EL BARRINAIRE -Josep Arasa i Ferrer

"Tan sols quan has demostrat la teva capacitat de convertir-te en un problema pots començar a negociar amb el món la part de raó que creus que t'ha de correspondre" Enric Vila

22 de maig de 2007
General
1 comentari

LA OLIGOCRACIA INTERNACIONAL

Entre la pobresa i els paradisos fiscals.

El mes de setembre de l’any 2000, l’Assemblea General de l’ONU va acordar una sèrie de compromisos amb el nom de Fites del Mil·lenni que havien de realitzar.se abans de l’any 2015.

La llista enumerava diferents objectius en el camp de la salut, l’educació o l’alimentació. En un lloc destacat és feia esment de la lluita contra la fam, constatant que més de 1.000 milions de persones sobrevivien amb menys d’un dòlar diari, i 2.700 milions amb menys de 2 dòlars diaris, el que és igual a no tenir accés a l’alimentació de llurs famílies, a l’atenció medica, a l’habitatge, ni a l’aigua potable.

Passats sis anys des de que els 189 països de l’organització signessin aquest conveni, un altre informe de l’ONU, realitzat a totes les nacions, diu que el 1% de les persones més riques del món tenen el 40% de la riquesa global, mentre que la meitat més pobre tan sols disposa del 1%.

El programa de les Nacions Unides pel Desenvolupament (PNUD) diu que una de cada tres persones que viuen en el món en condicions de pobresa extrema són de l’Àfrica Subsahariana, i si continua la tendència actual, per l’any 2015 la xifra s’elevara fins el 50%. A l’Amèrica Llatina el 44% dels seus habitants, 227 milions de persones, sobreviuen actualment en condicions de pobresa.

Però en els països rics la pobresa també augmenta, als Estats Units hi ha actualment 45 milions de pobres, i aquí a Europa són uns 30 milions. 

Si a aquesta dada hi afegim que les 500 empreses multinacionals més grans disposen del 52% del producte mundial brut, i de que actualment es mouen 60 vegades més diners especulatius que productius, i que les polítiques neoliberals i de lliure comerç, apadrinades per les grans entitats bancàries, han produït un increment del nombre de pobres en països com l’Argentina, Mèxic, Nicaragua, Equador, Hondures, etc. el futur no es esperançador ni per l’any 2015 ni per més enllà (excepte pels grans accionistes).

Els economistes repeteixen que amb un impost internacional sobre el diner especulatiu seria suficient com per acabar amb la pobresa. Però clar als especuladors, als oligarques no els interessa, ells dominen el món, ells decideixen i deixen pels polítics cada cop menys espai de decisió. I per evitar futures carregues semblants, mantenen els paradisos fiscals, aquells llocs amb pocs impostos on no pregunten rés sobre el diner.

I no cal imaginar els paradisos allà, molt  lluny, amagats en mig d’una selva o un oceà, a Europa -a la social Europa, igualitària i defensora dels pobre- en tenim cinc de paradisos fiscals, Mònaco, Andorra, Suïssa, Luxemburg i Liechtenstein. 

Es a dir, les polítiques de globalització neoliberals amb la profusió d’enormes monopolis corporatius i l’increment de les privatitzacions d’empreses i serveis socials, impedeixen que les nacions en desenvolupament i les classes populars, puguem resoldre els nostres problemes econòmics i assistencials.

Davant d’aquestes realitats, si algú té una visió optimista del futur, li agrairé algun comentari.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

  1. Encara et descuides els paradisos fiscals del Regne Unit, un munt d’illes ben escampades, per Europa i per altres latituds.
    Dius que els especuladors no deixen espai de maniobra als polítics. Em penso que el problema és que no se sap ben bé on comencen els uns i s’acaben els altres. Els polítics (almenys la majoria) formen part d’aquest joc i procuren no parlar-ne gaire. Per molt que els lobbies els collin, el que fan, o deixen fer, constitueix una traïció al bé comú que, teòricament, haurien de defensar.
    A sobre els que denuncien com va el món, com Hugo Chávez i els nous bolivarians són denigrats contínuament pels benpensants, els mateixos que callen davant de situacions molt més sagnants.
    El problema és que hi ha molt discurs hipòcrita i complaent, i que la gent té por dels qui tenen les armes. Pensem en els periodistes russos morts per no voler acotar el cap. A la resta del món, en el fons els que tenen el poder també són els que tenen els diners i els que van fent i tenen el ronyó cobert, doncs això, anar fent… Són els poderosos els qui defineixen quin és l’interès de tal o qual país o de "la comunitat internacional" (quin eufemisme més fastidiós!).
    Ens hauriem de plantar tots plegats però quien le pone el cascabel al gato?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.