Josep Arasa i Ferrer

Els castells tenen els seus orígens en les fortificacions de l’antiguitat i, sobretot, en les del món romà. De castrum deriva castellum i d’aquí passà a castell.

El castell, tal i com avui l’entenem, és un fenomen medieval amb finalitats defensives, residencials i administratives. El castell era un centre del poder que avui definim com a feudal.

Quan parlem de castells, ens imaginem grans construccions bastides dalt de turons amb enlairades torres i vistosos palaus, en realitat, però, moltes vegades eren tan sols una sola torre o casa forta. En alguns casos a l’entorn de la torre es construïa un altre edificació i tot plegat es protegia per una muralla. La torre habitualment servia com habitatge del senyor o del seu representant, el castlà.

Però, els castells són també font d’una mística que els fan singulars. Castell i llegenda formen una parella inseparable. Els castells són indrets propicis per aquesta recreació del passat que constitueix la llegenda i per a la ubicació de les narracions mítiques que formen part indestriable de tota cultura popular. La llegenda embolcalla el castell.

El castell de la Geltrú, que ens ha arribat fins avui, és la reconstrucció feta sobre l’estructura de l’antic edifici medieval bastit entre els segles XII i XV.  No s’ha conservat l’antiga torre mestra de planta circular.

L’any 1922 el “Diario de Villanueva i la Geltrú” va recollir la següent llegenda del Castell de la Geltrú.

“El seu primer senyor era un gran conqueridor i malgeniüt. En una de les seves conquestes prengué una dama, la qual volgué fer la seva esposa contra la seva voluntat. El dia de les noces es desencadenà una forta tempesta. Segons un vell costum cavalleresc, les noces havien de celebrar-se a mitjanit, i abans es féu un gran àpat en el qual foren convidats gran nombre de cavallers. Al bo de la festa es presentà un trobador, que entrà al castell amb una consigna que la dama li havia donat, i pujà per una escala secreta que només coneixien els de la casa. Sobtadament es presentà a la sala on es feia l’àpat i s’oferí a cantar. L’oferiment fou acceptat. El trobador, que era el qui la dama estimava, en les seves cançons va dir al senyor que la donzella no seria la seva esposa. El cavaller, furiós, clavà la daga al pit del trobador. Un llamp encengué el castell i un tro terrible va ressonar. D’entre la fumera, i enmig de la tempesta, es veieren sortir dues figures blanques que, abraçades, se’n pujaven cap el cel.

Moltes nits, sobretot les de vent, hom encara veu voltar dues ombres pels entorns del castell. Aquesta visió es feia més intensa quan, refet el castell i en mans d’un altre senyor, aquest feia ús del dret de cuixa”.

Però aquestes ja són figues d’un altre paner…..