Josep Arasa i Ferrer

Els diaris, revistes, cartells, etc.. no són tan sols eines de difusió informativa. La seva utilitat va molt més enllà de la lectura. Serveixen com protecció del mosaic contra taques quan es pinta, quan es frega, per embolicar l’entrepà, per fer treballs manuals, per encendre el foc, ….Han perdut, però, un dels usos que més els van caracteritzar. Eren peces inseparables de les comunes, les latrines i els vàters. Actualment, excepte solucions apurades, ja ningú s’eixuga el cul amb paper de diari.

Els nostres avis feien les seves necessitats als corrals, al camp o al riu. La gent benestant es netejava l’anus i el seu voltant amb llana, puntes de coixí o cànem, mentre que la gent més pobra feia servir les mans o materials més barats com fulles, herbes, fenc, pedres, sorra, molsa, falgueres, etc. A l’antiga Roma es feia servir una esponja natural amarrada a un pal que, després d’usar-la es posava dins una galleda amb aigua salada i els usuaris compartien eina.

La difusió de la premsa i el paper, a partir del segle XVIII, van canviar els costums sanitaris donant una nova utilitat als diaris. Malgrat que els xinesos ja l’utilitzaven des de feia segles, el paper higiènic el difongué, el 1857, Joseph Gayetty, un inventor de Nova York que patia hemorroides i va comercialitzar uns fulls suaus, semblants a la seda, humitejat amb àloe “…el paper medicinal Gayetti pel bany”.  

L’ús del paper higiènic al nostre país no es va començar a estendre de forma massiva fins als anys 60 del segle passat, malgrat que ja feia alguns anys que en els millors hotels i en algunes cases es feia servir habitualment. L’autarquia econòmica del franquisme van mantenir durant tota la postguerra el tallat i plegat paper de diari per a ús higiènic. Al costat de cada tassa de vàter hi havia un gran ganxo o un clau  amb fulls d’un pam quadrat enforquillats. Les cases mes polides tenien un calaix de fusta amb una ranura a la part de sota per on s’estiraven els fulls curosament plegats i encaixats entre si, per tal que en agafar-ne un el següent quedes a la vista.

La primera comercialització de paper higiènic a Catalunya va seguir el model de plecs i no de rotlle. Quan la Papelera Española va començar a distribuir els rotlles de la marca Elefant, embolicats amb cel·lofana de color groc, va començar la veritable revolució.  El paper Elefant era marró, amb dues cares, una brillant que no absorbia rés i l’altre molt semblant al paper de vidre. Evidentment per la higiene no era el millor, però si que era perfecte per fer una llista, per dibuixar  o, fins i tot, per escriure obres literàries. Eleuterio Sanchez “El Lute”, va utilitzar aquest suport per escriure, des de la presó, les seves memòries.

Després del paper de color marró van sorgir els papers suaus de tissú que s’han anat imposant. A Sant Joan de Mediona l’any 1990 la família Gomà i la Paperera Sant Marco van obrir una fàbrica de paper tissú per paper de WC i cuina. L’any 2006 la va comprar la sueca SCA quan es fabricaven 90 tones diàries de pasta de paper, que es transformaven en 23 milions de tovallons i 40 milions de mocadors diàriament.

Les xifres són esfereïdores, especialment les que fan referencia al consum de tan preuat element. L’any 2013 (BOE 35/2013) la División Económica y Técnica del Cuerpo Nacional de Policia “para atender las necesidades de las distintes dependències policiales” va comprar 2.272.728 rotllos de paper higiènic. Aquell any la policia espanyola va gastar 6.227 rotllos diaris de paper per higienitzar les seves abundoses necessitats fecals.

Per saber-ne més:

Historia del papel higiénico. Eduardo Connolly. Revista de bibliofilia Hibris, 2011.