Josep Arasa i Ferrer

En Puigcercos ja ha obtingut alló que ningú creia que fos possible, començar el camí cap a la tupinada electoral. El vot per correu, a l’estil Reial Madrid, obre la porta a les impugnacions i a l’intervenció judicial. El descontrol de les paperetes electorals fetes per correu pot ser monumental, amb o sense notari.
Des de que Esquerra va obviar el cognom de Republicana, està perdent actituds democràtiques. Em consta que el cens electoral no l’han posat encara a disposició dels candidats, i ni tan sols els llistats de militants. L’actitud dels actuals dirigents d’ERC te molt poc a veure amb l’honestatat que caldria esperar d’un partit amb llur historia.
Amb una pèrdua constant de vots, el silenci com autocrítica i l’afany de mantenir el seient a qualsevol preu, es percep un interès perquè ERC no creixi, no augmenti en vots, ni en militants. Si ERC surt d’aquesta etapa, costara molt de temps i esforoços recuperar la imatge que havia tingut.

La manca de debat ideològic i les actituds de sumissió al PSOE, fan tèma que la fi d’ERC estigui propera. Tanmateix, l’estratègia que s’està seguint, té molta relació amb la que va seguir Euskadiko Ezquerra. 
EE va ser un partit independentista i d’esquerres, nascut l’any 1977, de la fussió de gent tan honesta com el Moviment Comunista d’Euskadi i el Partit per a la Revolució Vasca per ser el braç polític de ETA polític-militar.
Ja fa uns anys (1993) es va fusionar amb el PSOE -amb la fugida d’alguns militants-, i avui n’es tan sols el seu cognom impersonal, allunyat dels principis fundacionals.

Malgrat que aquest no és el futur que desitjo per ERC, les actituds de acatament dels quadres del partit i el joc imposat pels coreògraf del PSC, em fan veure EE com a mirall.