Josep Arasa i Ferrer

Tota la història del referèndum d l’1 d’Octubre -el Procés- cal situar-la en el context de les mentides d’Espanya, la més real: la suposada Transició espanyola cap a la democràcia. S’havia repetit una vegada i una altra que sense violència es podia parlar de tot, fent referència a la via basca d’ETA. Mentida que gran part de la població catalana va comprar. Sense aquesta mentida, el Procés, per via absolutament pacífica, que va engrescar a milions de catalans no s’hagués produït mai. Però cal què no oblidem altres enganys que hem patit i patim.  L’Estatut del 2006 no va ser una cruel enganyifa? On para el suposat federalisme dels socialistes? I allò que els comuns en deien “procés constituent no subordinat”? Què hi ha del boicot clar, farcit de mentides del Corredor Mediterrani,? O de com ha mentit el govern espanyol amb el sistema de finançament, amb la presa de pèl de les inversions mai executades? I del dèficit fiscal que cada dia ens enfonsa una mica mes. Què dir del “democràtic” espionatge massiu contra els dirigents independentistes, que encara ara es nega tot mentint descaradament?.

El camí del Referèndum sorgí de la iniciativa d’organitzacions de la societat civil catalana, singularment de l’Assemblea Nacional Catalana. El president Carles Puigdemont acceptà la proposta i convocà oficialment el referèndum pel dia 1 d’octubre de 2017,  amb la pregunta “Vol que Catalunya sigui un estat independent en forma de república?”. El caràcter unilateral del referèndum estigué determinat per la negativa reiterada del govern espanyol —que el declarà il·legal— a pactar-lo.

El 6 de setembre, el Parlament de Catalunya aprovà la Llei del referèndum, i a partir d’aquest dia començà una operació repressiva de l’Estat adreçada a impedir-ne la celebració. A mitjan mes, el Ministeri d’Hisenda intervingué les finances de la Generalitat, i la Fiscalia General de l’Estat unificà el comandament dels Mossos d’Esquadra, la Guàrdia Civil i la Policia Nacional en el coronel Diego Pérez de los Cobos. Diversos milers d’efectius d’aquests dos cossos foren traslladats des d’altres punts de l’Estat espanyol a Catalunya. Des de abans de la seva convocatòria l’Ajuntament socialista de Santa Margarida i els Monjos actua contra les accions de l’ANC. Els veïns i veïnes del municipi reaccionaren a aquesta repressió antidemocràtica amb diferents manifestacions i ocupant la Casa de la Vila un parell de vegades.

Tot i les mesures repressives, l’Estat no pogué desmantellar el nucli de la logística del referèndum. Abans del diumenge 1 d’octubre de 2017, la peça més buscada pels serveis d’intel·ligència espanyols i per milers de policies i guàrdies civils, van ser les urnes. Unes peces anomenades en clau ”twperwares” que centenars de voluntaris, amb molta discreció, vam transportar i amagar. Rajoy les va fer  buscar gairebé tant com les butlletes electorals i va afirmar repetidament que no es podria fer el referèndum “il·legal” perquè no es podrien comprar les urnes o, fins i tot, que ja les havien trobat.

El camí entre l’empresa xinesa que les va fabricar, Smart Dragon Ballot Expert, i Santa Margarida i els Monjos va passar per Elna, a la Catalunya Nord, i per Vilafranca del Penedès. Smart Dragon Ballot Expert va confirmar oficialment que havia enviat una comanda de 10.000 urnes a França, però no a Espanya.

A SMiMonjos les urnes van arribar una tarda calorosa al garatge d’una casa no vigilada propera a la del cap del grup municipal socialista i responsable de la Policia Municipal. Un regidor que al Ple municipal del dia 25 de setembre va dir que els independentistes “érem fills del franquisme i no teníem ideologia”. Al garatge les urnes es van posar al maleter d’un luxós cotxe antic que per obrir-lo necessita disposar de connexió elèctrica. Òbviament, va desaparèixer la bateria del vehicle.

Davant l’actitud repressiva de l’alcaldessa -actualment ocupa un seient al Parlament- i de la majoria socialista de l’Ajuntament  que es van negar a cedir els locals del poble per poder anar a votar i van fer actuar la policia i la brigada municipal per a fer desaparèixer tota la informació de la campanya electoral, els responsables del referèndum vam decidir concentrar la votació municipal en un sol lloc: l’Institut del Foix. Per arribar-hi es va preveure una línia d’autobusos que gratuïtament el comunicava amb les principals poblacions del municipi.

Per evitar les actuacions policials o municipals a l’Institut es van organitzar activitats des de el mateix divendres a la tarda fins diumenge al matí amb una gran participació dels veïns, les veïnes i els alumnes. A ple dia, dues persones van anar al garatge on dormien les urnes i, a porta tancada, les van canviar de vehicle. Dins una furgoneta de treball les van posar a un contenidor d’escombraries amb un rètol que posava “contenidor per ús exclusiu del jardiner” i les van tapar amb fullaraca.

Arribats a l’Institut a l’hora de dinar, quan joves i grans estaven distrets, un parell de persones amb roba de feina van entrar el contenidor “d’ús exclusiu del jardiner” i el van encadenar a un arbre relativament discret i proper a la sala de votacions. La sorpresa va venir quan els Mossos i la Policia Municipal van aparcar els seus vehicles a l’exterior de la tanca de l’Institut, visualment al costat de l’arbre on hi havia el contenidor. Diumenge al matí, quan a les 8 del matí les “forces de l’ordre” feien la seva ronda, van sortir les urnes del seu cau entre gran aplaudiments del veïnat i l’emoció dels qui les portàvem.

El “sí” va obtenir a Catalunya 2.044.038 vots (90,18% del total) i el “no” 177.547 (7,83%). Els vots en blanc foren 44.913 (1,98%) i els vots nuls, 19.719 (0,89%). Tanmateix, l’aspecte que més transcendí foren les brutals càrregues de la Policia Nacional i la Guàrdia Civil contra els votants i els ciutadans que impedien amb resistència passiva la requisa de les urnes. Segons l’informe del Departament de Sanitat publicat tres setmanes després, el balanç de les càrregues policials fou de 1.066 ferits.

A Santa Margarida i els Monjos malgrat que, a un hotel del municipi s’allotjava un escamot de Guàrdies Civils, de la repressió municipal, de les dificultats tècniques i de les noticies repressives que anaven arribant, van votar afirmativament 1.874 votants. Cap partit ha obtingut un nombre tant elevat de votants en unes eleccions.

Aquells anys Oriol Junqueras proclamava “Doneu-me 68 diputats i declaro la independència aquesta mateixa tarda”, no ho va fer quan els va tenir. Gabriel Rufian aixecava la veu per dir ”En 18 mesos deixaré el meu escó al Congrés dels Diputats i tornaré a la República Catalana”, d’això ja fa gairebé 10 anys. En el supòsit que els líders del Procés haguessin mentit, el seu engany el van pagar ben car a la presó o l’exili. L’exili ha estat l’únic que ha torpedinat amb èxit una part de l’estratègia repressora de l’Estat espanyol.

El Procés es va donar quan el conflicte nacional arribà a punts de màxima tensió, però aquesta tensió retorna cíclicament, s’ha donat al llarg de tota la nostra història i es continuarà donant, tot depèn de com de conscients en siguem i com ens hàgim preparat per quan torni a passar.