FAIÓ REMEMORA LA BATALLA DE L’EBRE

Deixa un comentari

Diluït per la calor i les mil noticies d’aquets dies, la localitat de Faió va celebrar dissabte 25 de juliol l’aniversari del inici de la batalla de l’Ebre, amb una digna escenificació.
El 25 de juliol de 1938 els combatents de la 42 divisió dels exercits governamentals varen creuar el riu entre Mequinensa i Faió en una operació de distracció que volia atreure l’atenció de les forces feixistes. No van poder reconquerir cap localitat, però van presentar una dura batalla i controlar un important nus de comunicacions. Passats els dies van quedar encerclats en una bossa tancada pel riu sense possibilitats de retrocedir.
Faió ja fa un parell d’any que rememora la gesta amb un ampli estol de participants i mitjans. (segueix)

L’operació formava part de la gran Batalla de l’Ebre. Era ¼ d’una de la matinada del dia 25 de juliol quan l’Exèrcit de l’Ebre, comandat des de l’Espluga de Francolí pel Tinent Coronel Modesto, va creuar el riu entre Mequinensa i Amposta amb un intent d’alliberar València de la pressió a la que la tenien sotmesa i crear una barrera defensiva de Catalunya.
Catalunya va jugar-se en l’operació militar la millor generació de joves i el seu futur defensiu. La batalla de l’Ebre va ser la darrera que es va lliurar amb tàctiques tradicionals.
La sorpresa en que es va agafar els exercits feixistes i la il•lusió d’aquell jovent van permetre superar en principi la desavantatge de l’escassetat d’aviació i munició. Transcorreguts uns dies la sorpresa es transforma en resistència, i el millor armament feixista juntament amb el recolzament italià i alemany van permetre als franquistes consolidar posicions i amb els mesos recuperar el terreny.
La batalla de l’Ebre va ser la mes cruenta i salvatges de la guerra. Malgrat que les xifres son molt variables segons els autors, en el centenar de dies que va durar van morir prop de cent mil persones. Avui encara hi ha restes humanes escampades sota marjades i oliveres. Mai se sabrà qui i quants van morir defensant la llibertat.
Homes i dones d’arreu del món, en la seva lluita contra el feixisme, s’enquadraren en les Brigades Internacionals i a les terres de l’Ebre van trobar la seva mort.
La batalla de l’Ebre va ser la darrera batalla romàntica d’Europa. No eren tan sols dos exercits que s’enfrontaven, eren dues concepcions ideològiques. Era el poble en la defensa de la seva llibertat, contra els conservadorisme en defensa de l’opressió.

La Batalla de l’Ebre va ser la darrera oportunitat per Catalunya. La Batalla de l’Ebre ha estat una romanalla viscuda amb silenci pels nostres pares, avis i governants. Avui quan aquella generació de combatents ja esta finint, avui entra en els llibres de la historia i de la dignitat. Molt tard, massa tard.

Passejant per aquelles terres encara trobareu avis que ploren en visitar les serres de Pandols i de Cavalls, encara sentireu l’emoció dels seus relats. He escoltat narracions heroiques i he vist abraçades inversemblants.
Quan el 240 batalló de la 60 brigada mixta va intentar ocupar Vilalba dels Arcs, en un dia de calor sufocant, els feixistes col•locaren una metralladora en el campanar de l’església. Des de aquella alçada batia tot el terreny causant centenars de víctimes. Les parets del cementiri van servir de refugi a les tropes republicanes obligades a deturar el seu camí.
El taca-taca repetitiu de l’arma es confonia amb els crits angoixants dels ferits, amb la set i amb la impotència de tots els que immòbils no podien avançar, ni retrocedir. Entre la por i el sofriment, els pocs joves que quedaren vius van perdre tot el seu cabell pentinats per la metralladora assassina.

Anys més tard, un altre mes de juliol, tot visitant les trinxeres i els espais del record, un avi calb explicava les seves angoixes a l’entorn de les parets del cementiri de Vilalba, quan un vell de posat distingit si va apropar per confessar: jo era el que el que estava al campanar amb la metralladora. El silenci ompli l’espai. Una frase trencada va anunciar una mar de llàgrimes i una forta abraçada ” i jo que li havia fet a vostè?”.
Avui ja fa anys que un és mort, i de l’altre tan sols es va saber que era del Tercio Nuestra Señora de Montserrat, i que justificava la seva acció amb la obediència deguda dels militars.
A la conquesta de Vilalba el meu pare va perdre el cabell, els amics i la joventut.

Cada any, quan arriba el 25 de juliol Faió fa memòria de tots i mante viu l’homenatge. No hi havia representants polítics a Faió, ells no tenen memòria.

Sortint de Faió vaig anar a Vilalba dels Arcs i a les parets del cementiri encara vaig buscar algun floc de cabell o una llàgrima. Tan sols hi havia restes de bales.

 

Aquesta entrada s'ha publicat en Sense categoria el 27 de juliol de 2009 per Josep Arasa

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.