Josep Arasa i Ferrer

o com destruir un passat gloriós

Que ERC està en crisi es un fet constatable per la militància i pels analistes. La significativa pèrdua de vots es un toc d’atenció pels dirigents que reiteradament semblen cecs a la realitat, però com diu Víctor Alexandre “és més fàcil blasmar l’adversari que veure les pròpies contradiccions”.

Qualsevol partit te com objectiu l’obtenció del poder, objectiu lloable en un sistema democràtic. La diferencia entre les dretes i les esquerres es que si per uns el poder es el mitja per la perpetuació del sistema, per els altres es tan sols l’eina per realitzar la seva “revolució”.

Obtindre quotes de poder és sempre important per a la conquesta d’aquells espais de llibertat que altrament no serien possibles.Quan un partit -que es diu d’esquerres- com ERC, obté una quota de poder i no projecta el seu ideari diferenciador, perd la seva raó ideològica de ser, i la seva activitat queda difuminada en la globalitat.

Ja fa temps que dels dirigents actuals d’ERC han desaparegut conceptes com la lluita per l’independència o referèndum per la república, amb la conseqüent pèrdua de diferenciació ideològica. Pèrdua, a la que cal afegir la ineptitud política d’alguns dels seus dirigents que van ser capaços de destruir, fart de calçots i bon vi, iniciatives populars que caminaven en aquesta direcció.

Deia l’altre dia un bon amic, a qui ERC va sondejar perquè encapçales una llista en les darreres eleccions municipals, que en les converses prèvies a l’acceptació va proposar, que en cas de que fos elegit, una serie de condicions que comportaven el sanejament de l’irregular situació econòmica i laboral de l’actual administració municipal que esta en mans del PSC des de fa molts anys. La resposta dels membres d’ERC va ser fer esment de que el PSC era un aliat seu en el govern i que ja en parlarien en el cas de que sortís elegit. Evidentment el meu amic va dir que no encapçalava la llista i la persona que van posar en el seu lloc va ser una sense gaire prestigi cultural, ni social i castellanoparlant “en la intimidad familiar”.

La grandesa organitzativa d’ERC esta en el sistema assemblari, que erròniament ja és va intentar que desaparegues en el congrés de Lleida. Les assemblees son mecanismes més lents en les seves decisions que el centralisme democràtic dels aparells de la majoria  de partits, però molt riques en aportacions i debats ideològics. Perdre aquest patrimoni es perdre també una part de l’identitat històrica i democràtica d’ERC. I aquest sembla el desig de l’actual direcció nacional amb les interferències en les executives de Vilafranca-Alt Penedès o de Tortosa per citar tan sols un parell d’exemples. 

ERC esta en crisi de vots i aquesta davallada continuara mentre l’actual direcció nacional no recuperi l’ideari històric, i no esdevingui la punta de llança política de tots els moviments populars que treballen per l’alliberament de la nostra nació.

En aquest camí ERC esta esdevenint un partit de càrrecs, un partit on la cadira i la tàctica són més important que l’ideologia en que governar i l’estratègia a seguir. Si això continua caldrà pensar en repescar al Marroc el líder perdut.