Josep Arasa i Ferrer

He tornat a pujar a la Casa Alta, feia mols anys que no hi venia, te el mateix olor de segles i de rosada que recordava.
Malgrat que el foc hagi destruït els boscos, els tractors llaurat les eres, els brètols robat les teules i el temps respectat les parets mestres, el mas continua essent un edifici altiu. Mai sabré si mirava al llevant marítim vilanoví o al ponent de la plana. La Casa Alta encara guaita a quatre vents.

Em va donar aquell paper rebregat en Josep. El darrer pastor transhumant, el que manava els ramats des de la mar penedesenca fins la serralada Pirinenca per la carrerada que passava pel mas. Amb ell es va acabar aquell doble viatge anyal que tranquil•lament a peu, pujava el bestiar a la primavera i el baixava a la tardor.
Ja fa anys, quan en Josep es refugiava del fred a la enrunada cuina de la Casa Alta, va salvar de les flames un full esgrogueït amb cal•ligrafia clara:

“Mostillo fet segons els collidors de Vinebre:
4 petricons de most (1 litre)
1 pell de taronja, si no ni ha es pot posar de llimona
una cullereta de celiandre i un altre de matafaluga
i un got de farina

Posar el most en un tupí amb el celiandre, la matafaluga i la pell, fer bullir fins a reduir a la meitat.
Cal colar i deixar refredar. Quan estigui fred agafar un petricó del most bullit i afegir-hi la farina ben desfeta. Posar la barreja de nou al tupi i fer bullir tot un quart d’hora.
Es deixa reposar uns dies i és més bo.

Ells ho mengen amb pa torrat, els hi dona força i diu que cura els constipats.”

Es desconeix l’autor o autora de la recepta, però la dolçor d’aquesta llaminadura tardorenca es va mantenir viva en moltes cases de la comarca fins els anys trenta del segle passat.

Els ramats d’en Josep ja no fan dringar les esquelles, ni coneixen dreceres. En Josep ja no puja a la Casa Alta. Al mas no hi fan estada els collidors de la Ribera, la vinya va desaparèixer amb la fil•loxera a finals del segle XIX.