LES RIUADES DE L’ANOIA
Deixa un comentari
L’Anoia ha tingut molta importància en la formació econòmica i demogràfica de Catalunya ja que va ser un eix vertebral de la indústria paperera. En el moment de màxim esplendor van arribar a conviure 65 molins paperers.
Les pluges mes abundants del Penedès es donen al final de la primavera i començament de la tardor –el soroll de les portadores crida la pluja-, i aquests aiguats produeixen les grans riuades. De les riuades que recull la història cal esmentar la de 1344 que s’endugué la Pobla Vella i obligà al senyor de Claramunt a permetre el poblament al marge dret del riu, per evitar de nou aquest succés. Els anys 1584, 1788, 1790 i 1792 hi hagué riuades d’anomenada, l’Anoia arrasà els horts, i destruí fàbriques i alguns molins paperers. Important fou la riuada de Sant Bertomeu de 1842 (24 d’agost) que tan sols a la Pobla va fer caure 14 cases i matà una persona.
L’any 1850 el riu torna a fer malifetes, i la nit de santa Tecla de 1874 (22/23 de setembre) hi hagué una forta riuada. Aquella nit molts rius de Catalunya van sortir de mare i van arrossegar tot allò que se’ls posava al seu pas. A Guimerà, la riuada va causar 33 morts i enderrocar 96 cases. A Tàrrega, la crescuda de l’Ondara deixava 150 morts i 250 edificis malmesos. A les Borges Blanques van morir 14 persones. L’Anoia i el Bitlles destruïren moltes hortes, fàbriques de tint i blanqueig i alguns molins. A Subirats es trobà un home ofegat penjat sobre les branques d’un arbre on l’havia portat la riuada. El segle XX són importants les riuades del 6 de juliol de 1926 i la del 16 d’abril de 1942.
Els pagesos del Penedès coneixien l’origen de la crescuda de l’Anoia pel color de l’aigua. Si l’aigua era vermellosa era que havia caigut un xàfec a la vall de Miralles i que el culpable de la crescuda era la riera de Carme. Si les aigües baixaven de color gris, la tempesta havia estat entre el coll dels Brucs i la serra de Rubió (rieres d’Odena i Castellolí). Si la revinguda tenia el color de palla vella, l’aiguat havia estat als vessants segarrencs. (El riu Anoia. Ramon Morales. Abadia de Montserrat 1984).
El sansadurnidenc Jaume Raventós a La vida al Camp (Ed Balmes, 1962) ens explicava que fa anys les riuades de l’Anoia s’anunciaven d’una masia a l’altra amb el crit –El …cap … de l’aigua….! una dues tres vegades; fins que se sent la resposta del moli de més avall, que llença el mateix crit conca enllà.
Publicat a El 3 de vuit (17-05-13)