FUNCIONARIS
Deixa un comentariEl Síndic de Greuges de Catalunya -dimecres 2 de setembre- ha lliurat al president del Parlament el codi de bones practiques administratives. Rafael Ribó ha explicat que una bona administració és la que informa, escolta i la que respon, la que actua de forma transparent, la que impulsa la participació dels ciutadans, la que gestiona amb rigor, i la que assumeix plenament les seves responsabilitats. Ha dit que tots els funcionaris, el personal i càrrecs han d’entendre que estan al servei dels ciutadans.
Un cos de funcionaris honest, dinàmic i qualificat es imprescindible per el correcte funcionament d’un país modern. A Catalunya varem perdre la gran oportunitat de crear una administració diferenciada quan es va “recuperar” la Generalitat. Poques vegades, al llarg de la historia, els països tenen la possibilitat de crear una administració, aquí es van informatitzar les instàncies mantenint pel funcionariat els mateixos vicis i els mateixos privilegis que duran el franquisme. L’amiguisme o el carnet del partit –sovintejada-ment- han obert les portes a llocs de treball que altrament haurien de correspondre als titulats de les escoles universitaries d’administració publica que encara no tenim. En la majoria dels casos l’administració es nodreix de titulats universitaris que han guanyat unes oposicions mes o menys transparents. Treballadors que no tenen cap incentiu per a realitzar la feina ben feta i en la majoria de casos mantenen la seva plaça durant tota la seva vida laboral encara que no desenvolupin correctament la seva tasca. (segueix)
Per moltes raons, Catalunya no és terra de funcionaris i –tradicionalment- aquest treball no ha gaudit de gaire prestigi exceptuant els sanitaris i els ensenyants. A Catalunya hi ha uns 300.000 funcionaris, 162.213 treballen per a la Generalitat, 99.682 per a les diferents administracions locals, 6.598 per a les universitats; i l’administració de l’Estat en manté 31.286 entre ells 6.565 policies. De cada mil catalans 38 són funcionaris. Segons el diari Avui aquest és el percentatge més baix de tot l’Estat. Al País Valencià són 44.5 de cada mil i a les Illes Balears 47.3. A Madrid, seu administrativa de l’Estat, n’hi ha 60 per cada mil habitants i a Extremadura –incomprensiblement- el percentatge es dispara, 83 funcionaris per cada mil.
“El lideratge d’Extremadura quan a empleats públics es fa més evident encara amb relació a la població ocupada. Gairebé un de cada quatre extremenys que treballa (23,3%) ho fa per alguna de les administracions, percentatge que quasi triplica al de Catalunya, 8,3% de la població ocupada. El País Valencià hi ha el 10.3 % i a les Illes 10.7. Madrid en te el 13.8% de la població ocupada. El País Basc 11.1%, Castella i Lleó el 16.6%, Andalusia 15.6%, etc.
Comparativament, dons, a Catalunya fa falta incrementar el nombre de treballadors a les administracions, o a Extremadura en sobren molts.
El que esta passant es que el govern espanyol també esta fent tot el possible perquè no s’ampliï el nombre i per a controlar-los. Per exemple el traspàs de l’única competència laboral que reconeix el nou estatut, el d’Inspecció de Treball, en limita el nombre i la seva qualificació.
Sense valorar que aquest traspàs, sigui com tants altres, una presa de pel ja que les competències traspassades es limiten a funcions informatives i mediadores i a garantir el compliment d’una normativa laboral sobre la qual l’executiu català no te capacitat legislativa, ja que així ho impedeix la mateixa Constitució espanyola; el govern espanyol exigeix que el cos de funcionaris sigui únic a tot l’Estat, el seu ingrés únic i la mobilitat geogràfica arreu de tot el territori estatal, el que impedeix garantir qüestions com els requisits lingüístics o el necessari augment del cos d’inspectors al nostre país.
De fet tan sols un 10,1% del cos d’inspectors de Treball i Seguretat Social treballa a Catalunya, quan aquesta ocupa el 16.4% de la població activa de l’Estat, i la seva quantitat disminueix malgrat la crisi. Així mentre l’any 2006 es van realitzar a Catalunya 195.888 actuacions, l’any 2008 aquesta xifra s’havia reduït a 130.263.
Aquest fet no es excepcional i ens trobem davant d’un greu problema estructural per a la bona gestió administrativa del nostre país. Una xifra de treballadors/es de l’administració des-compensada segons els territoris de l’Estat, uns treballadors/es que mantenen les seves places durant tota la seva vida laboral al marge dels seus rendiments, un continuat intent de control per part del govern de l’Estat de una bona part de la funció publica catalana, un col•lectiu de funcionaris dependents del propi govern central malgrat aquest hagi traspassat les competències al govern de la Generalitat, una administració des-motivada amb baixos salaris, etc.
Una situació que afegida a la crisi econòmica, la manca de identitat política dels nostres dirigents, la desmobilització general i la pressió centralitzadora, esdevé un llast excessivament pesat per a la realització del projecte nacional que Catalunya necessita.
La veritat és que això dels funcionaris ja cansa… Deixant de banda el nom de la cosa (amb el nou estatut, el nom aquest perd vigència), cal dir qui és funcionari i quants funcionaris realment hi han. Algú s’ha pres la molèstia de consultar les convocatòries de places funcionarials que es fan arreu de les diferents admininstracions? (Quan la realitat és que el nombre d’empleats públics ha crescut, en els darrers decennis, de manera espectacular, en especial als Ajuntaments). Pràcticament no se’n convoca cap. Aquesta discrepància entre la norma d’accés a la funció pública i l’augment de les plantilles públiques, doncs, a què és degut? Simplement, a que la immensa majoria dels llocs de treball públic són cobert a dit. Sí, literalment A DIT. I llavors hi entra tot el seguit de mals que podreixen un sistema democràtic: clientelisme, amiguisme, partidisme, mediocritat, corrupció… Si mireu de prop les diferents plantilles públiques, hi trobareu un percentatge ínfim (potser del 5, del 10 o del 15-20, per cent) de funcionaris reals, és adir, aquells que dieu de treball fix, amb oposicions guanyades i amb lo cul a la cadira ben assentat. La resta de personal es desglossa en els infinitis tipus de contracte laborals (que no funcionarials, regits per la legislació laboral): interinitat, obra o servei determinats, circumstàncies de la producció, etc. etc… (feu un cop d’ull, per exemple, als anuncis de contractacions laborals de l’Ajuntament d’Ascó: en aquest municipi nuclear tenen unes urgències terribles!). Hi han treballadors públics que estan ocupant interinament una plaça durant 10, 15 o més anys… Per tant, a l’hora de parlar de funcionaris cal parlar amb propietat, primer que res. Una altra cosa ja són altres qüestions prou importants: rendiment, dedicació, retribució, etc… (En quant a això només un simple apunt: poseu-vos a la pell, per exemple, d’un simple funcionari del gabinet de Presidència del País Valencià, amb l’assumpte dels famosos “trajes” de l’Honorable Camps).