Josep Arasa i Ferrer

Més enllà de la tradició oral, l’única referència escrita de les colles de Ball de Valencians del Vendrell i de Santa Margarida (Santa Margarida i els Monjos) és la que fa el rvd. Gaietà Vilaplana l’any 1927 a les “Notes històriques de la parròquia i vila de l’Arboç”. A la pàgina 217 llegim “l’ajuntament acordà traslladar la festa de sant Julià al 22 de gener de l’any a que ens referim de 1770… Prèviament concertats, els balls dits valencians; el del Catllar, que feu el castell de sis sostres, acompanyat de la dolçaina, es reputà pel millor; el de la Riera, el del Vendrell i de Santa Margarida”.

L’escrit de Gaita Vilaplana ha estat repetidament reproduït per constatar que el Ball de Valencians era el precedent immediat dels actuals castells. El ball de valencians és una dansa tradicional i la seva coreografia inclou diferents parts de ball i culmina amb l’elevació de petites construccions humanes. Les darreres investigacions relacionen el Ball de Valencians amb les muixerangues del País Valencià com Algemesí, l’Alcúdia, Peníscola, Titaigües, etc. A Tarragona s’han trobat les notícies més antigues del ball de valencians, els anys 1687, 1700 i 1706.

A més de les colles abans esmentades, hi ha  notícies de Balls de Valencians a: Albarca, Alcover, Alforja, Arbeca, l’Argentera, Barcelona, Bellmunt, Bràfim, Cambrils, Capafonts, Capçanes, el Catllar, Colldejou, Duesaigües, Falset, Igualada, Lleida, Llorenç del Penedès, Masllorenç, la Masó, el Milà, Montblanc, Mont-roig, Poboleda, Porrera, Prades, la Riera, Riudoms, Roda de Berà, el Rourell, Santa Oliva, la Secuita, la Selva, Tarragona, Tàrrega, Torredembarra, Ulldemolins, Vandellòs, Valls, Vilanova i la Geltrú i Vila-seca.

Durant el segle XVIII el Ball de Valencians es va difondre pels pobles del Camp i del Penedès. A principis del segle XIX va arribar a Valls, on els balladors es van dividir en dos grups amb idees polítiques oposades i la rivalitat els va portar a abandonar el ball i millorar la tècnica de les construccions finals. L’any 1926, F. de P. Bové, precisa “dins el primer terç del passat segle se’ls coneixia (als castellers) baix el nom dels “Valencians”.

A d’altres pobles, els Balls de Valencians van evolucionar de formes diferents: cadascun tenia la seva música i vestits, alguns van deixar de fer torres, altres van incorporar la figura del diable, en algun es recitaven parlaments o versots improvisats.

S’han trobat diverses versions de la música del ball de valencians i la seva comparació ha permès demostrar que, amb el pas del temps, la melodia va evolucionar fins a convertir-se en l’actual «Toc de castells».

El desprestigi social de les danses del seguici popular va fer que a finals del segle XIX els Balls de Valencians entressin en decadència, fins a desaparèixer totalment abans de la Guerra Civil.

Publicat a: El 3 de vuit (26-04-12)