Josep Arasa i Ferrer

La por, les presons, els exilis, el racionament, la gana, l’estraperlo són els signes distintius d’aquella llarga post-guerra (1936-1939). La malnutrició va afectar la majoria de famílies del Penedès de la postguerra, va ser l’expressió més visible i dolorosa de l’escassetat de productes de tot tipus que es va patir fins entrats els anys 60.

Els nivells alimentaris de 1935 no es van tornar a tenir fins depassats els anys cinquanta. Als anys 40 la mortalitat infantil a l’Estat espanyol era de 142 nens morts de cada 1000 nascuts (ara a Catalunya és de 3.1, i a Etiòpia de 95/1000) fruit de tot tipus de malalties. Per acabar-ho d’adobar, l’any 1949, l’Argentina va deixar d’enviar blat a l’Estat com a conseqüència dels deutes impagats per la dictadura franquista. En aquestes circumstàncies a començaments dels anys 50, i malgrat la duríssima repressió, es començaren a donar les primeres mostres de descontentament.

Durant la Segona Guerra Mundial la dictadura espanyola havia combatut activament contra els aliats. Conseqüentment el país es va veure marginat dels organismes internacionals i dels plans de recuperació, concretament el Pla Marshall.

Fins el 26 de setembre de 1953 no es va firmar amb EEUU el Pacto de Madrid de cooperació econòmica, defensa i assistència tècnica, pel qual els EEUU obtenien unes bases militars en territori espanyol i a canvi feien unes aportacions econòmiques sense determinar. Encara avui no es disposen de les xifres definitives del volum total de l’ajuda americana. N’hi ha que classifiquen com ajuda oficial algunes donacions de caràcter privat, com les d’aliments per valor de 129.4 milions de dòlars, procedents d’organitzacions catòliques (National Catholic Welfare Conference), distribuïdes per Càrites.

L’any 1954 la dictadura va firmar a Nova York un conveni amb l’ UNICEF per respondre a les necessitats dels nens de l’Estat. El primer programa d’ajuda es va realitzar immediatament a causa de la desnutrició infantil existent,  i es va anomenar ASA (Ayuda Social Americana), i va suposar la tramesa de més de 300 milions de quilos de llet en pols, entre 1954 i 1968, fonamental pel creixement de la mainada.

Les interessades aportacions del govern dels EEUU, els organismes internacionals, i les institucions caritatives nord-americanes, permetien als nois i les noies de l’Estat beure llet tots els dies. Són del record d’una generació uns calders plens d’aigua a la qual s’afegia la llet en pols que venia en bidons o sacs grans. Calderons situats damunt un foc o una estufa de llenya, que s’havien de remenar constantment  i on, malgrat tot, sempre quedaven grumolls. Una generació que també compensava les seves deficiències alimentàries amb un berenar de formatge groguenc que arribava en llaunes “made in Usa” de 5 quilos. Mainada que tan sols havia sentit a parlar de la mantega americana, que es perdia pel camí de les corrupcions de la dictadura.

 Publicat a El 3 de vuit 19-12-14

Per saber-ne més.-

Els anys de l’estraperlo, Francesc Cabana, Proa 2005

La ayuda americana a España (1953-1963). Carlos Barciela Lopez. Universidad de Alicante, 2000.