EL BARRINAIRE -Josep Arasa i Ferrer

"Tan sols quan has demostrat la teva capacitat de convertir-te en un problema pots començar a negociar amb el món la part de raó que creus que t'ha de correspondre" Enric Vila

18 de juny de 2011
0 comentaris

HISTÒRIES DEL PENEDÈS:EL JUDICI DE DÉU DE CASTELLET

Les ordalies o judicis de Déu (judicia Dei) eren unes proves màgiques o religioses, utilitzades des de l’antiguitat fins al segle XIII, per dirimir un litigi. En la mentalitat primitiva, on dret i religió es confonen, les ordalies constitueixen el judici per excel·lència, en el qual Déu mateix pronuncia la sentencia a través d’una prova.

Hi havia una àmplia varietat de proves, n’hi havia de foc, de l’aigua, de les metzines, o de combat. En les proves de foc els acusats havien de subjectar ferros candents, ficar les mans en una foguera o en aigua o oli bullint, o caminar sobre brases. Les parts afectades eren embenades tres dies i el veredicte depenia de si es detectaven, o no, cremades o infeccions. Si les butllofes es curaven abans d’un temps determinat, Déu demostrava que la persona tenia raó. Si no, simplement, no la tenia. Amb les proves d’aigua -prova molt estesa en els casos de bruixeria- els litigants eren llençats a l’aigua lligats de peus i mans. El que surava era considerat culpable.

El duel judicial, en què s’enfrontaven a peu o a cavall dos litigants o dos cavallers designats per ells, no deixa de ser un altre tipus d’ordalia. Només si, per la gràcia de Déu, els acusats sobrevivien o no resultaven gaire ferits eren declarats innocents. Sovint fou admesa la substitució de persones per d’altres de categoria inferior o per animals.

A la Península Ibèrica, la major part d’aquestes proves es troben documentades als Furs de Lleó, dictats el 1017 per Alfons V de Lleó, on s’indica, com curiositat, que en cas de dubte sobre si un acusat realment s’havia cremat o no, hi acudirien sota jurament dos ferrers en qualitat de perits.

L’any 1037, quan era senyor del castell de Castellet en Bernat Otger, hi hagué una ordalia per tal de sentenciar el litigi que, des de feia dècades, mantenia la seva família amb el monestir de Sant Cugat del Vallès. El motiu eren els límits entre els castells de Castellet i el de Calders, propietat del monestir.

Per tal de dirimir el conflicte es practicà la prova dels albats. Cada una de les parts va comparèixer amb un nadó que van llençar a l’aigua. Déu havia de dictar el judici favorable pel nen que surés, que donaria la raó al seu portador.

El bebè que portava la representació de Sant Cugat es va enfonsar, però no totalment, en tant que el de Bernat Otger de Castellet va surar de bon començament. Els jutges van sentenciar que el monestir de Sant Cugat rebria una petita part de les terres en litigi, ja que el seu nadó s’havia enfonsat, però no havia arribat a tocar fons, mentre que Bernat Otger  es quedaria amb la part més gran d’aquelles terres. Creus i fites marcaren els termes convinguts.

Amb la introducció del dret romà i canònic, i les successives disposicions papals, les ordalies acabaren per desaparèixer.

JO NO T’ESPERO
04.11.2010 | 3.19
A General

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.