Josep Arasa i Ferrer

Als voltants del segle X, entre els comptats carolingis i els espais islàmics d’Al-Andalus se situava una àmplia franja de frontera, una terra desorganitzada, insegura i pràcticament buida que incloïa el Penedès. Per fer front a aquesta situació es van construir castells -193 a tota la franja catalana- que defensaven militarment el territori. Estaven situats en llocs de difícil accés, dalt de pics o de penyes per un bon control visual de la zona.

L’imperi carolingi va construir a les seves fronteres unes entitats geogràfiques i militars que s’han anomenat marques. La toponímia ha deixat traces d’aquest fet a Castellví de la Marca, antigament Castellvell de la Marca. Del poble vell en resten escassos vestigis. Castellvell estava situat sota el castell conegut com el Castellot.

El Castellot és un dels miradors més esplèndids del Penedès, dalt d’un penya-segat de 469 metres. El Castellot s’esmenta per primera vegada l’any 977 en ocasió d’una venda que feu el comte Borrell de Barcelona. Aquest castell defensava els límits occidentals de la comarca, i va ser el centre -juntament amb el de Castellvell de Rosanes- d’un dels llinatges feudals més importants de la marca del Penedès, els Castellvell, els quals van adquirir la propietat vers l’any 1023.

La torre mestra circular tenia interiorment un diàmetre de 220 cm a la planta baixa, amb unes parets de 165 cm de gruix. L’alçada era d’uns 10 m, i tal com succeeix a la majoria de les torres s’hi entrava -a mitjana alçària- per una escala de fusta, que en cas de perill, podia ser retirada.

Adossada a la torre hi ha les restes d’una dependència, i d’una cisterna, probablement utilitzada pel castlà, la seva família, alguns servents i alguns soldats, que eren els qui hi vivien permanentment. Els Castellvell era una família poderosa que tenia molts altres castells i propietats i no venien a residir-hi molt a sovint.

La posició del Castellot és privilegiada, des d’allà es poden divisar els  següents edificis militars: al nord, el castell de Font-rubí i el de Foix; al nord-est, la Granada i Subirats; a l’est, Olèrdola; al sud-est, Castellet; al sud, Banyeres, Lletger i Santa Oliva; i a l’oest, la torre de Can Pascol i el Montmell. De dia la comunicació es feia a través de senyals de fum, de miralls, o fent onejar draps, i de nit, fent senyals de foc.

Arran de cingle i prop de la torre hi ha les restes de l’església romànica de sant Miquel que era la capella del castell. L’església també tenia les advocacions de sant Pere i de santa Maria. Hi residia un prevere que havia de celebrar diàriament missa (1293). A l’altar de santa Maria els dissabtes, el de Sant Miquel els dimarts, i al de sant Pere els altres dies.

El Castellot i les seves  dependencies es van abandonar el segle XIII.