Josep Arasa i Ferrer

L’ofici de matalasser era dur. Viure acabada la guerra del 36/39, era molt dur. Uns no podien pagar i els altres havien de treballar tan sols per subsistir i poca cosa més. En Jaume feia els matalassos a canvi de quatre duros mal comptats i de l’àpat…

Al mas de l’Almunia on en Jaume Farré picava la llana dels matalassos, havia entrat la grip. La mestressa feia la picada del dinar asseguda al sol amb el morter entre les cames, neguitejada pels esternuts, la febre i els mocs. Jaume que et quedaràs a dinar? va preguntar la del morter. Sense deixar la feina i contemplant com penjaven i trontollaven els efluvis nasals sobre el morter, en Jaume va respondre ”Depèn d’on caiguin”. 

Els matalassos no eren rés més que un sac de tela que solia ser de cotó –fustany– amb ratllat vermell o blau i blanc o bé de flors difuminades, farcits de palla o de pellofa de panís els més senzills, de miraguà, de cotó o plens de llana els millors, amb un gruix d’un pam. La llana d’ovella necessitava prèviament un bon treball, primer calia rentar-la fins a treure-li tota la cera i d’altres impureses, i desprès esponjar-la. Un cop posat el farcit dins del sac i perquè el farciment no s’apilés, es passaven unes bastes de vetes -amb l’ajuda d’unes  agulles sequeres- que travessaven el matalàs, i es lligaven per uns forats fets a ambdós costats de la funda on s’avien posat uns ullets metàl·lics o botanès.

El matalasser a part de fer el matalàs,  havia de refer-los -els de llana cada cinc anys- això consistia en treure-la i procedir a rentar-la i un cop seca, esponjar-la. Esponjar la llana era una feina feixuga que es feia colpejant-la amb un parell de vares. Un cop esponjada es tornava a posar dins de la funda neta i es feien de nou les lligades amb les vetes.

En Jaume picava la llana compassant rítmicament els bastons. Els pals de varejar la llana solien tenir nou pams de llargada, els feia portar del Montseny del millor castanyer, també n’havia utilitzat de freixe dels Pirineus. Abans de fer-los servir els tenia una temporada dins el safareig lligats amb uns cordills fins que acabaven encorbats en angle molt agut per l’extrem més prim.

Jaume que et quedaràs a dinar? Depèn d’on caiguin, mestressa.

La feina d’avui l’hi portaria tot el dia, al mas no volien els matalassos a la catalana, els volien a l’anglesa i això requeria més temps. A l’anglesa duien un bordó al voltant per quedar més quadrats.

Als vols del migdia, en Jaume estava amarat de suor i adolorit d’esquena. Per tornar a casa calia fer tres quarts d’hora de bicicleta i allà l’esperava un plat de gana. Malgrat tot, encomanant-se a la patrona del gremi -Santa Llúcia- va decidir-se: Jaume et quedes a dinar? No mestressa, han caigut malament.