L’AMAGATALL DE LES MASIES

Deixa un comentari

L’aïllament dels masos i les èpoques difícils que el camp ha viscut durant tota la història ha fet que bastantes masies i, sobretot aquells que no es troben en una situació estratègica de visió, sovint tenien torres de defensa o espitlleres i matacans per tal de protegir-se davant d’intrusos i lladres de les seves rodalies. Per això era freqüent, no només trobar masies amb torres de defensa, sinó que les que no en tenien, a la part de les golfes, havien fet espitlleres per a la pròpia vigilància de forasters.

L’aïllament i la inseguretat també comportaven que a totes les masies s’hi fes un amagatall o compartiment en un lloc on cap foraster pogués trobar els objectes valuosos que s’hi guardaven. Servien per guardar els documents més importants i els diners i, fins i tot, per amagar menjar i poder disposar de provisions i no passar gana en èpoques de guerres i persecucions. S’acostumava a fer sota l’escala, o a l’últim graó o replà a l’entrada de la porta, o bé sota del forn de pa o el brocal de la cisterna.

Si es feia a l’últim graó de l’escala de la sala o de la primera planta, era justa arran de la porta , al punt més alt de l’escala. Era un graó buit d’uns dos metres quadrats, cobert per una gran llosa que servia de replà del final de l’escala i entrada de la sala. Per obrir i tancar l’amagatall es feia servir la mateixa barra que utilitzaven per tancar la porta, fen lliscar la llosa cap un costat. L’altre indret per l’amagatall era sota mateix de la boca del forn del pa, on hi solia haver la cendrera per posar la cendra del forn. Aquesta cendrera era feta amb quatre lloses, és a dir, una llosa a cada costat: una que feia de davantal i la de la paret sota mateix de la boca del forn, que al mateix temps feia de porta de l’amagatall que havien deixat a sota mateix de la solera del forn quan el van fer. Per obrir i tancar utilitzaven la barra o la mateixa pala de ferro que servia per treure les brases del forn, i fer venir la llosa cap endavant.

A les cisternes, des de la volta, on arribava  el nivell de l’aigua fins a la tapa del brocal hi havia uns tres metres. Quan feien les cisternes posaven unes lloses a la paret que sobresortien un pam o dos que feien les funcions d’escala per pujar i baixar quan la construïen o per netejar-la quan calgués.  Quan construïen el brocal, a un metre aproximadament sobre la volta, hi deixaven una finestra quadrada d’uns dos pams sota mateix d’una de les lloses que servien de graó, així quedava ben dissimulada i des de dalt del brocal no es veia.

També hi havia masies que a la sala principal, a la banda nord, hi havia una aigüera. A la part de sobre, tot l’espai que agafava, i recolzada sobre la mateixa pica, hi havia una llosa d’entre vuitanta i un metre d’alçada. A sota mateix de la pica n’hi havia una pedra de les mateixes dimensions, llevadissa: donava pas a una petita estança dintre la mateixa paret que alhora tenia una eixida a la terrassa.

Encara es mantenen vives a la memòria histories “d’emboscat” i maquis que durant la darrera guerra civil es van amagar a amagatalls de les masies d’Ancosa, Pontons, Castellet o la Geltrú.

Aquesta entrada s'ha publicat en HISTÒRIES DEL PENEDÈS el 19 d'agost de 2016 per Josep Arasa

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.