Josep Arasa i Ferrer

El fuster-poeta-folklorista vilafranquí Antoni Massanell, de qui el passat mes de novembre vam celebrar el centenari del seu naixement, va escriure uns versos dedicats a la Font de Sant Llorenç: A la font de Sant Llorenç / vaig conèixer una herba, / de toc aspre, apelagós, / i de flor groguenca. / No en busqueu de més humil: /  viu a les esquerdes de les roques. / El bon sol li diu amoretes….

El fondo de Sant Llorenç està situat al Parc del Foix, a Santa Margarida i els Monjos, entre la Senabre i cal Noi. Hi predomina l’alzinar, el  marfull, el boix, el galzeran i el te de roca, herba a la que es refereixen els versos d’en Massanell. Sant Llorenç és un espai frescal que va ser important per les seves fontades on acudien gent d’arreu de la comarca, hi ha un parell de fonts, la que dona nom a la fondalada i la del Pouet del Cagalló,

Sant Llorenç fou un cristià cremat viu en una graella el 10 d’agost de l’any 258 a Roma. Per commemorar-ho, cada  10 d’agost, el reliquiari que conté el seu cap rostit és exposat al Vaticà per ser venerat. El Sant és patró  dels bibliotecaris, i és l’advocat del foc i dels oficis que treballen amb el foc com els forners, terrissers o vidriers, per tal de demanar-li protecció contra els incendis. La seva festa s’escau quan hi ha la pluja d’estels coneguda popularment com a Llàgrimes de Sant Llorenç.

Davant la font de Sant Llorenç, hi ha una cova utilitzada com cripta sepulcral a l’època del coure on s’han trobat restes: un ganivet de sílex, fragments de ceràmica i ossos de cranis humans i animals. Sobre el turo de la cova, a 344 metres d’alçada, hi ha una petita ermita romànica en ruïnes, Sant Llorenç de la Senabre. El topònim “Senabre” fa referència a la mostassa borda o ravenissa groga, Sinapis en llatí.

L’ermita fou construïda el darrer terç del segle XI i documentada a partir de 1305, actualment te la volta esfondrada, però  manté en peu uns trossos de les parets laterals i de l’absis semicircular, on s’observen dues bandes llombardes i tres finestretes de doble esqueixada. Annexa a l’ermita hi ha les restes d’una possible sagristia amb tres habitacions. Durant la prospecció arqueològica realitzada l’any 2011 es va constatar que  al segle XVI l’església havia esdevingut un mas on la cuina amb forn de llenya estava a l’absis. En el moment de les excavacions es va trobar ceràmica dels segles XV al XVIII. De l’ermita existeixen  testimonis gràfics (1912) que mostren el bon estat en que es trobava a principis del segle XX.

Actualment l’ermita es troba en un “estat total d’abandonament” segons fan constar els autors de la “Memoria de la prospecció arqueològica a l’ermita de Sant Llorenç de la Senabre” (A.Mauri, P del Fresno, E. Travé). Malgrat que l’ermita de Sant Llorenç de la Senabre està declarada Be Cultural d’Interès Local inclòs en el Catàleg del Patrimoni Cultural Català, la gran degradació soferta a partir de 1980 i especialment  des de l’any 2000 són un mostra més (El 3 de vuit 15-10-10, Santa Margarida) del desinterès del consistori per mantenir i respectar el patrimoni cultural.

Un altre poeta vilafranquí, Josep Parera, va deixar a la font, gravats en marbre, aquests versos: Lloc d’esplai del qui matina / font humil de Sant Llorenç / dolç repòs del qui camina / aigua fresca i cristal·lina  /que bevent-te el cos em prens. Tens per marc un bell paisatge / tens perfums, tens cants d’ocell / tens els besos de l’oratge / i del cel reps l’homenatge, / perquè et dona el seu mantell.