Josep Arasa i Ferrer

La primitiva església del castell de Sant Pere de Màger o de Vilademàger, a la Llacuna, devia ser una construcció molt simple i se’n conserven restes a l’actual paret del sud. S’hi va afegir una església romànica adossada a la part de tramuntana. Deu ser la part de la paret actual del nord, d’aparell més petit, només desbastat i bastant uniforme, disposat en fileres horitzontals, on es distingeixen restes d’un antic portal, i la façana de ponent, on es dibuixen una finestra cruciforme i una espadanya de doble arcada.

L’any 1160 es menciona per primer cop. Fou la primitiva parròquia del lloc, títol que compartí a partir del segle XIV amb la Llacuna. Al fogatge del 1359 es compten a la Llacuna 15 focs i a Vilademàger 93. Va ser molt reformada durant els segles XIV, XV i XVII, per la qual cosa la major part de l’edifici és d’estil gòtic tardà. Les parts que ens han arribat són l’església d’una sola nau, amb voltes de creuria i absis poligonal, amb una gran capella adossada i un portal d’entrada a l’església amb arcada de mig punt, adovellat amb arquivolta ornada amb brancals i impostes, i delimitat exteriorment per una llinda motllurada. El 1578 l’església ja s’anomenava Sant Pere de Vila de Màger o Sant Pere de la Llacuna. L’any 1883 fou reformada de nou.

El juliol de l’any 1936 es va saquejar i cremar tots els retaules i les imatges, entre elles fou cremada una talla de Crist coneguda com la Majestat de Vilademàger, del segle XII, que era tinguda en gran veneració pel poble. Desaparegueren el retaule major, el de la Inmaculada i el de la Mare de Deu del Roser, tots ells neoclàssics, i una casulla brodada amb seda i or.

La casa parroquial sofrí seriosos desperfectes. Havent quedat abandonada, uns refugiats de guerra trencaren els vidres i arrencaren les portes. Finalment servi d’alberg per uns carboners; el 1945 amenaçava ruïna i fou derruïda.

L’any 1956 el rector de la parròquia de la Llacuna va fer obres de restauració a Sant Pere. Després d’algunes reparacions l’any 1981 la Diputació de Barcelona en reprengué la restauració i durant els treballs s’hi van descobrir fragments de pintures murals de principis del segle XIV, tot i que no estan massa ben conservades. A l’interior del temple també s’hi conserva la pila baptismal d’origen  romànic.

Abans de la destrucció era molt popular l’aplec del Sant Crist o Majestat de Vilademàger el dilluns de la setmana de l’Ascensió.

“…Quan en temps de sequedat / nostres camps estan plorant, / en vostra Imatge baixant / sen va la esterilitat: / Y ab modo maravellos /mostrau benigna influencia; / Virtut mes que peregrina / per curar les criatures / de dolor, y trencaduras / te lo oli queus il·lumina: / Ungintlas, confiant en Vos / sels aparta la dolència; / A quants curau , que en sos llits / jeyan sens donar mes passos, / de camas, y romputs brassos, uns coixos, y altres tulits: / Per los malalts carinyós, / donáu à tot mal ausencia; /….”

 Publicat a El 3 de vuit 12-09-14

Fotografia Maria Rosa Ferré Galimany

• El martiri dels temples (1936-1939) Arquebisbat de Barcelona
• Catalunya Romànica ,vol. XIX El Penedès L’Anoia. Enciclopèdia Catalana, 1992, p. 429 a 432.
• Goig i devocions populars http://algunsgoigs.blogspot.com.es/2013/07/goigs-al-sant-crist-sant-pere-de.html