Josep Arasa i Ferrer

Des de 1765 -quan a Catalunya se li va permetre comercialitzar amb les Antilles- de Cuba es van importar: les havaneres, el rom, alguns americanos amb llurs Panxitas, cotó que alimentava la naixent indústria tèxtil, la bandera estelada, el bon tabac, i el carajillo. Catalunya hi portava vins, aiguardents i teixits i, des de 1798, esclaus africans.

Després d’un segle d’insurreccions i de perdre molta sang contra la metròpoli, Cuba va esdevenir independent. La guerra definitiva per la independència va començar el 1895 i es va acabar el 1898. Joves penedesencs van deixar

la seva vida en aquella absurda guerra colonial. Joves pobres de lleva obligada, els rics pagant tres-cents duros (9 euros) es lliuraven del servei a l’exèrcit espanyol.

“Un capítol força oblidat de la guerra de Cuba és el dels catalans que van lluitar a favor de la independència de Cuba. Alguns van desertar de les files espanyoles i van donar suport als soldats criolls. D’altres van estar des del primer moment a favor dels insurgents cubans. És el cas de Ramon i Joan Arnau, d’Emili Bacardí, i sobretot, de Josep de Miró i Argenter.” (Clàudia Pujol-Sapiens).

En Josep de Miró va ser un militar i escriptor penedesenc que es va convertir en l’home de confiança del líder independentista Antonio Maceo, amb qui va lluitar per l’alliberament de l’illa.

Josep de Miró i Argenter va néixer a Sitges el 4 de març de 1851, era fill d’una família benestant, el seu pare ja era advocat. Cursà dos anys de medicina a Barcelona, fins que interrompé la carrera. Va combatre a la tercera guerra

carlista (1872-76) allistat a les forces del general carlí Joan Castells i participà en diferents batudes a la comarca. Aconseguí el grau de tinent i comandà una companyia. Després de la pau de Sagunt es negà a entrar a l’exèrcit regular alfonsí.

Va emigrar a Cuba l’any 1874, sembla que desterrat, on compatibilitzà la seva feina amb la de corresponsal de la revista catalana La Llumanera de Nova York. L’any 1878 coneix Maceo.

Fins que no va esclatar la revolta de 1895, fundà i dirigí els periòdics cubans La Doctrina i El Liberal. El 14 d’abril va participar en el primer combat contra l’exèrcit espanyol. Amb poc temps, va rebre el grau de coronel, s’integrà a l’Estat Major cubà, va ascendir a general i finalment va esdevenir el primer general de divisió del Ejercito Libertador. Fou ferit a San Pedro i combaté amb Maceo tota la Campaña de Occidente.

Acabada la guerra fou nomenat director dels arxius de l’exèrcit. Dirigí el diari Democracia de Manzanillo i esdevingué membre de l’Academia de la Historia. A Cuba publicà diverses obres: Apuntes de la vida de Antonio Maceo (1897), Crónicas de la Guerra (1909) i la novel·la autobiogràfica Salvador Roca ( 1910). Va morir a l’Havana el 2 de maig de 1925.