Josep Arasa i Ferrer

18 de Novembre de 2010 (Víctor Alexandre www.victoralexandre.cat)

Hi ha catalans que tot sovint es pregunten com és que Josep Antoni Duran i Lleida sempre apareix a les llistes dels polítics més ben valorats pels espanyols. No ho entenen. Pensen que no és normal que un polític català estigui tan ben vist en el país de la cerrazón. I tenen raó, no és normal. Llevat que es tracti d’un polític que, tot i ser català, sigui percebut com a espanyol i que encarni allò que els espanyols pensen que ha de ser un català com cal. És a dir, un espanyol per a qui Catalunya no sigui res més que la seva “patria chica” i que no confongui el “terruño” amb la “nación”. Una “nación” que, com va dir Déu quan va posar fil a l’agulla en la Creació, és “única e indivisible”. Duran i Lleida és d’aquesta mena de catalans. Per això els espanyols n’estan tan enamorats. Jo, si fos espanyol, també n’estaria sentint-lo dir coses com aquesta: “Jo no puc ser independentista per dues raons: una intel·lectual i l’altra sentimental. D’una banda, no ho veig possible perquè Europa no ho acceptaria. I, per descomptat, Espanya tampoc. De l’altra, el meu pare segueix vivint en un poblet d’Aragó i el meu cor no pot acceptar que el meu pare i jo visquem en països diferents i que una frontera ens separi”.

Si algú es pregunta què és la demagògia, aquí en té un bon exemple. I, a més, del mateix nivell intel·lectual que la demagògia de Rosa Cullell sobre aquesta qüestió. Per això jo, seguint l’esquema de Duran, em faig creus del drama identitari que deuen estar vivint molts catalans ara mateix. Més que res perquè si tenir un familiar vivint “a l’Aragó” et converteix automàticament en espanyol, no hi ha dret que tenir-lo a Dublín, a Stuttgart o a Xangai no et converteixi, en bona lògica, en irlandès, en alemany o en xinès.

Tanmateix, hi ha un parell de coses que no encaixen. Una és el fet que el pare del senyor Duran i Lleida no viu pas a Espanya. Viu a la Franja de Ponent. És a dir, als Països Catalans. I l’altra, és que en una Catalunya independent no hi haurà cap frontera amb Espanya per la mateixa raó que ja no n’hi ha ara entre els països membres de la Unió Europea. I aquí, ves per on, és on el senyor Duran es veu traït pel seu subconscient. Duran sap que Catalunya és una nació d’Europa i que Espanya n’és una altra, però es revela contra aquesta evidència perquè sempre ha frisat per ser espanyol, fins al punt que, com recorda el llibre Viatge a les entranyes de la llengua, ja de jovenet denunciava els companys de classe que no cantaven el Cara al sol. Per això, ara, tenir passaport català li suposaria un trauma irreversible.

Quant a l’argument que Espanya i Europa no acceptarien la independència de Catalunya, és només una expressió verbal dels desitjos del senyor Duran. Ell és un home que està en contra de la independència del seu país. El vol subordinat fins a la fi dels segles. I, per apaivagar la mala consciència que això li crea, necessita cercar aliats imaginaris, com ara Espanya -precisament el nostre botxí- o una Europa enemiga del dret a l’autodeterminació dels pobles. Però Europa, com no pot ser de cap altra manera malgrat el senyor Duran, acceptarà el que decideixin democràticament i pacíficament els catalans. El que sí que pot passar, arribat el moment, és que es produeixin canvis en la situació familiar del senyor Duran. Pot ser que el pare del senyor Duran decideixi viure a la Catalunya independent i que el senyor Duran se’n vagi a viure a Espanya.