EL BARRINAIRE -Josep Arasa i Ferrer

"Tan sols quan has demostrat la teva capacitat de convertir-te en un problema pots començar a negociar amb el món la part de raó que creus que t'ha de correspondre" Enric Vila

27 de desembre de 2013
4 comentaris

L’ACCIDENT DE TREN CENSURAT

Ja feia anys que en Lázaro Vendrell de l’Ordal vivia a Toluca (Mèxic), on havia anat  buscant una vida més digne -tot fugint d’un servei militar que l’enviava a la guerra d’Àfrica-, quan el 16 d’octubre de 1938 va escriure una carta a la seva cunyada Salvadora Olivella, de l’Ada. Durruti 62 (actual av. de Catalunya) dels Monjos del Penedès. A la missiva s’interessava per l’evolució de la guerra, pel patiment familiar i pel país. “Vàrem saber el mateix dia dels fets del greu xoc de trens que hi hagué entre Martorell i Castellbisbal, i a causa que això va passar a la nostra línia, tinc molt d’interès  en saber-ne més coses”. Malgrat la gravetat d’aquelles paraules i la proximitat geogràfica de l’esdeveniment, la Salvadora mai va poder confirmar l’accident al seu cunyat.

El diumenge 25 de setembre de 1938, a les 20.30, a la sortida de l’estació de Martorell, passat el pont sobre el Llobregat, un tren de mercaderies que anava en direcció Barcelona des de Sant Vicens de Calders, carregat de soldats i persones que fugien de les tropes franquistes, va xocar frontalment amb un de passatgers que venia de Barcelona en direcció Vilafranca. Possiblement sigui l’accident ferroviari més greu de la història del ferrocarril a Catalunya. Encara avui es desconeix amb exactitud el nombre de víctimes mortals i de ferits, algunes fonts apunten entre 40 i 65 morts, i 200 ferits.

Era el moment àlgid de la Batalla de l’Ebre. El dia 21 de setembre el president del govern Negrin havia anunciat la retirada de les Brigades  Internacionals. El dissabte 24 hi va haver un bombardeig sobre el port de Barcelona.  L’any 1938, el Penedès ja sentia el flagell de les bombes de l’aviació, malgrat que des del dia 9 de setembre semblava que hi havia una certa treva. Milers de persones desesperades omplien carreteres, trens i camins escapant-se nord enllà esglaiades pel feixisme. La fam feia desplaçar molta gent de les ciutats al camp per comprar o robar aliments. 

És en aquests context que la publicació del succés als mitjans de comunicació va ser totalment censurada pel govern de la República. Tan sols la premsa internacional es va fer ressò de l’esdeveniment.  L’única referencia que es pot llegir a La Vanguardia és l’esquela, del dia 27 de setembre, d’Onesimo Lera Ruiz que “ha fallecido, víctima de un accidente el dia 25 en Martorell a los 41 años”. Tal es el secretisme en que es va mantenir l’accident que no és fins el dia 11 d’octubre de 1938 que l’ABC de Sevilla –editada en territori ocupat pels colpistes- recull la informació.

Les escenes d’aquella nit plujosa , sense electricitat, a l’estació de Martorell van ser dantesques, morts i ferits estibats al terra de l’estació nova (1929) traslladats amb mitjans rudimentaris cap a l’hospital local. En la relació que  em va fer arribar l’historiador martorellenc Ferran Balanza, de les 13 persones enterrades a la localitat amb motiu de l’accident, no n’hi ha cap que sigui del Penedès.

Publicat a El 3 de vuit (27-12-13) 

 


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

  1. Estic molt agraïda a la persona que ha publicat aquest artícle, ja que el meu avi i la meva mare anaven en aquest tren.El meu avi va morir en l’accident, i la meva mare que anava en el primer vagó va ser la única que es va salvar , tenia 11 anys . Havia buscat per tot arreu i no entenia perquè un accident tan greu,com deia la meva mare no sortia a cap fons documental . Volia demanar un certificat de defunció del meu avi, però com que no sabia la data exacta i no sortia res enlloc s’em feia imposible. Si per favor hi ha alguna altre persona que sap alguna cosa mes que m’ho faci saber, li estaré molt i molt agraïda.

  2. Soc de Castellbisbal. El meu pare, ja mort, sempre ens comenntava que el. any 1938, ell tenia 17 anys i col.labirava amb la Creu Roja. El dia de l’accident el van fer anar a rescatar a les víctimes. Comentava que tot era dantesc, i que com que l’accident es va produir al terme de Castellbisbal, els van fer portar molts morts al cementiri de la nostre vila.

  3. La meva àvia també va morir en aquest accidente. El meu avi es va salvar perquè estava a la plataforma fumant. Agraeixo molt l’article.

  4. Cap cotxe, no “vagó” noes va estimbar. Cosa impossible, donat que el traçat en aquest punt era (i ara tornará ser) en trinxera, passant PER SOTA d´un pont de pedra de la carretera d´Olesa que encara existeix. Aneu i mireu.

Respon a M.DOLORS BALLESTER LLANSANA Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.