Josep Arasa i Ferrer

Acostumats a polítiques a curt termini marcades pels ritmes electorals, els debats de futur, les realitzacions que depasin quatre anys sempre són paper mullat.
Aquests dies assistim aastorats a un debat, a vida o mort, sobre com cal solucionar el problema imminent de l’aigua de boca a Catalunya. Al marge de les consideracions polítiques o de l’idoneïtat de les solucions que ara s’emprenguin i degut a que el canvi climàtic no l’aturarem i el problema de l’aigua cada dia serà més gran, ens cal un debat nacionalobert i serè, i de les seves conclusions és de on hem de treure les directrius de l’aigua. Un debat de profunditat que no s’està encetant: quina és la Catalunya que volem pel nostre futur.

És cert que aquesta pregunta ha sorgit en els programes electorals dels diferents partits, però actualment despuès de dues legislatures de governs d’esquerres, ni hi ha hagut una resposta, ni s’ha encetat cap seminari amb participació de tots els estaments socials del país. Talment com si el futur de Catalunya fos un secret estratègic de cada partit. I si no definim quina és la Catalunya del demà, les solucions a la sequera tan sols seran pedaços conjunturals.

Si no és crea una xarxa de comunicacions i de transport públic eficient, si no es dona accés a les noves tecnologies a tot el territori, les industries continuaran concentrant-se allà on trobin tots aquests serveis. I conseqüenment la població continuara anant a viure on troba treball, que precisament no és l’indret on hi ha més aigua. El 80% de la població de Catalunya viu en una arèa que tan sols disposa del 3% de les reserves hídriques.
En aquesta direcció el govern d’aquesta segona legislatura, ha presentatun pla de carreteres i ferrocarrils, que si bé deixa zones com la Seu-Andorra sense comunicació ferroviària, enllaça bona part del territori. Però no ha tingut encara la capacitat de coordinar tots els transports públics existents, de casar el transport privat amb el transport públic,  o d’estendre la cobertura de la telefonia mòbil a tot el territori.

Si es continua mantenint el desenvolupament turístic centrat en el sol i la platja -que cada cop atreu menys visitants- continuarem tenint puntes de consum d’aigua molt elevades en les èpoques de més sequera -juliol agost- i en un territori on escasseja l’aigua. Tots els partit i les institucions parlen de desestacionalitzar el turisme i del turisme de qualitat, la realitat és que els dos darrers governs no han estat capaços de classificar qualitativament els nostres allotjaments rurals; ni de fer promoció del nostre fet diferencial, ni de promocionar les nostres zones rurals i el seu potencial antropològic, amb l’objectiu de crear a l’interior del país nous centres d’atracció. Tan sols el turisme gastronòmic i el de la neu són excepcions a aquesta lluita per la desestacionalització i la descentralització.

Cal una planificació agrícola en funció del territori i dels seus consums. És absurd que aquí continuem parodiïn i/o subvencionant agricultures que exigeixen elevats consums d’aigua, o mantenint sistemes de rec a manta. Governar no és tan sols repartir talons subvencionadors, governar comporta a voltes  prendre mesures impopulars. 
De la mateixa manera que un taxista quan se li espatlla el cotxe cal que el canviï si vol continuar treballant, i no rep cap subvenció pel fet de fer-ho; que un fuster o una perruqueracal que tinguin actualitzades les seves eines per a ser competitius i no reben cap subvenció per tenir les millors; els pagesos que encara no han actualitzat els seus sistemes de rec, que consumeixen més de l’estrictament necessari han de millorar les seves instal·lacions sense l’excusa subvencionadora per  no fer-ho.
Paral·lelament hi ha zones de regadiu que estan desaprofitades i amb les canalitzacions malmeses, perquè la pagesia ha decidit que els és més rendible -degut a les subvencions- plantar productes de secà que no regar, la qual cosa és absurda quan s’han fet les inversions per la portada de l’aigua. La planificació de l’agricultura- amb totes les limitacions que comporta- és una assignatura pendent a Catalunya i arreu de l’estat.

Les industries continuen gastant aigua potable per afers que podrien fer servir aigua reciclada. Una deslocalització industrial a llarg termini -tal i com exposava abans- esdevé una aposta necessària. Entre tant cal emprendre mesures urgents pel frenar aquest consum. La indústria petrolera de Tarragona i bona part de la química continuen emprant aigua potable per les seves torres de refrigeració, mentre les aigües del pantà de Foix -que serien bones per aquest menester- continuen sense aprofitar-se. La planificació i la gestió dels recursos hídrics existents esdevé urgent en tots els sectors i no tan sols en l’aigua de boca.

Els impostos sobre obres són la principal font d’ ingressos dels nostres municipis i és aquesta una de les causes de la destrucció de bona part del nostre patrimoni arquitectònic i paisatgístic. Si no és donen altres eines de finançament a les arques municipals és continuaran creant urbanitzacions, destruint recursos naturals i mantenint un turisme de segona residència que gasta molta aigua per construir i deixa molt poca riquesa al territori.

Catalunya ha de poder disposar dels seus recursos hídrics. Es il·logic que l’utilització de l’aigua d’un riu que neix i mora a Catalunya sigui un problema a resoldre des del govern de Madrid
 
I podria continuar amb multitud d’exemples que constaten, un cop més, que si no s’inicia el debat global i transversal sobre el present i el futur, totes les solucions que és puguin donar a la sequera són tan sols temporals i en molts casos més pròpies d’una política electoral que de país.