sufocada i, encara, com si hagués estat una victòria catalana” (P. Mas i Parera) .

Aquesta revolta de seguida va repetir-se a diferents comarques de Catalunya: l’Anoia, el Baix Llobregat, el Solsonès, el Lluçanès, el Bages, el Berguedà i la Selva. Tot i que no hi havia cap coordinació directa, sovint els insurrectes tenien el suport de l’Exèrcit de Catalunya de l’interior, comandant pel marquès del Poal. En alguns casos hi participaven soldats reglats de l’exèrcit català, altres vegades es proporcionava pólvora o informació als sometents i de vegades no hi havia cap suport directe, però els rumors dels altres combats animaven als propis locals a unir-se a la insurrecció.

La gran majoria de les viles que es van revoltar van ser atacades i incendiades posteriorment, i amb extrema violència, per les tropes borbòniques. A més de Sant Quintí de Mediona es van incendiar: Torelló, Arbúcies, Espinelves, Viladrau, Sant Hipòlit de Voltregà, Moià, Prats de Lluçanès, Peramola… Entre els mesos de febrer i març de 1714 es comptabilitzarien centenars d’accions de terror per tot Catalunya.

Via fora lladres!!!