EL BARRINAIRE -Josep Arasa i Ferrer

"Tan sols quan has demostrat la teva capacitat de convertir-te en un problema pots començar a negociar amb el món la part de raó que creus que t'ha de correspondre" Enric Vila

24 de febrer de 2012
0 comentaris

HISTÒRIES DEL PENEDÈS: EL PARAMENT DE CASA

Abans del segle XVI una casa de camp devia tenir més la fisonomia d’un estable amb foc -on feien gairebé la vida en comú les persones i les bèsties de treball i de pasturatge- que d’una llar com avui l’entenem.

L’etnòleg Ramon Violant i Simorra (1903-1956) va escriure a l’ Art popular decoratiu a Catalunya,els mobles de les cases humils eren tan sols aquells que ells mateixos se sabien construir”. Uns bancs clavats a les parets i una taula per menjar, quan no menjaven a la vora del foc amb l’escudella a la mà, utilitzant per cadires troncs tallats a la mida. Dormien homes, dones i infants tots barrejats i per llit feien servir el paller o un munt de palla. Posteriorment dormirien en llit de colga, que era una caixa plena de palla, sostinguda per quatre potes més o menys decorades. La pallissa estava situada, habitualment, damunt la quadra dels animals -per estar més calents-  on s’enfilaven amb una escala de les anomenades de gat. Encara avui en alguns pobles penedesencs es poden veure cases de planta i pis, amb porta a la planta baixa i una sola finestra a la part superior, evolució de l’obertura per la qual s’entrava la palla. Les cases dels artesans eren inseparables del taller i el lloc de venda.

Les cases senyorials tampoc eren gaire confortables ni acollidores, només tenien els mobles i els atuells necessaris: caixes, taules, cadires, escambells, armaris, escons, bressols, llits, cantirers, escudellers, carrutxes……”Les caixes de núvia” tenien una tapa,  pany i clau, i als costats calaixets per a petits objectes,  contenien la dot de la dona que es casava, i si mort el marit la dona no l’heretava, la caixa -amb tot el seu contingut- tornava a ser totalment seva. La lenta transició de la caixa a la calaixera s’inicia a la segona meitat del segle XVII. La calaixera era més difícil de construir, i per tant, més cara, però permetia ordenar molt millor la roba.

Fins al segle XX els banys i les latrines particulars estaven reservats als rics, a Can Llopis de Sitges encara es pot veure una latrina amb tres forats. La resta de la població feia ús de les latrines públiques, la comuna. Les latrines emmagatzemaven els excrements als pous secs. Als masos es feien les necessitats directament al camp, al femer, o al corral.

La femta (bassa), quan no s’aprofitava directament per adobar els conreus, es guardava als pous secs fins que passava el marxant de comuna “el tastafems”, que tenia una perxa llarga amb la qual sondava l’alçada que havia assolit. Si considerava que havia arribat el moment, donava dia i hora per la recollida. L’arribada del marxant havia de ser anunciada per poder afegir aigua que ajudes a dissoldre els llots aferrats. Però no valia fer-se el viu  i llançar massa aigua, perquè el preu del quilo depenia de la seva qualitat i densitat. El marxant revenia els fems als pagesos com adob.

Publicat El 3 de vuit (Vilafranca) www.el3 de vuit.cat (24-02-12)

 

TOTS SOM EL JUEVES
20.07.2007 | 4.15
A General
ON SON LES ESQUERRES?
16.11.2008 | 2.04
A General
ZAPATERO: MENTIDER I POC INTEL·LIGENT
16.04.2009 | 7.04
A General

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.