Josep Arasa i Ferrer

El nostrat Raimon de Penyafort (vers1180-1275) és l’únic penedesenc a qui han pintat els artistes del Renaixement Fra Angèlic i Rafael. L’únic que va saber guarir al dominic fra Martí que patia de “males temptacions”.

L’any 1236, quan per mar tornava de Roma, en passar per davant de Tossa, demanà al patró de la nau que s’acostés a terra perquè un malalt demanava la confessió. Cap dels seus companys no havien vist ni sentit res, però li feren cas. Arribaren a la platja i trobaren agonitzant a Barcelo des Far que havia perdut la parla. En Raimon li preguntà si volia confessar-se i el malalt, recuperant miraculosament la veu, li contestà afirmativament. El sant l’escoltà en confessió, li donà l’absolució i en Barcelo morí en pau.

Degut a que en Raimon era amic del rei Jaume I, els mercaders barcelonins van demanar la seva intercessió per evitar la practica reial d’alterar el valor de la moneda de plata barcelonina -dita de tern- afegint més coure del declarat. Gràcies a les seves gestions Jaume I es comprometé, l’any 1269, a no modificar el valor de la moneda. Des d’aquell moment els mercaders barcelonins foren els seus devots.

La gent de mar sempre l’havia venerat com un dels seus patrons per haver realitzat la travessa des de Sóller a Barcelona, en sis hores, embarcat dalt de la seva capa. Amb el seu gaiato a tall d’arbre, l’escapulari per senyera i un crucifix com timó. La llegenda afirma que el de Penyafort es trobava a l’illa de Mallorca acompanyant el rei Jaume I, el rei havia donat ordre d’escapçar al pescador que tornés en Raimon a Catalunya, perquè el volia mantenir al seu costat, fins que li donés l’absolució per haver tallat la llengua del bisbe de Barcelona. D’altres versions expliquen que en Raimon no  perdonava al rei que fos un faldiller i mantingués relacions, entre d’altres, amb la dama aragonesa Berenguella.

Quan en Raimon va morir va ser enterrat al convent de Santa Caterina de Barcelona,  que estava situat en el mateix lloc on actualment hi ha el mercat del mateix nom. L’any 1835, desprès de la crema dels convents barcelonins, la seva sepultura, una tomba gòtica de marbre ben treballat, fou traslladada a la catedral de Barcelona. Al peu hi ha la figura jacent del sant, i malgrat que fos considerada com un retrat seu, modernament s’ha comprovat que el cap prové d’una escultura romana aprofitada a l’Edat Mitjana.

Quatre anys desprès de la seva mort el concili de Tarragona (1279) ja va demanar la seva canonització, però aquesta no es féu fins el 1601. La festivitat religiosa se celebrà, primerament, el dia 23 de gener.

La gent creia que la terra que havia estat en contacte amb la seva tomba tenia la virtut de calmar les tempestes de la mar. Se l’invocava per les nafres en general, les febres, el mal de pedra i els plets.