Josep Arasa i Ferrer

José Zorrilla y Moral (Valladolid, 21 de febrer de 1817 – Madrid, 23 de gener de 1893), fou un poeta i dramaturg castellà, universalment conegut per la seva obra “Don Juan Tenorio”, l’any 1868 va viure i escriure durant mesos a la Ràpita (Santa Margarida i els Monjos).

En Pere Ferrando Romeu en un extraordinari article ens parla de “la bona relació existent llavors entre Zorrilla i el vilafranquí Josep Puig i Llagostera (1835-1879), un industrial i polític rellevant a l’època, de pare vilanoví i mare vendrellenca que li va obrir les portes de casa seva de bat a bat quan Zorrilla va marxar de la població burgalesa d’Estépar per venir a viure al nostre país, ja que havia rebut l’encàrrec d’escriure  una llegenda amb gravats de Gustave Doré per part de l’editorial barcelonina Montaner i Simón”.

“Assabentat del compromís, i segons paraules del mateix Zorrilla “el excéntrico fabricante Pepe Puig i Llagostera […] me ofreció hospitalidad en su casa de Barcelona y en su fábrica de Esparraguera”. El reputat empresari vilafranquí era propietari de la colònia tèxtil allí establerta, que duia el seu nom, i que més tard fou coneguda com la Colònia Sedó, en funcionament fins a l’any 1980”.

“Repassant la correspondència entre els dos personatges, dipositada i consultable per internet a l’Archivo Municipal de Valladolid, ens adonem de l’enorme complicitat entre ells dos. Zorrilla l’anomena com el “querido Josué” o “mi querido Pepón”. El desembre del 1867 diu que “necesito recogimiento y silencio”. El gener del 1868 li confessa que “no tengo mas amigos que usted”, explica l’encàrrec de l’editorial barcelonina, i li pregunta “si es possible que yo llegue a esa [ciutat] sin ruido, me encierre en su casa de V. de absoluto incognito y saliendo a tomar el aire solo a primera hora de la noche y sin V. para que no me atisben, acabe yo mi leyenda…” . Més, endavant, a finals de febrer, Zorrilla insisteix: “pero ¿cree V. en conciéncia que yo pueda vivir largo tiempo en Barcelona? Yo odio las ciudades y me jodo en los hombres reunidos en sociedad. Hace catorce años que vivo en el campo por que necesito mucho aire, mucha luz y mucha soledad”

“Les intencions de Zorrilla, doncs, estan prou clares: volia estar tranquil, passar desapercebut i tenir temps per escriure. Continuant amb el repàs del contingut de les cartes entre ells dos sabem que Zorrilla va arribar a Olesa de Montserrat –a prop de la colònia d’Esparreguera- el dilluns 23 de març. I aquí s’acaben les cartes, lògicament per que ja eren junts. Com hem vist, el mateix poeta reconeix que el seu amic li va oferir la seva hospitalitat a la casa de Barcelona i a la fàbrica d’Esparreguera: en aquesta població del Baix Llobregat és on es va instal·lar en primera instància. Però, i Barcelona? No odiava les grans ciutats?”

“La resposta a aquestes preguntes les trobem al diari madrileny El Imparcial del 31 de març, tan sols vuit dies després de la seva arribada: “según tenemos entendido, el Sr. Zorrilla fijará su residencia en una casa de campo, cerca de Villafranca del Panadés, dedicándose á continuar sus Ecos de las montañas, que ha empezado á publicarse en Barcelona”. L’encàrrec ja tenia nom: Ecos de las montañas, i la seva publicació va anar apareixent per fascicles: el diari barceloní La Pubilla del 29 de març ja informa de l’aparició de les primeres entregues”.

