Josep Arasa i Ferrer

Els capvespres estiuencs conviden a l’enyor.

Pujo dalt del tossal i contemplo la mar de vinyes, que ufanoses reclamen més respecte. Carreteres, autopistes, vies de ferrocarril, línees elèctriques trencant l’harmonia del paisatge. En el record guardo fotografies en blanc i negra de la corrua de carros que els dissabtes al matí avançaven pacientment cap a mercat a Vilafranca. Una comarca que no tornarà.

Mercè Rodoreda enyorava la “Catalunya catalana”, quan els anys 70 va tornar al país desprès de tants anys d’exili. (segueix)

L’Arturo Perez Reverte, el modern i centralista escriptor espanyol, reivindica el passat gloriós i guerrer del imperi hispà.
En un article publicat a XL Semanal, la darrera setmana del mes de juliol, recorda amb enyorança l’antic museu de l’exèrcit de Madrid i lamenta que l’hagin traslladat a Toledo. Critica que els textos que acompanyen les peces els hagin escrit adequant-los als nous temps i a una cultura menys agressiva que la que hi havia durant el franquisme. “Los textos que acompañaran a las piezas, cuando hacen alusión a España, como esfuerzo común de una nación…están siendo mirados con lupa, a fin de no ofender sensibilidades ni doctrinas pacificas al uso.. Todo lo que contradice la diversidad plurinacional y plurimorfa de este pluriputiferio nuestro se camufla o adoba de modo conveniente… Como la guerra de Sucesión y Felipe V, por ejemplo…. Y de la Legión y Melilla, comandantes incluidos,…. Y de la Guerra Civil, con toda una España republicana buena y solidaria frente a unos pocos nacionales malos y peinados con gomina…..
Conociendo el ganado, temo que una actualización del museo terminara alterando conceptos históricos fundamentales para adecuarlos al canon oficial de esta España Que Nunca Existió, en la que tanto golfo y tanto imbécil medran a sus anchas.
Dense una vuelta por el desparecido museo Militar de Montjuic –futuro museo de la Paz- o por el naval de las Atarazanas de Barcelona…. Lean despacio los textos… comprueben lo que hay y lo que falta. Verán a que me refiero.”.

En Montilla ja enyora aquells dies d’inici de la campanya electoral de mitjans de juliol, on ens va vendre l’ungüent del finançament i va veure com un estol de ministres espanyols venien a promocionar-lo. Que si la de defensa, que la de medi ambient, aprofitant una retransmissió televisiva de una opera va venir la de cultura, etc.. Que bonics van ser aquells dies!!!.
Quan s’acabi l’estiu tornaran molts més ministres, i l’Iceta i en Zaragoza li tenen preparat un seguit de visites a tots els racons de Catalunya per tal de popularitzar la seva imatge. De la Terra Alta als Pirineus, passant per l’Espluga de Francolí a principis d’octubre per inaugurar la remodelació del museu de la Vida Rural. Farà molts quilometres trepitjant competències i ocupant setials que no li corresponen. Que boniques les campanyes electorals!!!!.

Baixo del meu núvol i em trobo una parella madura, ella de panxa prominent i desproporcionada amb el mocador del cap posat, que sortien de les terres d’un amic amb un parell de bosses plenes d’ametllons. Quan els crido l’atenció, tranquil•lament, em responen: “pero si hay muchos”. Davant d’aquest argument tan contundent, callo i continuo amb l’enyorança.