Josep Arasa i Ferrer

Un insult és una paraula o expressió que és utilitzada per l’emissor amb la intenció de fer mal o ofendre un altre individu que és considerat com receptor de l’insult. És difícil de determinar amb precisió, què constitueix o no un insult, ja que es troba subjecte a convencionalismes socials i culturals.

Sovint l’insult es refereix a la sexualitat, als progenitors, aparença, discapacitats físiques o les capacitats mentals de la persona a qui s’adreça l’insult, en resum qualsevol cosa que pugui ofendre o molestar a qui va dirigit, per això en català diem que “no ofèn qui vol, sinó qui pot”. El camp a Catalunya és, també, una font inesgotable d’improperis “aixafaterrossos”,  “pastafanguer”, “pelacanyes” o “saltamarges”.

Saber insultar és tot un art, malgrat que generalment l’insult és una pràctica social desaprovada i rebutjada, però en aquesta  vida s’ha d’estar preparat, i és que mai se sap quan ens trobarem davant d’una situació que reclama un insult autèntic i impactant. Per si mai n’hem de menester, i tot i que el primer que s’aprèn d’una llengua són les paraules grolleres,  fa un temps que  l’escriptor i professor Antoni Ibañez està recollint en un mateix document  més de tres mil paraules que serveixen per insultar en català.

La nostra llengua, òrfena de protecció política i cultural durant segles, deu la seva continuïtat al poble i el poble ha mantingut durant generacions els insults. Malauradament la greu crisi que viu la nostra llengua  ha afectat  els insults en català, i igual que els renecs,  han estat força abandonats i sovint substituïts per castellanismes, patint així un greu empobriment lingüístic. La pàgina del Professor Ibañez  (http://tonibanez.webs.com/insults.htm ) vol conservar la riquesa del nostre bagatge: “buscabregues, tanoca,  palangana, cagarro tou, mocós, ploramiques, sabatot, barjaula, matusser, tita fluixa, panxacontent, aixafabolets, garrepa, panoli, dropo, desvergonyit, lladregot, malnascut, bocamoll, bordegas, bufagaites, gep de burra, baix de sostre, desvirgagallines,....”. Tan sols per dir prostituta  relaciona més d’un centenar de maneres. Llegint a l’Antoni Ibañez estic convençut que els insults catalans encara mantenen viva la seva utilitat  –sempre es pot trobar una cara que en necessita- i que per fer país hem de tornar a insultar en català.

De la Ràpita surten milers de insults. És a la Ràpita on es serigrafies les ampolles del Xitxarel·lo, un xarel·lo jove insultantment  deliciós nascut a Mas Cortei a la Granada, i embotellat a Santa Fé del Penedès per l’Albert Virgili (Martí Serdà). Es un vi per maridar amb plats de marisc i peix, amanides de pasta, sushi, arrossos, risottos, i també carns blanques. Un vi en boca d’infern, del qual no faré cap altre valoració per que he esdevingut addicte, tan sols escriure de l’envàs, autèntic repertori d’insults. “fatxenda, ecalfabreguetes, penco, garrí, gamarús, cap de fava, sapastre, cafre, pixa pins, estaquirot, baliga balaga, bord, barjaula, sapastre, estaquirot, xirucaire, desvirgagallines, dropo, ….”

La mateixa empresa presenta, amb una filosofia de disseny semblant, “El Bandarra”, un vermut artesà. Unes iniciatives joves i lloables, amb ampolles mal parlades, però ben parides.

Publicat a El 3 de vuit de 05-06-15