“Però, quina era aquesta casa de camp a prop de Vilafranca? La solució l’hem trobat novament a la premsa, aquest cop local. Al setmanari Panadés del 26 de febrer del 1949 es comenta la lectura de l’obra Ecos de las montañas a la biblioteca de la Caixa de Pensions. I aprofita la conjuntura per transcriure la ressenya d’una excursió realitzada l’abril del 1879 per part d’un grup d’intel·lectuals barcelonins i organitzada per Puig i Llagostera. Entre els diversos llocs visitats hi havia el convent de Sant “Domingo” situat a la Ràpita (Santa Margarida i els Monjos) de la seva propietat (1). A l’esmentada ressenya s’afirma que l’expedició va poder admirar “el precioso panorama que se extiende a los pies del edificio, donde el inspirado poeta castellano señor Zorrilla escribió buena parte de su preciosa obra ‘Ecos de las montañas’”. Tot i que no hem pogut trobar d’on va sortir aquesta ressenya ni el seu autor, és evident que la informació la va donar el mateix Puig i Llagostera als integrants de l’excursió, ja que havien passat onze anys de l’estada de Zorrilla al convent. I acaba la notícia de l’acte a la biblioteca ponderant sobre la importància de la presència del poeta en aquest indret:  “Si don José Zorrilla ha alcanzado la inmortalidad por su obra ‘Don Juan Tenorio’, ello no quiere decir ni en mucho que ésta sea su obra cumbre. ‘Ecos de las montañas’ cuya cuna puede decirse fué nuestro cercano San Domingo, es una colección de Leyendas históricas ilustradas nada menos que por el artista Gustavo Doré…”

El convent fou posat a la venda amb la desamortització del 1836.  L’industrial Miquel Puig Catasús, pare del Josep, el va adquirir en subhasta pública a l’Estat el 1851 i, a la seva mort, el 1863 l’heretà el seu fill, que el va convertir en residència senyorial rural de la família.

“I aquí és on Puig i Llagostera va poder satisfer els desitjos del seu íntim amic: gaudir de pau, tranquil·litat, estar lluny de les grans ciutats, poder passar desapercebut i tenir concentració per escriure. Arran d’aquestes troballes vam tenir el goig (de la ma del company de recerques Josep Arasa) de passejar-nos pels entorns del convent, on vam descobrir que el camí que mena a la font de Sant Llorenç no te res a envejar a alguns dels gravats del francès Gustave Doré que acompanyen el text de Zorrilla…”

“…la tan cobejada tranquil·litat i el desig de passar desapercebut no es van poder acomplir del tot. La premsa del moment ja anava donant compte d’alguns dels actes en que el poeta era present. Es molt probable que algunes d’aquestes excursions tinguessin com a punt de partida l’estació d’Els Monjos, ben a prop del convent de la Ràpita. La seva estratègica ubicació, just a mig camí entre les ciutats de Barcelona i Tarragona, van possibilitar la mobilitat de Zorrilla pels diferents compromisos que anaven sorgint”.

En Pere Ferrando Romeu acaba el seu article explicant la presencia de José Zorrila a la festa Major de Vilafranca de 1868 i amb la següent reflexió “Sigui com sigui, el cas és que, amb el present treball podem afegir una altre il·lustre espectador de la festa major vilafranquina. Si ja ho van ser el Baró de Maldà a l’any 1805, el periodista barceloní Pau Pifarrer cap el 1839, i el polític i músic Anselm Clavé el 1863, ara hi hem d’afegir el nom de José Zorrilla per la edició del 1868. I es que, com diu la crònica de la festa major d’aquell any publicada en un diari barceloní “La festa de Vilafranca, unida al franc caràcter dels vilafranquins, deixa inesborrables records als forasters”.

1.- L’any 1603, al paratge idíl·lic del costat del Foix davant del molí de l’Abadal, els frares dominics edificaren el convent al que anomenaren Convent de Sant Domenech -Domingo en castellà- en recordança a qui fou fundador de l’ordre, Sant Domènec de Guzmán Garcés. El lloc precís del naixement d’en Raimon de Penyafort es desconeix. Consta que simplement era una torre de guaita que depenia del castell d’Olèrdola i que els seus pares n’eren els guardians. Edificació que l’any 1405 ja havia desaparegut, i encara avui, no se sap a quin lloc estava situada.

L’any 1990 l’ajuntament socialista de Santa Margarida i els Monjos sense cap fonament històric, va rebatejar l’edifici. El Convent de Sant Domènec (o de “Sant Domingo”) va esdevenir Castell de Penyafort. No queda clar si aquest canvi-invenció respon a la ignorància o disposen d’algun argument garneu secret.