EL BARRINAIRE -Josep Arasa i Ferrer

"Tan sols quan has demostrat la teva capacitat de convertir-te en un problema pots començar a negociar amb el món la part de raó que creus que t'ha de correspondre" Enric Vila

4 de juliol de 2014
0 comentaris

ESMORZARS DE FORQUILLA

L’esmorzar de forquilla és el gran àpat matiner, l’esmorzar de forquilla és la sublimació del desdejuni. Un esmorzar de forquilla és gairebé com un dinar. Com un dinar dels d’abans, és clar. Em confesso addicte als esmorzars de forquilla. Aquesta afecció no respon només a la gormanderia, sinó perquè els considero patrimoni cultural comunitari, perquè com bé deia Sèneca, cal mirar amb qui menges i beus, abans de mirar què menges i beus.

Abans els pagesos, per esmorzar, mai havien menjat croissants, era gent de feines dura, que al matí menjaven una botifarra amb mongetes, sang i perdiu, llebre estofada, arròs amb conill, uns ronyons, un bacallà amb tomàquet, un arròs a la cassola, un plat de carn d’olla, uns lletons, un plat curull de llesques grasses de pernil,.. i uns quants gots de vi.. I el cafè i el carajillo, és clar. En Josep Pla a la seva Guia de Catalunya escriu “no es pot pas negar que començar el dia encarant-se amb aquets aliments és una manera de començar fonamental, vull dir amb uns bons fonaments”.

Al mercat vilafranquí es negociava a primeres hores de la matinada (El 3 de vuit Històries del Penedès 31-12-10) i quan eren les 8 o les 9 del matí l’activitat important ja s’havia enllestit. Era el moment d’esmorzar de forquilla i ganivet. Els que anaven justos d’armilla portaven la teca al senatxo i menjaven al mateix carro. Els altres ho feien a Can Quel, a la placeta del campanar,  a la fonda Espanya a la plaça de la Verdura, o a cal Vicens al carrer de les Mosques.

A Cal Vicens, l’any 1915, per quaranta cèntims, s’esmorzava els plats tradicionals: sang i fetge, mig peu de porc amb salsa, tripa i pota, vedella amb pèsols, llom amb mongetes, plat de pops, estofat amb prunes, .. El  pa reposat de molla espessa, el vi i unes ametlles torrades afegien un ral al compte.  A “Aquella plaça vilafranquina” (Joan Bosch i Joan Solé) llegim “és evident, però, que un dels aspectes més explícits d’aquell mercat vilafranquí era la joiosa obligació de l’esmorzar, un dret que igualava a grassos i magres..”

Els vendrellencs pel voltant  de l’any 1920 anaven a Can Xocolata  i els vilafranquins quan sortien de la vila s’apropaven a la Fonda de la Teula o a l’Abadal de la Ràpita. A L’Arboç s’anava a Cal Peraire; al Pago al Recer; i a Sant Sadurní a Cal Xic Magina.

A tots el establiments i sobre totes les taules no hi faltaven dos utensilis eminentment catalans: el porró i el setrill. El porró sempre ha anat associat a la catalanitat. És conegut el fet que, després de la Guerra Civil, l’hostal Cal Jaumet de Torà (La Segarra) fou multat per la Guàrdia Civil perquè servien el vi amb porró. Beure amb porró era interpretat com un gest sospitós. El setrill, avui, ja està prohibit. I la racionalització -poc racional- del temps, en aquesta societat industrial i urbanocèntrica, gairebé ha matat el costum de fer taula per esmorzar.

Publicat a El 3 de vuit (04/07/14)  

PER SABER-NE MÉS.-

Aquella Plaça vilafranquina. Joan Bosch i Planas- Joan Solé i Bordes (Vilatana, 1994).

Retalls del Folklore Penedesenc. Pere Sadurní i Vallés. (Museu de Vilafranca 1981).

Esmorzars de forquilla. Pep Palau (Descobrir Cuina nº 90, gener 2009) 

CATALUNYA TRENCADA
11.03.2009 | 11.44
A General

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.