Josep Arasa i Ferrer

Avui, quan fa 31 anys de la seva mort, he de reconèixer que des de el dia que la vaig conèixer em vaig enamorar platònicament d’ella. Era una mica més gran que jo, i molt més atractiva intel·lectual i físicament. Enamoradís que sempre he estat, la seva presència em va trasbalsar. La Montserrat era  lluminosa.

Eren anys de moviments socials, de carrer i d’esperances de canvi. Franco havia mort. A Portugal jo havia viscut el miratge dels clavells. La paraula transició encara no existia i ens creiem redemptors de les classes proletàries. La Marxa de la Llibertat (1976) ens havia donat el nostre minut de glòria. Inspirats en les comunes l’Àngel Colom, Lourdes Magem, Pepa Alcrudo, algun altre passavolant i jo mateix vivíem en un pis espaiós del carrer Avinyó de Barcelona, davant del Borsi, allà on el pare de Picasso havia fet classes i on ell, deien, s’havia inspirat per pintar les Senyoretes del carrer d’Avinyó.

Entre debats i lectures polítiques, amb l’empenta d’Empar Pineda,  la líder del Moviment Comunista de Catalunya i d’altres profetes de la revolució utòpica, en aquell pis es va crear la CUPS, la candidatura d’unitat popular pel socialisme.

La CUPS fou una coalició electoral que es presentà a les eleccions generals espanyoles de 1977 com a agrupació d’electors, quan la majoria d’organitzacions a l’esquerra del PSUC o de l’independentisme revolucionari encara eren il·legals. Va ser impulsada pel Moviment Comunista de Catalunya i el Partit Carlí de Catalunya i rebé el suport del MUM (Moviment d’Unificació Marxista), del PSAN i del PSAN-Provisional. El nom de la coalició incorporava la unitat popular, inspirats en el projecte polític de Salvador Allende i en la revolució portuguesa. La campanya electoral de la CUPS va suplir amb el treball militant les limitacions econòmiques i administratives de la candidatura.
El seu cap de llista era el conegut activista cultural i polític Salvador Casanova i Grané molt vinculat als moviments populars de Granollers, que ja havia tingut una importància cabdal en la mobilització de la Marxa de la Llibertat. Un altre candidat independent vinculat a l’independentisme era Ramon Llorca López que havia estat membre de l’organització armada independentista Front d’Alliberament Català (FAC) i condemnat a 30 anys de presó. A la llista electoral havia de figurar com a número dos Josep Lluís Pons Llovet, que es trobava a la presó per pertànyer a l’organització anarquista  del Moviment Ibèric d’Alliberament (MIL) de Salvador Puig Antich i per haver participat en la coneguda fuga de la presó de Segòvia, però no va ser permesa la seva participació per motius administratius.

Durant mesos aquell pis va esdevenir una caserna visitada per exiliats, intel·lectuals, polítics, cantants i sindicalistes que sortien de la foscor a la recerca del seu espai de llibertat. Entre les assídues de conversa distesa l’advocadessa Magda Oranich, el seu marit Marc Palmes que havia estat advocat del darrer afusellament del franquisme, en Txiqui, i Montserrat Roig amb el seu company Joaquim Sampere, malgrat que tots dos estaven estretament vinculats al PSUC.

La Montserrat havia nascut l’any 1946 a Barcelona, en el si d’una família burgesa liberal de la dreta de l’Eixample. El seu pare fou advocat i escriptor. La seva mare també fou escriptora. L’any 1961 ingressa a l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual, on va conèixer Maria Aurèlia Capmany, amb qui va establir una amistat que duraria tota la vida. L’any 1968 es va llicenciar en Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona. Es va casar a vint anys amb l’arquitecte Albert Puigdomènech, un dels dirigents del SDEUB i amb qui va tenir el seu primer fill. Se’n separà i posteriorment enceta una relació sentimental amb Joaquim Sempere, director de la revista Treball del PSUC, amb qui va tenir el seu segon fill.

Quan arribava la Montserrat Roig a casa,  amb la seva alegria omplia tot el casal i els meus ulls feien pampallugues. La seva conversa segura i el seu somriure eren una lliçó permanent que em deixaven embadalit. Havíem passat nits senceres de converses i vi blanc. Parlàvem d’estratègies, de revolucions perdudes i d’exilis, recordo especialment una frase seva que esdevindria profètica “si el periodisme no es fa literari, ni perviurà ni serà periodístic”.

Montserrat Roig estimava Menorca explícitament. La complaïen el paisatge adust, admirava Borja Moll i Pere Melis. Ho tenia prou demostrat en les estades d’estiu a ran de mar. Copio textualment de la biografia de Montserrat Roig  “Des de ben jove, va participar en els moviments de protesta d’estudiants que es feien a les darreries del franquisme a Barcelona. Als inicis dels estudis a la Universitat de Barcelona, va ser membre d’Universitat Popular UP, branca juvenil i estudiantil de l’organització Força Socialista Federal FSF; en dissoldre’s aquest partit, es va afiliar al PSUC un cop acabada la carrera. Participarà, entre d’altres, en dos esdeveniments importants de la lluita contra la dictadura franquista d’aquells anys. El primer, la Caputxinada, l’assemblea constituent del Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona SDEUB, que va tenir lloc el març de 1966 al convent dels Caputxins de Sarrià, on la policia va mantenir encerclat el convent durant tres dies. El segon, la participació en la tancada de 250 intel·lectuals a l’abadia de Montserrat el desembre de 1970, en protesta contra el procés de Burgos, consell de guerra sumaríssim contra 16 militants bascos d’ETA. L’èxit de participació i la repercussió pública propicià la creació de l’Assemblea Permanent d’Intel·lectuals Catalans, plataforma a la qual es vincula i participa activament. També el 1970 abandona el PSUC coincidint amb el trencament del seu matrimoni i l’inici més seriós de la seva carrera literària. Torna a afiliar-s’hi en aprovar-se la llei antiterrorista, participa en encontres intel·lectuals i trobades obertes”.

Malgrat que la CUPS reuní unes 10.000 persones en el míting final al Palau d’Esports de Barcelona amb la presencia del revolucionari portuguès Otelo Saraiva de Carvalho, els resultats electorals van ser més aviat minsos: 12.040 vots i cap escó. Pel Senat, a la CUPS donàvem suport a Lluís Maria Xirinacs, que sortí elegit.

Amb la fi de la CUPS el pis es va anar dissolent, uns van marxar a fer la Crida, d’altres nord enllà, la gent va abandonar aquell refugi utòpic i vaig perdre les traces de la Montserrat Roig. De l’edifici en van fer un hotel i van tancar el Borsí. Montserrat Roig va publicar i viure intensament. Morí a la Clínica del Pilar de Barcelona el 1991, víctima d’un càncer de mama sense saber res del meu enamorament frustrat.