FER BUGADA

Deixa un comentari

FER BUGADA

Pèlags, rius i safareig públics del Penedès eren el cafè de les dones, el centre de relació social, i d’informació. Han estat l’àgora femenina durant generacions.

Un avia nascuda l’any 1918, recorda que fins que va tenir deu anys, quan rentaven a casa, no feien servir sabó per a la bugada. Explica que cada quinze dies es netejaven les peces grans de roba blanca submergint-les en un gran dipòsit d’aigua on s’abocava cendra. La cendra, que conté carbonat potàssic, reaccionava  amb els àcids grassos acumulats a la roba bruta i es produïa un procés de saponificació que netejava. Després d’un dia en remull, començava el treball amb la pala de fusta que l’estovava, un treball per el qual feia falta una bona força muscular. Desprès es buidava el dipòsit, i es tornava a omplir amb aigua neta per esbaldir.

Anys més tard, a aquesta segona aigua, s’afegia un llegiu casolà fet amb carbonat de calç i sosa comprats a cal Vicentó de Vilafranca, i en alguns casos s’afegia blauet per treure la grogor de la roba. Es deixava la roba un altre dia en remull per blanquejar-la abans d’esbaldir-la.

A partir de la popularització de la sosa, el sabó es feu a les cases. S’encenia un bon foc on es posava una caldera especial per l’ocasió. S’hi abocaven olis usats i greixos rancis del porc. Quan eren ben fosos, s’hi barrejava la sosa càustica. Era qüestió de remenar amb un pal de fusta, evitant els esquitxos, i quan es produïa la saponificació es deixava refredar fins que el sabó quedava a la part superior. S’abocava en motlles de fusta rectangulars per tal d’obtenir la forma de pastilles amb què rentar la roba. També existia l’elaboració casolana de sabó moll, utilitzat per a la neteja de la vaixella fins que el Mistol va fer irrupció a les llars l’any 1955.

La pastilla de sabó es reservava per les peces petites de roba. El primer canvi revolucionari en matèria de sabons van ser les escates, que no eren gran cosa més que sabó ratllat que  es dissolia més fàcilment en l’aigua que el que es venia en pastilles. Abans de la guerra van començar a aparèixer els primers productes de sabó en pols (Netisuau, fabricat a Sabadell i els Copons Lux).

El lleixiu era l’altre material imprescindible per a la bona bugada. Des de 1902 la imatge dels conills fen bugada ha estat indissociable del lleixiu. El lleixiu Conejo el va patentar la fàbrica Casamitjana  de Montgat, i a finals del segle XIX ja tenia al mercat les marques La Preciosa i la Estrella, que no arribarien a gaudir, però, de la popularitat de Conejo. Altres productes per a rentar la roba delicada van fer forat ja els anys 30, Libel (1930), Persil (1932), Norit (1944).

Els primers prototips de rentadores, amb tambor mogut a ma, daten de 1872. L’any 1901, l’americà Alva J. Fisher va inventar la primera rentadora elèctrica. Un espavilat fabricant barceloní, a mitjans dels anys 50 del segle passat, va crear una rentadora rudimentària de la marca Tedi que es podia llogar a hores. A la fires de 1955 es presentaren les marques de rentadores fabricades a l’Estat: Croll, Endesa i Mobba i l’any següent la marca Bru.

Aquesta entrada s'ha publicat en HISTÒRIES DEL PENEDÈS el 1 d'octubre de 2016 per Josep Arasa

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.