Josep Arasa i Ferrer

JOAN BARRIL  (El Periodico 28/11/08)

La desconfiança és com un gas. Els gasos tendeixen a expandir-se i a ocupar tot l’espai possible. Només fa falta un punt de dubte i un àmbit abonat perquè la desconfiança creixi, s’instal.li i sigui molt difícil treure-la d’allà. Avui parlem de policies i de jutges. I se n’ha de parlar perquè ens agradaria que aquestes professions fossin més sòlides que gasoses i que les seves virtuts com a col.lectiu fossin superiors als errors d’alguns dels seus membres. Però em fa molt l’efecte que les desavinences entre mossos i jutges ja són irreversibles.
Uns quants mossos han estat jutjats i condemnats a penes de bastants anys de presó acusats de maltractaments en la persona d’un delinqüent que va resultar no ser-ho. Fins i tot en el supòsit que la víctima hagués estat realment un delinqüent, l’acusació és per si mateixa molt greu. No només per les garanties dels drets del detingut sinó també pel desprestigi que comporta per a tot el cos policial. L’abús d’autoritat és un delicte que mereix ser vigilat i eradicat.
A les pel.lícules hem après aquella jaculatòria que advoca perquè caigui damunt del presumpte culpable “tot el pes de la llei”. Però la llei pot ser lleugera o pot ser asfixiant i incomprensible. Tot depèn del jutge que l’administri. Perquè ni el jutge és una màquina ni la justícia és cega. En el cas dels mossos i de la severa pena que els ha caigut cal preguntar-se quant de judici i quant de prejudici hi ha en aquesta sentència. És el que els deia de la desconfiança. La policia sempre acaba estant per sota de tota sospita. Llavors ¿per quins ingenus motius hauríem d’arribar a pensar que la justícia actua sempre des d’un estat virginal, asèptic i desapassionat? ¿Cauria en el desacatament qui pensi en una animadversió de l’Administració de justícia pel nou cos policial català?
A mi m’alegra el desplegament d’una policia autonòmica catalana. I no perquè sigui catalana, perquè el delicte no té pàtria, sinó sobretot perquè es tracta d’una policia nova. És a dir: una policia que encara no ha tingut temps de flirtejar amb la corrupció, d’apoltronar-se i de crear vincles de mútues complicitats –i impunitats– entre l’estament judicial i el policial. Sorprèn la quantitat de casos pendents que té la justícia de Catalunya contra els mossos comparats amb la tranquil.litat amb què a la resta d’Espanya els cossos policials exerceixen la seva funció. Els Mossos són una policia nova que fa treballar els mecanismes judicials sol.licitant ordres de registre, entrades a domicilis o intervencions telefòniques. L’Administració de justícia, per contra, és una institució antiga a la qual no li agraden les novetats. Estic segur que la justícia és incorruptible, perquè si no es així més valdria exiliar- nos. Però no estic tan segur que no hi hagi en alguns jutjats una especial tírria per un cos policial que no ha après a fer favors i que, si ha de fer un control de carretera, no es quadra al pas d’un jutge. Aquesta és una de les causes de la debilitat dels mossos.
Però no és l’única. Els mossos han patit en aquesta legislatura una direcció política tímida, per no dir erràtica. Es va exigir aquest departament per tenir presència pública. Però a vegades hi ha massa absència i abandonament. Per televisió s’ofereixen més de 900 noves places per a mossos. Entre jutges, polítics i algun element indesitjable, estan fent massa mal a la policia. Quan als bons no els defensa ningú, els dolents es freguen les mans.