Josep Arasa i Ferrer

Des de temps immemorials els pescadors saben que al llarg de la costa del Garraf entre la punta Ginesta i la cala d’Aigua Dolç, topònim prou evocador,  hi ha disset surgències d’on brollen cursos d’aigua dolça, que ells anomenen “aigua-dolços”, que alguns s’estenen fins a més d’un quilòmetre mar endins i que a causa de la variabilitat de tonalitats que presenten són apreciables a simple vista. L’explicació d’aquests cursos hídrics, en un país tan àrid i ressec com és el massís del Garraf, cal cercar-lo en el tipus de roca calcària on l’aigua de la pluja s’escola cap a l’interior del massís. El més important d’aquests rius subterranis és el de la Falconera.

La Falconera, al terme de Sitges, està originat segurament per la filtració del torrent de la Falconera , nascut en un vessant del coster de la Fita, a uns 280 m alt. En mig quilòmetre baixa uns 100 m, i ha originat l’ avenc de la Falconera, de 22 m de profunditat. Uns 2 km més avall desapareix totalment, a tocar de la caseria de Garraf. Mig quilòmetre al SW del port, es dreça el penya-segat de la Falconera, d’un centenar de metres. Al capdavall s’obre, ran d’aigua, la cova semi submarina que serveix d’escorredor al riu, una surgència que constitueix la deu submarina d’aigua dolça més cabalosa de les aforades als Països Catalans, bé que les aigües no s’han aprofitat mai.

En exploracions submarines de la cova, hom ha arribat a penetrar per galeries totalment inundades fins a una profunditat de 81 metres al llarg d’un recorregut horitzontal de prop de 600 m. una fondària sota el nivell del mar de 81 m i un cabal mig de l’ordre de 500 l/s, arribant als 200 l/s en períodes d’estiatge i als 10.000 l/s en fortes avingudes.

No és d’estranyar que la taca d’aigua dolça que s’endinsa més d’un quilòmetre en el mar procedent de la Falconera despertés l’interès des d’antic i, sobretot, es busqués la manera de poder aprofitar aquell doll d’aigua, que es perd irremissiblement en el mar. L’any 1899, Eusebi Güell i Bacigalupi (1846-1918), primer comte de Güell, industrial, empresari i reconegut mecenes de la cultura catalana, que aleshores era també propietari de la “quadra de Garraf”, de la Pleta, del pavelló de caça de la família Güell, i del Celler de Garraf, va endegar i subvencionar la seva exploració, que aniria a càrrec de la Companyia d’Aigües de Begues, amb el propòsit d’un futur abastament d’aigües potables a Barcelona, cosa que va rebre l’informe favorable per part de la Comissió de Foment de l’Ajuntament barceloní. A tal fi, es van excavar quatre pous artificials i es van obrir diversos túnels a través dels quals es va poder descobrir la boca de la cavitat subterrània i part del curs del denominat “riuet de Garraf”, ja què la veritable sortida de les aigües subterrànies està amagada sota el nivell del mar i l’aigua que es veu per la superfície és només un sobrant del corrent inferior. El primer pou arriba als 42 metres de fondo. El segon pou, que té una profunditat de 34 metres, es troba en la confluència del torrent de la Jonquera amb la riera de la Falconera. El tercer té el seu fons inundat a 60 metres de profunditat i és situat a la riera de la Falconera, a l’igual que el quart, anomenat “pou de l’Eusebi”, que té una fondària de 50 metres i és l’únic que incideix sobre la xarxa de galeries artificials de la Falconera. Després de quatre anys de treballs s’abandonà el projecte i la ciutat de Barcelona es decidí pel projecte que l’abastiria d’aigua des del Ter.

Publicat a El 3 de vuit el 07-08-15