Josep Arasa i Ferrer

Tot passejant per la capital em sentia lluny.

Em sentia lluny quan fa uns dies tenia la possibilitat de ramblejar. Em sentia lluny d’una ciutat que fa del turisme el centre del seu interès. D’un turisme d’espardenya que compra a les botigues de "souvenirs" nines amb "faralaes" i barrets mexicans. D’un turisme al que ningú explica el que és Catalunya, i d’un govern que no forma, ni controla els guies que acompanyen els grups. D’un turisme de tors nu que no sap on te la dreta i fa de la rambla un garbuix de vianants perduts, trepitjadors d’escopinades i ensordit pels crits de mil brètols. 

Em sentia lluny d’uns polítics que van beneir una llei del civisme mentre mantenen els "trilers" i no incrementen el nombre d’assistents socials per ajudar els pidolaires, ni les places d’albergs que puguin acollir-los. Em sentia lluny dels que permeten que la brossa i la degradació s’acumulin als jardins de l’antic Hospital de la Santa Creu.No em sent proper als mil artistes nocturns que a cop d’"spray" embruten façanes i portalades en nom d’una llibertat i d’un art que s’apropa al delicte.

Barcelona a l’entorn de la Boqueria continua fent pudor de pixum. Barcelona en els passos soterranis degradats de la plaça de Catalunya puda a claveguera. Els carrers de la Barcelona vella, també.

Barcelona no inverteix en manteniment, i la majoria dels brolladors no funcionen. La majoria de les il.luminacions monumentals estan apagades i les altres estan trencades. Em sento molt lluny del mil assassins del paisatge urbà que amb la seva manca de civisme, el seu llapis o el seu poder, destrueixen la ciutat o col.laboren en la seva destrucció. Amb la seva actitud estem perden una part de la historia de la ciutat, de la historia del país.

I jo m’estimo la meva ciutat, però cada cop que hi passejo em sento més lluny. Serà que m’estic fent vell.¡¡¡