LA MALA MORT DELS PARRICIDES DE GELIDA

Deixa un comentari

El   dimecres 29 d’agost de 1838, al pati de la Ciutadella de Barcelona, es van executar a garrot uns parricides de Gelida. Un pare i una filla que havien matat un home que els era, respectivament, gendre i marit.

Les execucions van ser un espectacle fins entrat el segle XX. Com que la justícia s’entossudia que la pena de mort fos un exemple, la gentada anava al patíbul a mirar. Tot allò que envoltava la mala mort era un èxit de públic.

Segons explica en Joan de Déu Domenech en el seu llibre L’espectacle de la pena de mort, un dels casos més ben documentats que han passat a la historia fou l’execució a Barcerlona del pagès Joan de Canyamars, condemnat a mort per haver atemptat, el 7 de desembre de 1492, contra el rei Ferran. Després de cinc dies de tortura hom va arribar a la conclusió que el pagès era boig i mancat d’enteniment; tot i amb això, fou condemnat a la mala mort: ‘Gairebé despullat, el posaren en un carretó amarrat a un pal. A la plaça del Blat li fou tallat un puny; al Born, l’altre. I allà l’home morí. El suplici, però, havia de continuar, i continuà. A la plaça de Sant Jaume li tallaren el nas, una cama i li tragueren un ull, i a la plaça Nova, una cuixa. A la plaça de Santa Anna, l’altra cama i l’altra cuixa. Després la comitiva anà pel carrer de Sant Pere, on acabaren d’esquarterar el que quedava del cos. Un cop fora ciutat, fou calat foc al carretó, i de tot se’n féu cendra.’

El cas de Gelida va ser més famós per la sentencia i els rituals judicials que pel mateix crim. Fet el judici, i condemnats a garrot, l’execució es va retardar uns quants mesos ja que la dona estava embarassada i només se la podia matar a ella, no es podia executar al fill  nonat i innocent. La justícia pacientment va esperar el transcurs de l’embaràs, fins i tot, deixà transcorre un cert temps perquè la criatura mamés.

Passades vuit setmanes del naixement, ja es va creure que el moment era arribat. Degut a que la sentencia deia que els dos assassins s’havien d’executar plegats, el pare va atendre l’arribada de la seva mala mort a la presó.

Però, en aquell moment el botxí de Barcelona estava sense ajudant i exposà a la autoritat que, sol com estava, no podia complir amb les dues víctimes. Un presidiari aspirant a la plaça va escriure al jutge oferint els seus serveis. Malgrat les protestes dels benpensants, la petició fou acceptada i el botxí comptà amb un ajudant voluntari, amb ganes de fer mèrits davant la gentada que assistí a l’execució publica.

Un cop el reus van fer el darrer ganyot, i  el cap i el coll van quedar quiets i rígids, van sonar tot de bufetades. “Perquè te’n recordis”, deien els pares als seus fills tot etzibant-los la clatellada. Els pares portaven als fills a veure una execució, perquè amb la lliçó de la mala mort aprenguessin a veure el que era la mala vida.

Un cop morts, els cossos foren traslladats per la tropa des del patíbul a la platja, van ser ficats dins unes bótes i llençats al mar. Segons informà el Diario de Barcelona, per ordre del tribunal les bótes tenien pintats un gos, un gall, un escurço i una mona, “en conformidad a la ley 12, titulo 8, partida 7. Segons sembla, era el vestigi de remotes pràctiques que ja aleshores tan sols estaven en el record i en el text legal.

Publicat a El 3 de vuit del 22-05-15

Aquesta entrada s'ha publicat en HISTÒRIES DEL PENEDÈS el 22 de maig de 2015 per Josep Arasa

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.