Josep Arasa i Ferrer

“El temps ho devora tot” deia en Publi Ovidi Nasó, (43aC-17 dC) un dels grans poetes llatins.

Al Penedès en tenim molts exemples de la voracitat del temps. A Sant Cugat de Sesgarrigues ja fa anys que es va engolir la Torre de Ventallols, documentada l’any 1018 quan era propietat d’Hug de Cervelló. Ningú ha trobat els seus fonaments.

A Santa Fe no coneixen l’emplaçament del seu castell, malgrat que fins el segle XVIII encara es trobaven referències. Puigdàlber tenia un castell propietat de Pere Bernat de Puigdàlber (1108); als inicis del segle XIV era de la família Ribes, descendent de Mir Geribert de Sant Martí. L’antiga casa forta i la capella adjunta de Puigdàlber han desaparegut completament.

A Sant Martí Sarroca no queda cap indici de la Torre d’en Vernet (1289), i a Torrelavit busquen la ubicació del castell de Terrassola (1058).

Però on el temps s’ha cruspit més edificis  sense deixar-ne rastre ha estat al municipi de Santa Margarida i els Monjos. Han perdut un bon grapat de construccions militars documentades amb anterioritat a l’any 1300:  la Torre de Santa Margarida (segle X), la Torre de Llitrà o Vitrà (1013),  la Torre de la Vall (978), la Torre de Rovira de Fontcavallera (985). S’ignora el lloc on s’alçaven les Torres de Magrinyà (997) i el de la Torta (979).

Al municipi no queda empremta de la fortalesa de Penafel, malgrat que se suposa propera a l’església de Santa Maria de Penafel. La fortalesa ja existia el segle XI i pertanyia a la família dels Santa Oliva. A principis del segle XIII apareix documentat en Pere de Penafel.

No gaire lluny de Penafel, en un lloc desconegut, hi havia (974) la torre d’Espitlles, que era possessió de Sant Pere de Roda. En segles posteriors la torre s’engrandí i s’anomenà castell. El 1446 era de Gaspar d’Espitlles. L’any 1574 pertanyia a Jaume de Copons; els seus descendents continuaren el domini durant tot el segle XVII.

Dins el terme de Santa Margarida, i possiblement proper a la capella de Santa Maria de la Bleda, s’aixecà – en un indret indeterminat- el Castell de la Bleda, esmentat per primer cop  en el jurament de fidelitat (1121) que Berenguer de Queralt va prestar al comte Ramon Berenguer III. El 1156 son esmentats Arnau i Berenguer de la Bleda, i el 1198 Sibil·la de la Bleda. Per motius desconeguts el castell va passar al rei, el qual va vendre el terme a Pere Febrer el 1381. A la fi del segle XVI, la baronia de la Bleda pertanyia als Avinyó, senyors d’Enveja i castlans de Vilanova de Cubelles. Cap al 1606 va esdevenir dels Vilafranca-Sabastida i, més tard, dels Grimau, dels comtes de Torralba i dels Salvador.

Construccions perdudes en el temps que li feien dir al vell del mas Cremat, home més bregat en remenar la terra que amb el llatí, “el temps és com la mula, no recula!!”.