Josep Arasa i Ferrer

Fins que el progrés no ens va portar destil·lats d’origen remot, i no va posar greus impediments a la lliure circulació de aiguardents i alcofolls, a tots el monestirs i a totes les cases s’elaboraven preuats digestius.

Uns havien sorgit, en la foscor dels temps, com a barreja de diferents herbes d’apotecari macerades o destil·lades amb l’esperit o amb el vi per guarir pestes, malalties, o mals d’ull. D’altres, eren un plaer pel gust guardat a la foscor dels cellers que s’oferia en acabar l’àpat de festa grossa o als visitants il·lustres. Tots formaven part d’un receptari passat de generació en generació que s’engrandia o aprimava segons l’experiència i la voluntat de cada casa.

Ultra els convents, l’elaboració dels digestius era feina femenina. Del bon gust i el millor nas de la majordoma o de l’avia de la casa,  depenia la qualitat dels licors i, lògicament, dels components que hi posava, tan pel que fa als aiguardents, i a l’aigua (que sempre ha d’esser puríssima i de pluja) com a la dels vegetals, flors, herbes, especies, fruites, mels o sucres que donen l’aroma i el sabor.

Sant Sadurní d’Anoia havia tingut fama per la qualitat de les seves aigües. El terme es drenat per l’Anoia i per diversos torrents que hi desguassen, el més important dels quals és el riu de Bitlles o riera de Mediona. La part sud del terme es regada per la riera de Lavernó.

Potser fos per les seves aigües, per les mans, la memòria, la paciència  i el bon fer de la padrina de cal Macià, a estat a Sant Sadurní on he provat els millors licors casolans. La dona feia un licor de llet excepcional que s’encetava per Fires i tan sols s’oferia als capellans, al metge i a algun convidat que anava fort d’armilla.

Per fer-lo, barrejava un litre de llet de vaca amb un litre d’alcohol i amb un quilo de sucre; afegia una mica de vainilla i tres taronges fetes a trossets. Ho posava tot a macerar dins una garrafa de vidre durant una lluna (21 dies) i tenia cura de remenar-ho cada vespre. Desprès ho deixava reposar un altre lluna i ho filtrava amb un drap de coto diferents vegades, fins que no quedava cap pòsit. El resultat era excel·lent.

La pobre iaia mai va saber que quan disminuïa la seva ampolla de licor no era per raons d’evaporació d’un alcohol amb massa grau, si no per que el llépol del seu net i els seus amics li furtàvem, de temps en temps, alguna copeta.