Josep Arasa i Ferrer

Iganacio Ramonet (Le Monde Diplomatique)

L’anunci de la Reserva Federal d’una abaixada important dels tipus d’interès, aconseguirà evitar la recessió als Estats Units i allunyar el fantasma d’una fallida mundial? Molts experts així ho creuen. I encara consideren que una reducció del creixement no serà el preludi d’un alentiment brutal de l’economia mundial.
Però d’altres analistes, també adeptes del capitalisme, es mostren més inquiets. Així, per exemple, a França, Jacques Attali profetitza que “aviat […] la borsa de Nova York, base de la piràmide de préstecs, s’esfondrarà” (1). I Michel Rocard afirma que “la crisi mundial la tenim per a demà […] Tinc la convicció que això explotarà aviat” (2).
Val a dir que els signes de desconfiança es multipliquen. Ho testimonia l’actual «riuada cap a l’or». El metall groc –la cotització del qual, el 2007, va augmentar un 32%!– reprèn el seu paper de valor refugi. Tots els grans organismes econòmics, entre ells el Fons Monetari Internacional (FMI) i l’Organització de Cooperació i Desenvolupament Econòmic (OCDE), preveuen una abaixada del creixement mundial.

Tot va començar el 2001 amb l’explosió de la bombolla Internet. Per tal de preservar els inversors, Alan Greenspan, president de la Reserva Federal dels Estats Units, va decidir llavors orientar les inversions cap al sector immobiliari (3). A través d’una política de tipus d’interès molt baix i de descens de les despeses financeres, animà els intermediaris financers i immobiliaris a incitar una clientela cada vegada més àmplia a invertir en pedra. És així com naixia el sistema de les «subprimes», crèdits hipotecaris de risc i interès variable atorgats a les llars més fràgils (4). Però quan el 2005 la Reserva Federal augmentava el preu del diner (el que ara acaba d’abaixar), s’espatlla la màquina i es posa en marxa un efecte dòmino que, a partir de l’agost del 2007, fa trontollar el sistema bancari internacional.
L’amenaça d’insolvència d’aproximadament tres milions de llars, endeutades aproximadament en 200.000 milions d’euros, comporta la fallida d’importants centrals de crèdit. Per tal de prevenir-se contra aquest risc, aquestes han venut una part dels seus crèdits dubtosos a d’altres bancs, els quals els han cedit a fons d’inversió especulatius que alhora els tenen disseminats en bancs del món sencer. Resultat: la crisi afecta el conjunt del sistema bancari com una epidèmia fulminant.
Importants centrals financeres –Citigroup i Merrill Lynch als Estats Units, Northern Rock al Regne Unit, Swiss Re i UBS a Suïssa, la Societat General a França…– han acabat reconeixent pèrdues colossals i preveuen depreciacions suplementàries. Per limitar la crisi, molts d’ells han hagut d’acceptar capital que prové de fons sobirans controlats per potències del sud i per les petromonarquies.
Ningú sap ben bé quina és l’amplitud exacta dels danys. Des de l’agost del 2007, els bancs centrals americà, europeu, britànic, suís i japonès han injectat en l’economia centenars de mil milions d’euros sense aconseguir restaurar la confiança.

La crisi de l’economia financera s’ha propagat a l’economia real. I la conjunció de factors –abaixada accelerada dels preus del sector immobiliari als Estats Units (però també al Regne Unit, a Irlanda i a l’Estat espanyol), desinflada de la bombolla de la liquiditat, caiguda del dòlar, restricció dels crèdits– fa témer, en efecte, un retrocés del creixement mundial. A tot això s’hi afegeixen d’altres fenòmens com l’alça dels preus del petroli, de les matèries primes i dels productes alimentaris. És a dir, els ingredients necessaris d’una crisi perdurable (5). La més important des que la globalització constitueix el marc estructural de l’economia mundial.

La sortida a la crisi dependrà de la capacitat de les economies asiàtiques per a rellevar el motor nord-americà. Estaríem llavors davant d’una nova manifestació del declivi d’occident que presagia el desplaçament del centre de l’economia-món dels Estats Units cap a la Xina. Si així fos, aquesta crisi marcaria la fi d’un model.