Josep Arasa i Ferrer

Mortals alerta,/que es cosa certa,/que vindrà l’hora/que hem de morir./Puix que el temps passa,/jo, que desgràcia!/feu per nosaltres,/ no penso en fi…. (Versos que es recitaven a Pontons i als pobles de muntanya del Penedès abans de sortir el difunt de la casa).

L’Església catòlica al llarg dels temps ha mantingut la posició de la inhumació com a única pràctica funerària fins al segle XIX, perquè ella comporta l’expressió més natural i espontània de l’esperança de la resurrecció del cos. L’any 789, -Capitulessis de Carlemany- es castigava amb la mort “al qui hagi incinerat el cos d’un difunt, segons els ritus pagans, i reduït els seus ossos a cendra” . Fins el decret del Sant Ofici del 8 de maig de 1963 es prohibia la sepultura eclesiàstica als que haguessin demanat que el seu cos fos  incinerat.

A Tarragona a principis del segle XVII, els enterraments dels pagesos, pescadors i menestrals hi acostumaven anar de 7 a 13 capellans; als d’una classe superior, de la qual formaven part notaris, argenters, teixidors, adroguers, etc., hi anaven de 15 a 30 capellans; i els dels mercaders i petita noblesa local amb més de 30 capellans, costaven entre 5 i 10 lliures.

Després de l‘enterrament es celebrava el banquet funerari.
Pilar Maspons i Labrós (Barcelona 1841-1907), escriptora amb el nom de Maria de Bell·lloc, explica que al segle XVIII era costum que els àpats funeraris es fessin amb el menjador gairebé fosc i amb la taula guarnida amb els plats de dol girats cap per avall amb una cullera i forquilla de fusta nova, posades damunt en forma de creu. A l’àpat no es podia menjar carn de ploma; si la casa era rica es matava un xai, si era pobra es servia bacallà i arròs. Acabat l’àpat, es tancaven del tot les finestres i s’encenien espelmes grogues, o sigui de la cera més ordinària, moment en que el senyor rector, que presidia la taula, deia una absolta pel difunt i l’acompanyaven totes les persones del menjador. Es desparava la taula deixant unes estovalles blanques netes posades i el capellà resava un Pare nostre o un De profundis, acabat el qual l’hereu del mort o el parent més pròxim – acompanyat per dos mossos o dos amics que aguantaven el cove dels pans- donava la volta a la sala repartint uns panets de xeixa. Aquest panets se’ls emportava cadascú a casa seva, on en menjava tota la família, tenint tots els que en tastaven, l’obligació de pregar per l’ànima del difunt.

Passats uns dies calia conèixer les disposicions testamentaries, Tomas I de Banyuls va demanar deu mil misses en el testament.

Animes difunts, el cel ens puguem veure junts/de nostre difunts germans, eternament descans (Aiguaviva).

Publicat a El 3 de vuit 20-09-13