Josep Arasa i Ferrer

L’amic, i escriptor Francesc Murgadas es queixa sovint de la desaparició de les figueres del paisatge penedesenc. Malgrat l’hivern no sigui la seva època més llustrosa, el seu brancatge fast es manté soberg com tan sols ho poden fer els  arbres sagrats de la Mediterrània, símbol de la fecunditat i la fertilitat.

Fins no fa gaires anys no hi havia propietat sense una figuera. De figueres n’hi ha de nombroses varietats: blanca, negra, verda, roja, de coll de dama, cucarella, sajola…. Les figues constituïen la menja de pobres i de bestiar, el seu conreu era eminentment femení, i no se li concedia cap importància.  Malgrat tot no era gens estrany trobar als contractes d’arrendament de finques un apartat dedicat a la figuera, on deixaven ben palès que el fruit que produïen es repartiria parts iguales entre el propietari i el masover. Aquests tractes abusius dels propietaris eren deguts a les bondats de les figues per engreixar el bestiar, especialment els ànecs, les oques o els porcs. Així, hom engegava els animals per les plantacions de figueres, per tal que s’atipessin de les figues caigudes.

Per collir les figues no es cobrava jornal, tot esperant poder treure algun benefici de la venda de la fruita. Cosa un xic difícil, ja que, tal com he dit, menjar figues feia pobre i cridava misèria. Tan sols en èpoques de fam espantosa, s’elaborava l’anomenat pa de figues, pa que es menjava a contracor, en substitució del de cereals.

Les figues ben madures,  dedicades al consum humà especialment les de la varietat sajola, col·locades damunt de canyes, es posaven al sol perquè s’assequessin, procurant que no els toqués l’ombra, atès que els era dolenta, i, sobretot, que no es mullessin.

El fruit de la figuera, la figa, un fruit curull de llavors, ha donat un dels noms més populars que té l’òrgan genital femení, cosa que podria estar relacionada amb un vell joc de Carnestoltes, que consistia a penjar a l’extrem d’una canya, que aguantava una dona, un fil amb una figa seca i els homes provaven de menjar-se-la, després, naturalment, d’haver-la atrapat amb la boca. Com a premi, aquell que ho aconseguia rebia els favors ballables de la dama que menava la canya, així com un bon traguinyol de vi, per tal que es pogués ben “entonar”. Ah!, i cal advertir que la dama sempre procurava que se li mengés la figa el galant que li feia més peça, raó per la qual, la molt múrria, no dubtava a moure la canya de la forma que més li convenia.

Els padrins solien dir que en un temporal de molts trons i llamps, si t’aixoplugaves sota una figuera el llamp no et matava. La cendra de la figuera era un bon llegiu per rentar la roba i també per netejar els empostissats. Alhora , prevenia dels mals averanys i sobretot barrava el pas a les bruixes que quedaven amb els peus escaldats si la trepitjaven.

A la figuera, talment com el roure- se li atribuïa la virtut de guarir els infants del mal de trencadura la nit de Sant Joan. Possiblement entre les moltes virtuts curatives,  la que més temps ha perviscut sigui la de curar les berrugues amb llet de figuera. Cal collir una fulla i untar la berruga amb la llet que li surt de la cua. Si es fa a punta de sol, quan les fulles són molles de la rosada, les berrugues es curen en menys temps.

Per tots aquests, i per molts altres motius, m’adhereix-ho incondicionalment a l’admiració per les figueres del Penedès.

Publicat a El 3 de vuit de l’11 de desembre de 2015